Ara fa uns vuitanta anys, el meu avi, Josep Trueta, acabava de redactar el llibre L’esperit de Catalunya. El va escriure en un dels moments més foscos de la història de Catalunya. Els aliats guanyadors de la Segona Guerra Mundial ja donaven a entendre que, si bé havien fet caure dues de les grans dictadures del segle XX, una tercera —la de Franco— no sols permetrien que sobrevisqués, sinó que ja donaven senyals de voler-la alimentar, en funció de foscos interessos molt allunyats de l’esperit democràtic i alliberador que deien que els havia guiat per enderrocar el Tercer Reich.

Per a Trueta, era evident que Catalunya, com a nació de llarga tradició parlamentària, seria una de les víctimes d’aquella política no intervencionista, amb el resultat que la democràcia al nostre país trigaria una trentena d’anys més a arribar que no pas a França, els Països Baixos o Noruega, per exemple. És evident que la recuperació de la democràcia i l’esperit català que defensava Trueta al seu llibre —que va distribuir entre tota la classe política britànica i americana— no va ser una causa que van tenir en compte els vencedors de la guerra. I així ens ha anat. I, alerta!, podem dir que estiguem gaire millor avui?

Per qui no ho ha pogut veure encara, és evident que el Sr. Illa, lluny d’oferir una política estabilitzadora per a la identitat catalana, lidera avui un veritable procés de substitució nacional, cultural i emocional de la realitat catalana. I ho fa amb tot el suport de l’Estat. És una situació diferent de la del 1939, és clar, però amb alarmants punts en comú. L’impuls neix d’una voluntat clara de castigar la modalitat de catalanisme que, històricament, ha caracteritzat aquest poble, tal com va voler demostrar Trueta al seu llibre. Volen convertir el concepte del catalanisme emancipador poc menys que en un crim. El Sr. Illa ha donat senyals abundants de voler un catalanisme submís, inert, en tot cas, decoratiu. Com un caprici del gueto. És per això que aplica un pla molt concret de contenció i reprovació dels qui van gosar pensar que podien decidir el seu futur un cop guillotinat el nou Estatut d’un Maragall que el seu partit va foragitar de la presidència, recordem-ho.

Illa lidera avui un veritable procés de substitució nacional, cultural i emocional de la realitat catalana

Ara, però, ja no són només Madrid i els tribunals espanyols els qui tenim en contra, sinó la mateixa Generalitat i l’imperi petainista i subvenció-friendly que ha sabut crear al seu voltant. I que ningú no dubti que són Illa i el seu partit els que ho maneguen tot, sense fer ni mig pas que no vagi coordinat amb els que malden de fa temps per fulminar la tradició catalanista i reduir el nostre país a una mena d’Occitània bis ben folklòrica i dependent.

Per comprovar aquests punts, només cal recordar que va ser Illa qui va nomenar al capdavant de la Conselleria d'Unió Europea i Acció Exterior de la Generalitat l’inefable Sr. Jaume Duch, funcionari que durant anys va ser el màxim escuder de l’unionisme espanyolista al Parlament Europeu. Igualment, va ser Illa qui va nomenar Cristina Farrés —una furibunda antisobiranista com a directora de Crónica Global— directora de Comunicació de la Generalitat. Si en volem més proves, només cal observar com actua la Sra. Parlon contra els mestres. O considerar com va celebrar el darrer 11S el mateix Sr. Illa. Diguem-ho clar: el Govern del Sr. Illa —que té la santíssima barra d’anomenar-se “Govern de Tothom”— pretén soscavar la catalanitat tot prostituint-ne els símbols de país, com ara Montserrat o les figures icòniques d’Antoni Gaudí o el mateix món de l’esport català —com a tal—, cada dia més empetitit i residualitzat. Certament, Franco no ho hauria fet millor.

Però potser el més alarmant és que en aquesta cursa catalanofòbica no li va gaire al darrere el partit d’Oriol Junqueras i, segons com, el conjunt del món polític suposadament “independentista”, el que el 7 de febrer passat va optar per la minoritària manifestació anti-RENFE de la tarda —amb l'objectiu d'alinear-se amb la majoria “despolititzada”— tot menyspreant la molt més conseqüent manifestació de l’Assemblea Nacional Catalana, que és la que —ben curiosament— molt majoritàriament van preferir els ciutadans. Cal esperar que algun dia aprenguin aquests partits el tret que es foten al peu retornant a l’autonomisme i renunciant als seus principis del 2017.  

Però és en el camp emocional on potser s’està fent més insidiosa aquesta inèrcia catalanofòbica. Al cinema —que, entre altres coses, és el gran aparador emocional d’un país— els Premis Gaudí han derivat cap a una substitució lingüística i emocional del cinema català que mai no haguéssim imaginat possible fa uns anys. Hi ha una consigna massivament promocionada pel PSOE (el PSC ja no existeix) que a Catalunya busca obsessivament l’espanyolització de la cultura, de l’Església (i no sols a les processons de L’H), dels museus, del món editorial, de l’esport, de l’economia, de la llengua, de les universitats, de l’educació i de la sanitat, on no es nota un sol gram de voluntat catalanitzadora.

El procés de criminalització que ha engegat l’Estat inclou tots els que lluiten o han lluitat, històricament, pels drets de Catalunya i la seva gent

En el fons, i sobretot després de l'1-O, la gent d’Illa —cada cop menys capaces de solucionar “els problemes de la gent” que tant diuen defensar— veuen la catalanitat com un perill. I per això la combaten. Subtilment, si voleu, però la combaten. Només cal recordar que van acompanyar una presentació de la Generalitat al Japó amb una ballada de flamenc! Que no ho dubti ningú: el Sr. Illa és aquí per castigar Catalunya per voler ser ella mateixa. No és un “Govern de Tothom” que lidera, ni res que s'hi assembli, sinó un govern que consigna els valors catalans i la tradició, la història i —sobretot— l’emotivitat catalanes, al gueto. Crec que qui no ho veu avui, no trigarà a veure-ho. Si ja fem mitja cara d’occitans!

No volia acabar aquest article sense fer una darrera reflexió sobre la catalanofòbia i la culpabilització de l’impuls catalanista que vivim, una consigna que va proclamar amb tota claredat Felipe VI al seu discurs del 3 d’octubre. Crec que seria un error conceptualitzar el president Puigdemont, Lluís Puig, Pablo Hasél o Toni Comín com els únics catalans “criminalitzats” avui per la repressió de l’Estat. Potser judicialment ho són. Però en un sentit més general, el procés de criminalització que ha engegat l’Estat és molt més ample, ja que inclou tots els que lluiten o han lluitat, històricament, pels drets de Catalunya i la seva gent. Inclou Macià i Companys, inclou Pompeu Fabra i Antoni Gaudí, inclou Sunyol —el nom del qual ara “cau” de la llotja del Camp Nou—, inclou Muriel Casals, Josep Trueta o Lluís Llach i —és clar— els dos milions de votants de l’U d’Octubre. En definitiva, ahir com avui, criminalitza tots els que han lluitat perquè Catalunya no fos sistemàticament desproveïda de la seva identitat i dels seus drets nacionals i socials al llarg dels segles. Volen que visquem en un gueto, on serem considerats antisocials per parlar en català o perillosos si volem que el nostre Parlament pugui decidir res que desagradi al Borbó o al sinistre Deep State espanyol que ens lliga a la Unidad de Destino en lo Universal que ni un sol dia ha deixat de presidir la política espanyola. Estic segur que és el que volia apuntar el meu avi en escriure el llibre L’esperit de Catalunya, una nova edició del qual sortirà enguany de la mà de Comanegra. Aviam si, entre tots, fem una mica de memòria.

Antoni Strubell i Trueta és filòleg i polític