Dels anys que van passant en fem, d’habitud, resums, i dels llibres, recensions i crítiques. Avui ho invertiré, això, i del 2025 en faré, precisament, una lectura crítica. No per mer afany innovador, sinó perquè cada vegada tinc més la sensació (probablement perquè em vaig fent gran) que l’actualitat que ens tenalla permanentment, més que a un bloc de notes en blanc pendent de ser escrit i viscut dia rere dia, s’assembla a un calendari de mala qualitat que, ja emplenat de fàbrica i ben rebregat, transcriu, amb alguns retocs de maquillatge perquè no es noti massa, el contingut de l’any anterior. Estic exagerant una mica, és clar, però diria que no vaig mal encaminat. Què postula i confirma, així doncs, el 2025, sobre les nostres vides col·lectives?

Nivell internacional. Genocidis al marge, el 2025 s’articula sobre dos eixos: Trump i la UE. Amb Trump ens confirma el que ja ens ensumàvem. La seva tècnica que esdevé, simultàniament, tàctica: fer soroll, molt soroll. Endega i proclama a pulmó obert desenes i desenes de mesures, moltes absurdes, sabent perfectament que algunes ni tan sols les intentarà, que d’altres no s'arribaran a aprovar i que unes quantes més seran tombades pels tribunals. Un fracàs? En absolut: així es genera un ressò mediàtic eixordador (en què gairebé tots caiem) que permet, com qui no vol la cosa, tirar endavant i aprovar sense que pràcticament ningú no hi presti massa atenció (aquest era l’objectiu, és clar) el 20% de les mesures restants, habitualment les de contingut fiscal o econòmic. És a dir, les més importants. Postveritat? Sí. Eficient? També.

Unió Europea. Aquí el 2025 és força dur. Ens descriu com els estats membres fan mans i mànigues per mirar de tenir algun tipus de veu en temes crucials, com Israel o Ucraïna, i com, de nou, arribats al moment crucial, quelcom els ho impedeix. No acaben de fer el pas. El 2025 se centra en un cas molt evident, a més de recent, que ha passat excessivament desapercebut: el finançament de l’ajuda a Ucraïna. Era una oportunitat per fer el pas i fer-lo a través dels actius russos congelats a la UE. Però no s’hi han atrevit. Finalment, es farà amb deute. És a dir, la pagarem els ciutadans europeus (també vosaltres, benvolguts lectors).

L’important és, tant a Madrid com a terres catalanes, romandre al poder, retenir-lo

Espanya i Catalunya I. La tesi principal que ens proposa el 2025 és ben crua en termes democràtics: l’important és, tant a Madrid com a terres catalanes, romandre al poder, retenir-lo. Tant se val si no pots fer, per manca de suports parlamentaris, allò que se suposa que fan els qui governen: promoure lleis, aprovar pressupostos..., governar, en definitiva. L’exercici del poder esdevé, així, una finalitat en si mateixa. Què en diria, Maquiavel, d’això? En el cas de Sánchez, en lloaria, ben segur, la seva ja molt depurada tècnica en l’art de la retenció del poder: a cada nou obstacle que se li interposa, hi respon reblant un nou clau a la poltrona. Illa encara n’és un aprenent, d’aquest art, però tot apunta que disposarà de temps, no tant per virtuts pròpies com per la disgregació creixent, per una banda, i la congènita al·lèrgia recíproca, per l’altra, que observem en tots o part dels seus adversaris. Illa només ha de fer una cosa: no fer res (anar castellanitzant Catalunya mentrestant no modifica la idea general). Això sí, haurà d’estar atent a un perill: que no l’acabi engolint la taca de quitrà judicial que, a poc a poc, s’estén per territori socialista. De moment, no hi ha interès que això s’esdevingui.

Espanya i Catalunya II. El 2025 reitera no ja un aprenentatge sinó un dia de la marmota: un percentatge esfereïdorament elevat de les promeses que es van fer als partits catalans a canvi d’investidures de tota mena no s’ha materialitzat. El 2025 ens ofereix, això sí, noves excuses de mal pagador: "això no depèn de nosaltres!": l’aplicació de l’amnistia depèn dels tribunals (no de l’investit), el català a Europa depèn d’Europa (no de l’investit) i la immigració depèn de Podemos (no només de l’investit). Ara bé, què ens diu el 2025 d’aquelles promeses que sí que depenien dels investits? Caram, del finançament "singular", més enllà de no existir, encara (com sempre, l’anem posposant: hi arribarem a temps?, quins nervis!), si alguna cosa podem avançar-ne (quina mandra) és que no tindrà res de "singular". I d’una minúcia tan rutinària com publicar les balances fiscals? No s’ha fet! Per això el 2025 postula una conclusió ben potent per als catalans: apreneu una mica de com negocien, fent molt poc soroll, els bascos; exploreu també la finestra dels "drets històrics" (que, recordem, Catalunya també en té!), i, sobretot, la pròxima vegada conformeu-vos amb una mera transferència bancària (per l'import del dèficit fiscal ja aniria bé), però, això sí, feta abans d’investir a Sánchez, Feijó, Abascal o Illa i amb recepció prèvia del comprovant del Bizum mediante.

Coda judicial. La darrera tesi del 2025, molt contundent, algú ja l’havia ensumada: res no impedia ni impedeix traslladar a altri, quan convingui, algunes de les pràctiques judicials esbiaixades aplicades als catalans des de 2017. Així ha estat ben recentment amb el fiscal general de l'Estat, ja condemnat i dimitit. Els nombrosos i potents obstacles jurídics que semblava descartar la condemna han estat, com tantes vegades va passar i continua passant en el cas català, quirúrgicament superats. La tècnica s’ha anat depurant. Ja hi comptem, a Catalunya. A Madrid, els espanyols recentment damnificats no se’n saben avenir i encara es troben en estat de xoc. Donem-los temps per assimilar-ho i guarir-se’n. És un procés lent, amb diverses etapes. Ja ho hem viscut, això, nosaltres.

Fins aquí la recensió de 2025. Bon 2026!