L’Ajuntament de Barcelona ha aconseguit per mèrits propis enterbolir l’èxit de la presència de la ciutat com a convidada d’honor a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (Mèxic). I l’ha enterbolit amb l’anunci de la famosa beca de 80.000 euros per a tres mesos d’estada a la capital catalana amb l’objectiu de “narrar Barcelona”, a la qual només poden aspirar escriptors sud-americans, i, per tant, que escriguin en castellà. Els nostres governants ho tenien tot de cara per treure pit i apuntar-se l’èxit de la fira; només havien de surfejar un èxit inqüestionable i fer-se totes les fotos possibles amb tots els autors i editors possibles. Les felicitacions i els semàfors verds als diaris els caurien del cel. Però no ha estat possible i la FIL d’enguany, per als barcelonins i les barcelonines, quedarà marcada per un dels anuncis més provincians que jo recordo; perquè es veu que cap autor barceloní no és capaç de desenvolupar “una experiència d’immersió urbana en la qual la ciutat es converteix en territori narratiu, interlocutora i detonant simbòlic”, tal com diu l’anunci de l’Ajuntament de Barcelona. Només un autor sud-americà és capaç de fer-ho i necessita una beca de 80.000 per a fer-ho amb plenitud. El primer insult evident és a la dignitat dels autors barcelonins, sobretot si tenim en compte que el premi més ben dotat de les lletres catalanes és el Sant Jordi, que a partir de l’any vinent tindrà una dotació econòmica de 75.000 euros. El segon menyspreu és a la llengua catalana, la llengua de la ciutat, just ara que hem sabut que només un de cada quatre veïns i veïnes té el català com a llengua habitual.

Cinc segles després de la conquesta d’Amèrica, l’Ajuntament socialista de Barcelona perpetua alegrement el supremacisme castellà en terres americanes

Em passen pel cap moltíssimes iniciatives lloables que l’Ajuntament de Barcelona podria fer per impulsar la literatura a Barcelona, amb 80.000 euros cada any. Per exemple, dedicar-los a la traducció al castellà d’obres catalanes i a la seva promoció a l’Amèrica del Sud. Per exemple, becar quatre autors barcelonins cada any amb 20.000 euros per tal de construir una gran col·lecció sobre Barcelona, amb quatre sèries: novel·la, poesia, novel·la gràfica i teatre. També tinc idees interessants si del que es tracta és de promocionar la literatura americana. Per exemple, becar escriptors en llengües indígenes amb reconeixement oficial, que a Mèxic mateix en són ni més ni menys que 68. El castellà, ni a Mèxic ni a Barcelona, no necessita protecció ni ajuda. El català i les 68 llengües autòctones mexicanes sí que en necessiten. Cinc segles després de la conquesta d’Amèrica, l’Ajuntament socialista de Barcelona perpetua alegrement el supremacisme castellà en terres americanes, sense ni tan sols ser-ne conscient. Alguns encara confonen cosmopolitisme amb cosmopaletisme.

Aquesta iniciativa neix, per tant, amb massa plom a les ales. No només no és cap bona idea, com sap tothom, sinó que s’ha explicat de la pitjor manera possible en el pitjor context possible. No fa cap bé a ningú; ni tan sols als futurs beneficiaris de la beca, que posaran el peu a la ciutat amb aquesta llufa penjada a l’esquena, que els condicionarà inevitablement en la seva obra i, per tant, no podrà ser una bona obra. La polèmica els farà decantar cap a l’anticatalanisme o, potser a causa de l’efecte pèndol, els decantarà cap als catalanistes per fer-se perdonar un pecat del qual no seran culpables. Sigui com sigui, tot allò que puguin arribar a escriure no serà autèntic, sinó que estarà adulterat i contaminat per una polèmica absurda que ha provocat l’ajuntament de la nostra capital. Cap obra nascuda a redós d’aquesta beca no podrà explicar mai Barcelona, ni bé ni malament. És com si jo pretengués explicar Singapur, en català, amb una beca de les autoritats locals d’allà que hagués generat una forta polèmica. Hi aniria espantat i escriuria, inevitablement, un bunyol per intentar caure simpàtic a qui em pagués la beca o als ofesos singapuresos.

Després que esclatés l’escàndol, tant l’Ajuntament de Barcelona com el Govern de la Generalitat de Catalunya van assegurar que no entenien la polèmica. I a fe de Déu que no tinc cap dubte que literalment no entenen la polèmica, perquè, des de la seva òptica, no hi ha cap polèmica. Tenen tan i tan interioritzat el paper residual i subordinat de la llengua i la cultura catalanes que, de manera radical i sincera, no entenen la polèmica per enlloc ni pensen que hagin fet res incorrecte. No és pas el primer exemple d’aquesta tendència pròpia dels quadres socialistes d’ara, però no pas dels d’abans. L’altre dia, el regidor d'Esports David Escudé assegurava que posar Cursa de la dona a les samarretes de l’esdeveniment, en comptes de Carrera de la mujer, era “de provincians”. És el mateix esquema mental que va portar l’Ajuntament de Barcelona, en un primer moment, a treure ferro a l’actuació catalanòfoba (i, per tant, racista) del grup de teatre amateur Teatro Sin Papeles. En cap d’aquests casos han intentat dissimular o tirar pilotes fora; simplement, per als nostres governants locals el castellà és la llengua natural i principal de la ciutat, i el català és l’element folklòric que cal protegir una mica, no fos cas que s’enfadin els catalanistes nostàlgics que encara viuen a la ciutat.