El Govern de la Generalitat de Catalunya acaba de publicar el resultat de les balances fiscals de l’any 2021 i la xifra fa mal, molt de mal. L’espoli —sí, és això, no pot tenir cap altre nom que no en sigui sinònim— ha estat de prop de 22.000 milions d’euros. El Departament d’Economia parla d’ofec financer, perquè no és pas un problema puntual, sinó la pauta que defineix la relació establerta, normalitzada, neutralitzada i funcional de l’estat espanyol amb la ciutadania de Catalunya. I és així per a qualsevol partit polític que governi a Espanya.

Pretendre seguir dins de l’estat espanyol, buscant el famós encaix que encara no s’ha trobat després d’un segle —per fer-ho curt—, és ser ben beneit o beneita. Que els polítics que no treuen els vots de Catalunya escamotegin aquesta veritat —n’hi ha que fins i tot han arribat a invertir les víctimes del robatori— és ple de sentit. No és ètic ni honrós, però té la lògica d’arrambar amb tot allò que es pugui per tal que la vida de la ciutadania que els ha votat, la del seu territori, visqui el millor possible. Des d’aquesta perspectiva, fins i tot els trobo un cert mèrit.

El dèficit fiscal que patim, que escurça i limita les oportunitats de benestar de la ciutadania de Catalunya, és un problema circular que no ens traurem de sobre fins que no siguem independents

Ara bé, això mateix com deixa, en quin lloc, les i els polítics que tenen el càrrec gràcies als vots de les persones que vivim a Catalunya? Com poden tractar així els seus votants? Perquè em sembla que tenim clar que tant PP, PSOE, Vox com Sumar a Catalunya —és a dir, els membres que integren aquestes formacions—, per no haver de donar explicacions, neguen la major. O, senzillament callen.

De fet, és precisament a qui més mal fa la paraula espoli o l’eslògan “Espanya ens roba”; atès que si negues que això passa, ja no has de defensar la teva manca d’actuació, de connivència amb aquesta situació. També com menys es digui o menys evident sigui, més fàcil és seguir enganyant els teus votants. Si és possible que el dèficit i la injustícia amb la ciutadania que viu a Catalunya s’hagi perpetuat no és només gràcies als primers, als polítics i polítiques de la resta de territoris que conformen l’estat espanyol, és imprescindible la col·laboració de les i els polítics catalans perquè això segueixi passant. El més gran exemple de cinisme és posar-se d’esquena a aquesta realitat i després anar reivindicant —o com els agrada dir, posant al centre— l’agenda social. Quina barra!!!

El dèficit fiscal que patim, que escurça i limita les oportunitats de benestar de la ciutadania de Catalunya, és un problema circular que no ens traurem de sobre fins que no siguem independents. I només per això hauríem de redoblar esforços per ser-ho. Totes les veus espanyoles o catalanes que parlen de l’encaix de Catalunya a Espanya, i que han fet un pas més aquests darrers dies, des de les eleccions, perquè necessiten els vots de l’independentisme, estan gastant veu en la idea de trobar i ressaltar les bondats de ser alhora espanyols i catalans; doncs hauran de començar per trobar vint-i-dos mil milions de raons.