Amb els temps que corren s'ha d'admetre que no tothom —ni de casualitat— aconseguiria fer pagar 12 euros a 700 persones per cardar una turra política. Però n'hi ha que sí. Ves per on! Teatre ple en 24 hores, passant per caixa. Ni el Mago Pop. Molta merda doncs. L'èxit, d'entrada, és inqüestionable. 12 euros per viure el gran moment, com aquell cubata que el cronista de ‘Cap novetat’ explicava que cascaven en un topless de Magaluf a les tòrrides nits de 2012, a la Mallorca britànica. Sempre el 12, com a símbol, que és el punt horari de canvi. De dia. De cicle? Potser s’albiren nous temps.

El protagonista de la gesta és en Graupera. I la musa del nosurrendisme, l'ínclita Ponsatí. Té mèrit perquè em passen pel cap mil coses a fer (i gratis) pel 23 d’abril. Se m’acut que si en menys de 24 h han aixecat 12 euros a 700 persones, amb una setmana fan un Palau Blaugrana. No seria forassenyat. Li posen el llistó alt a Puigdemont per a quan se li permeti feliçment tornar a Catalunya per, potser ara sí, aixecar la DUI, tal com exigeix Uriel Bertran, líder de la candidatura cívica de l'ANC, que no ho tindrà fàcil, vist que fins i tot un exministre del Consell de Puigdemont (el Govern legítim) s’ofereix per aturar tal vel·leïtat.

En Graupera i la Ponsatí llencen un nou partit, Alhora, sense la pastanaga grotesca d’aixecar la DUI. I ho fan amb una declaració de principis que gairebé sembla copiada dels republicans de Junqueras, quan apel·len a la independència i el bon govern. Al somni i a la gestió del mentrestant. Però, vaja, no és a ERC a qui neguiteja la irrupció d’Alhora. El nosurrendisme, amb el Legítim al capdavant, ja els va declarar apòstates, als republicans. No competeixen els d’Oriol Junqueras en el flanc del pit i collons. I, òbviament, tampoc no els fa nosa la llista de l’ANC. Ni fa perdre la son a l’Aliança de Sílvia Orriols que —enquestes en mà— sembla la més ben posicionada per irrompre al Parlament. No per indepe, sinó per islamòfoba. El principal damnificat és, naturalment, Junts. En tots tres casos. És la mare de totes les noves iniciatives que no deixen de ser, en certa manera, escissions. O més aviat Waterloo —a Junts hi ha un bon gruix de gent sensata i honesta— que veu ara com en el terreny de la coherència els deixen en evidència. Tant proclamar que seure, parlar i acordar amb el PSOE era un anatema, per acabar fent el mateix que havien blasmat amb rabioses i despectives invectives. Quina entabanada a propis i estranys. I es vanten encara, sona a sarcasme, que han mantingut la posició.

Si hi ha espai per Alhora, sort i encerts. I si no, tal dia farà un any.

Tornant al partit de la Ponsatí (la icona) i el Graupera (l’ideòleg i líder). Es farà sentir. Té una contrastada capacitat de mobilitzar quadres joves, a centenars. Molt militants, molt de la corda, molt entusiastes. També aquestes són característiques de la parròquia de l’ANC. Però aquests amb una mitjana d’edat que passen per ser els avis dels primers, com si d’un trencament generacional es tractés.

És el segon cop que Graupera es llença a l’arena amb determinació. I encara que és dit que la tercera és la bona, potser aquesta vegada la dita no l’encerta. Fàcil no serà. Ja ho van constatar amb Primàries a Barcelona, una iniciativa ben regada per l’ANC de la Paluziè. Amén de generoses aportacions d’algun empresari. En aquesta ocasió no hi compten, si no és que al final conflueixen Alhora i l’ANC. Però si no ho van fer Carretero i Laporta… tants caps tants barrets. Per molt que hagin batejat l’artefacte com Alhora, difícilment hi pot haver dos galls al galliner.

La de Graupera i Ponsatí és una iniciativa atrevida. Com Primàries Barcelona. Un projecte que se sosté novament sobre un lideratge que no té alternativa. Els lloctinents del grauperisme no estan cridats a fer-li ombra. En tot cas a acompanyar sense fer nosa. I a predicar la bona nova.

12 euros ens explicava en Graupera, quan era un remunerat cronista de La Vanguardia i dels mitjans del Grup Godó, que es feia pagar un cubata en una mena de whiskeria a Magaluf, poble costaner de nits salvatges per a gent de paraula d’acord amb el seu topònim. Un article que contrastava i dissociava la nit britànica i l'alemanya a Mallorca. La britànica sortia més malparada. No sé si això fa el projecte més germanòfil que anglosaxó. 12 euros de 2012, fa 14 anys. En Graupera és als mitjans gairebé des que era imberbe. I des que era imberbe —en temps del president Pujol, germanòfil també— que confessa que ja volia ser president de Catalunya. El president, que ho va ser 23 anys, l’havia cuidat sempre. De jovenet ja prometia. Hauria pogut ser un líder del món juntaire, en Graupera. Però s’hi havia anat distanciant de feia anys. En Graupera és molt Graupera. Necessita una cotilla a mida. A la seva mida. Del convergent en va trencar les brides. Les següents refundacions no el van reenganxar.

Tot sigui dit, un paio que és capaç d’aixecar 12 euros a centenars de joves per aguantar-li una master class patriòtica en temps de ressaca indepe és digne d’admiració. De reverència també per com està pagat de si mateix. I Alhora de respecte, valgui la redundància. Té tot el dret a fer el que fa. A reeixir o tornar-se a estampar. Més dret que els que li ho volen negar amb el pretext de preservar i no dividir el vot indepe, argument que portat a l’últim extrem acaba sempre en la llista única o llista del president.

Si hi ha espai per Alhora, sort i encerts. I si no, tal dia farà un any. El futur és dels audaços.