Mentre els pobres catalanets fa lustres que patim les inclemències de Rodalies —i experimentant aquesta dissort de manera creativa, com marca la tradició de la tribu, la qual ha transformat la seva ràbia en un personatge fins i tot simpàtic com el "català emprenyat"—, el sindicat dels maquinistes n’ha tingut prou organitzant una simple reunió amb el ministre Óscar Puente per afrontar la vida amb més tranquil·litat. En efecte, i com deu saber l’informadíssim lector, els sindicats Semaf, UGT i CCOO —que amenaçaren amb una vaga que havia de cloure’s avui mateix— es reuniren aquest dilluns a Madrit (que és on passen les coses importants, encara que no afectin la metròpoli) amb el capatàs socialista dels trens. Aquests representants deuen ser uns fucking genis, car sortiren del Ministeri de Transports amb la promesa d’un augment de 3.600 professionals fins a l’any 2030 i un 15% més d’inversió en infraestructures i seguretat, amb una despesa addicional de 1.000 milions d’euros.

Després d’aquest home run, servidor no dubtaria ni un minut a enviar aquests extraordinaris sindicalistes a resoldre el conflicte de Gaza, les batalles d’Ucraïna o fins i tot la Guerra de les Galàxies, car resulta verament extraordinari que un miler de professionals aconsegueixi aital amanida de prebendes en només quatre hores de reunió (i amb l’únic inconvenient de viatjar a la capital del regne, d’on el ministre no vol fotre el camp perquè això de venir a Catalunya li carda una mandra descomunal). De fet, això explica la celeritat de l’acord, perquè el ministre Puente deu sentir-se molt més còmode negociant amb una agrupació de treballadors majoritàriament nascuts fora de Catalunya que, durant la creació de la societat mixta encarregada de fer rutllar els trens (amb l’èxit que s’ha fet palès), va negar-se sistemàticament a dependre de la Generalitat. En aquest sentit, podem afirmar que els maquinistes són com els polis de l’1-O, igual d’ètnics però sense repartir bufes.  

Sempre que Catalunya força la màquina en qualsevol cosa, Espanya només pot respondre-hi amb la força de l’ètnia

Ja he escrit manta vegada que un dels avantatges de la incertesa actual és que ha clarificat d’una faisó meridiana el panorama polític català i espanyol. Mentre que la Generalitat encara és incapaç de predir l’afectació real de la xarxa de trens, els desvetlladíssims maquinistes (una gent ben curiosa que organitza vagues oficials bo i guardant-se també la potestat de no anar a treballar quan els surt dels picarols) tornaran a les seves cabines de comandament amb mil milions de pepinos extra per continuar fent d’ambaixadors del regne a Catalunya. Mai no havíem vist que, per posar només un exemple, els mestres o les infermeres aconseguissin un increment semblant de funcionaris. Però el PSOE té l’habilitat de practicar-nos un 155 descafeïnat, perquè els catalans som gent moralment angèlica i ningú no tindria la gosadia de confondre un maquinista amb un guàrdia civil, malgrat que tots dos col·lectius cridin la frase “quieto todo el mundo” amb efectes pràcticament idèntics.

A partir d’ara, quan els líders nacionals d’UGT i de CCOO es passegin pels carrers del país i s’enorgulleixin de defensar els interessos dels pencaires catalans, hom haurà de pensar que això és més cert que la caiguda de la poma per l’efecte de la gravetat, però que la cosa s’aplica només quan els individus afectats pertanyen a la secta dels maquinistes. Pel que fa a la resta d’oficis, siguin corredors de maratons o actors del ram pornogràfic, hauran d’esperar a una altra vida, perquè la seva tasca no implica —segons sembla— el perill de morir, privilegi únic dels amos del tren. Hom dubta de si caldria endegar, com ja va fer-se amb els bisbes fa dècades, una campanya per assegurar que els nostres digníssims conductors de trens hagin nascut a Catalunya, a risc que la seva genètica nacional els impedeixi entrar al Ministeri de Transports com els soldats trumpistes irromperen al llit matrimonial de Nicolás Maduro. Perquè si vols més pela i companys de curro, has de jurar bandera.

Com veieu, i disculpeu-me la metàfora tronada, sempre que Catalunya força la màquina en qualsevol cosa, Espanya només pot respondre-hi amb la força de l’ètnia. Per això, quan l’independentisme colla, ni que sigui una mica, Santiago Abascal triomfa més que el socialista Gabriel Rufián. Són coses de manual, però va bé recordar-les. Primer foren els polítics, després els jutges i la bòfia... i ara tenim els maquinistes.