No va ser una guerra civil, va ser un cop d'estat contra un govern republicà sorgit legítimament de les urnes, les primeres amb sufragi universal, que van fer guanyador lo Front Popular d'esquerres. No foren gairebé quaranta anys de pau, fou una dictadura feixista venjativa (que provocar tu una guerra i després, quan guanyes, dir que has aconseguit la pau, té delicte). I tampoc no va ser una transició perquè no es va fer contra els franquistes sinó amb los franquistes, que el matís del canvi de preposició és important. Hi ha cognoms que s'han perpetuat i, lo que és pitjor, modus operandi que perduren. No es va fer net, i d'aquella pols venen estos fangs que ara es volen celebrar, com si això fos una festa.

Quan als polítics espanyolistes (siguen de dretes o d'esquerres, que Espanya és una i au) se'ls omple la boca dient que vivim en un estat de dret on la justícia és independent i respectada, s'obliden de dir, per exemple, que l'actual Audiència Nacional és hereva directa d'aquell fastigós Tribunal d'Ordre Públic que durant 15 anys va atemorir la població vençuda reprimint conductes no afins al règim i que, al seu temps, aquella institució agafava el relleu del sinistre Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, que al llarg dels primers 24 anys de dictadura va sembrar el terror. Simplement, se van anar traspassant les competències d'uns als altres i així fins avui. Xapa i pintura.

De desmemoriats lo món n'és ple, començant per l'actual president de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, que l'any 2021 feia unes declaracions que ara s'han recuperat a xarxes socials i que han tornat a ser motiu de discòrdia. L'aleshores cap de l'oposició afirmava que els darrers deu anys han estat els pitjors dels últims 300 a Catalunya. I es va quedar tan ample. En un afany exacerbat de criticar l'independentisme, es va descuidar detalls insignificants com lo Decret de Nova Planta de Felip V o els 40 anys de dictadura franquista.

La irresponsabilitat dels qui podrien explicar la història i la ignorància dels qui no la coneixen prou, conformen un còctel de glop perillós. I així estem, amb un percentatge no menor de jóvens que compren allò de con Franco se vivía mejor.

La irresponsabilitat dels qui podrien explicar la història i la ignorància dels qui no la coneixen prou, conformen un còctel de glop perillós

En paral·lel, mentre lo govern estatal anunciava una nova llei de memòria històrica —que ha d'implicar, entre d'altres, l'extinció de la Fundación Francisco Franco o la retirada de vestigis de la dictadura, com ara el vergonyós monument gegant de la meua ciutat, Tortosa—, l'actual rei dels espanyols celebrava un dinar per a commemorar el 50è aniversari de l'arribada al tron de son pare, Joan Carles I, successor del dictador que, tot i estar condemnat i fugit, pot entrar i sortir del país amb total impunitat. Per a més inri, l'àpat se va fer al Palau del Prado, residència on vivia Franco. Com volent dir, atado y bien atado. Per cert, la Conferència Episcopal Espanyola, que se'n fa creus de tindre les esglésies i els seminaris mig buits o que no entén per què se'ls situa a la dreta de la dreta, ja ha posat lo crit al cel per esta nova llei, ves per on.

Avui molta gent d'esquerres (periodistes, polítics, personatges de la cultura) s'escandalitza per la sentència condemnatòria al fiscal general de l'Estat, però no es recorda de quan la mateixa cúpula judicial espanyola i espanyolista dictava la sentència del procés per als presos polítics i exiliats catalans. Aleshores, no els coïa tant, aleshores s'havia de respectar la suposada democràcia plena on vivim i la Constitución que nos dimos entre todos. Crieu corbs i us trauran los ulls. I ara, que fa 50 anys que va morir Franco, parlen de 50 anys de llibertat, amb un ús frívol d'este mot repetidament grapejat, que fins i tot Isabel Díaz Ayuso s'ha atrevit a fer seu (cervesa inclosa), com si ella no fos hereva directa dels qui van dilapidar i desterrar esta paraula del diccionari de la nostra història recent.

Lo sistema fallit que mos governa va fent tombs a palpons, aprofitant al màxim una cigarreta que ja no dona més de si. Mos estem fumant lo filtre. Actualment, los alts polítics amb càrrec estan més al servei dels poders fàctics i econòmics que dels seus votants i la desafecció és un camp de mines on l'extrema dreta hi sembra ben a gust. No es poden celebrar 50 anys de llibertat mentre milers de cossos continuen podrint-se sota les cunetes, mentre les famílies busquen los seus familiars tantes dècades després. Esta Espanya que va presumint de Lorca i que no fa res per a trobar les seues despulles té poca credibilitat. No hauran de passar 50 anys més perquè tot este engranatge podrit acabe erosionant-se i solsint-se. Per a quan arribe aquell dia, les persones que creiem en la independència de Catalunya, esmolem ben bé les eines.