Sembla que el nom de Maria del Carme (o el de Carme) és un dels més freqüents a Catalunya, però no sembla mantenir la mateixa freqüència entre les generacions més noves. I em sabria greu que amb el temps s’acabés perdent, perquè he tingut la sort de conèixer algunes de les dones que se’n deien o se’n diuen, i mai m’han deixat indiferent. Les Carmes amb qui he compartit instants de vida han tingut i tenen comportaments diferents per temps diferents, però sempre he pogut trobar-les —a vegades sense que ni elles mateixes se n’adonessin— en les primeres fileres de la gran marxa de les dones que, des de la quotidianitat, es fan valdre i obren espais i desafien coercions i pautes mal imposades.

En un compromís ben personal que dona harmonia a convivències intergeneracionals i que, sense cap Carme, podrien ser més difícils, m’estimo la Carme F., que sap brodar els papers de gènere que per edat li han correspost mentre feia una vida més amable a qui estava al seu voltant, sense desdir-se com a professional de fer una feina excel·lent en el món de la salut. La Carme F., encara avui, no s’ha jubilat de les tasques de cura. I encara avui segueix acostant-se a les persones de l’entorn amb una empatia i tendresa naturals. Cap mare hauria trobat una millor filla, i cap fill una millor mare. La Carme F. sap encara ser avui la millor àvia, i una gran companya de vida.

Sense aquestes Carmes, i tantes que m’he deixat, no seríem avui la Catalunya que som

Hi ha també una altra Carme, la Carmen S., una doctorassa que té un parentiu no massa remot amb la primera dona que va aconseguir dos Premis Nobel. La Carmen S. (Maica per a les amigues) no desdiu en res les altres Carmes de les quals escric avui, ni com a mare, ni com a professional de la salut, ni com a companya. Vaig coincidir amb ella en la màgia de construir amistat a partir d’una guspira d’idees compartides, i vàrem trobar en la força d’Antígona un llaç que feia molt estret el vincle entre el que considerem un dret universal, natural, de la persona (i dels pobles) i la insubmissió a unes lleis que volen desarrelar dels sentiments l’exercici d’actes conduïts per l’amor… però perseguits pels tirans.

I reivindico també la Carme Forcadell, la presidenta de la XI Legislatura, amb qui vaig compartir des de l’escó número cinc un feminisme que fa una llibertat conscient, també des de la política, entregar-se a tenir cura dels altres i procurar una vida millor i sense violències per a les dones i les persones més febles. Carme Forcadell, des del compromís que es manté entre el que som i el que volem arribar a ser, va ser un desafiament al sectarisme que ens crida a la malícia des del cantó més fosc. Per sort i perquè així ho sent, va posar ulleres i tinta violeta a unes sessions massa emmetzinades per un masclisme patriarcal al qual ningú sota la seva presidència va gosar aturar. I, per molt que alguns somiquin que aquesta amistat no pot ser, i que fins i tot és impossible, segueixo al costat de la Carme amiga que es pot doblegar per moments, però que, tot seguit, es torna a posar dempeus en una verticalitat imprescindible per seguir avançant.

I finalment, el meu darrer record, i el més íntim i agraït, és per a la Carme Castells Busquets, la meva mare, però també la nena republicana que als 14 anys demanava signatures pel vot de les dones, l’adolescent que va perdre la joventut als 18 anys per un alçament feixista, i la dona que va unir-se als 30, en una postguerra fosca, de coaccions i mantellines obligades, a un anarquista escardalenc, que tot just sortia del camp d’Argelers. Però va ser ella qui em va comprar els primers llibres, em va regalar els primers pantalons quan no estava gens ben vist que les dones poguessin tornar-ne a portar, i va entendre que volgués treballar i estudiar. La Carme Castells Busquets va acompanyar-me i en molts moments va viure la meva vida com si fos la seva, malmesa pel franquisme.

Sense aquestes Carmes, i tantes que m’he deixat, no seríem avui la Catalunya que som. Per totes elles, i sobretot per la meva mare que lluïa amb orgull el nom de Carme, seguiré dempeus mentre pugui.