L'estabilitat esportiva de Ducati contrasta amb una tensió soterrada que ha començat a fer-se visible a l'entorn de Marc Márquez. El nou vegades campió del món, eix central del projecte de Borgo Panigale, no hauria encaixat amb gratitud la decisió d'apostar per Pedro Acosta com a futur integrant de l'equip oficial abans que per Álex Márquez. L'elecció, estratègica des del punt de vista de la fàbrica, té també una dimensió personal que no passa desapercebuda.
El malestar no s'ha expressat de forma directa, però sí a través de gestos que en el paddock s'interpreten com a significatius. En una recent dinàmica pública sobre la graella de 2027, Marc va deixar fora el seu propi nom i va col·locar com a parella oficial de Ducati a Pecco Bagnaia i Álex Márquez. Més enllà del caràcter lúdic de l'exercici, la composició triada semblava transmetre un missatge clar.
Una decisió estratègica amb impacte emocional
Ducati ha prioritzat una aposta de futur amb Pedro Acosta, un dels talents joves amb major projecció del campionat. La decisió encaixa en la lògica de continuïtat competitiva que ha caracteritzat la gestió de la marca italiana en els últims anys. Assegurar un relleu generacional fort i consolidar un projecte a llarg termini és coherent amb la seva posició dominant.
Tanmateix, el context hi afegeix matisos. Álex Márquez ha firmat temporades sòlides i ha demostrat ser un pilot competitiu al màxim nivell. Des de la perspectiva de l'entorn del campió, el seu rendiment justificava almenys la consideració per al seient oficial. L'elecció d'Acosta, abans que la promoció del seu germà, introdueix un component emocional inevitable.
No és cap secret que Marc hauria vist amb bons ulls compartir box amb Álex dins de l'estructura oficial. La possibilitat de coincidir a l'equip de fàbrica suposava un escenari ideal des del punt de vista personal i esportiu. La negativa implícita a aquesta opció deixa una sensació d'oportunitat perduda.
L'equilibri entre projecte i relacions internes
El destacable en aquest cas és que la decisió no respon a un conflicte obert, sinó a una diferència de prioritats. Ducati pensa en termes de projecte global; Marc, encara que compromès amb l'equip, no és aliè a les dinàmiques familiars que envolten la seva carrera. El gest públic de situar Àlex en l'equip oficial s'interpreta com una forma elegant d'expressar la seva preferència sense trencar la disciplina interna.
L'estructura italiana manté el seu full de ruta i confia que la dupla formada per Marc i Acosta garanteixi continuïtat en la lluita pel títol. Esportivament, la combinació promet rendiment immediat i projecció futura. Però l'episodi demostra que fins i tot en equips dominants existeixen sensibilitats que gestionar.
Marc Márquez continua sent el líder del projecte i la seva renovació està ben encaminada. No obstant això, el fet que l'elecció del nou company hagi generat incomoditat evidencia que la gestió del talent a MotoGP no es limita al cronòmetre. També influeixen les relacions personals, les expectatives i la percepció de justícia esportiva.
En un campionat on cada detall compta, l'harmonia interna és un factor estratègic més. Ducati ha optat per l'aposta que considera més sòlida per al futur. Marc, tot i que continua compromès amb el projecte, no amaga que hauria preferit un altre desenllaç.