Sis anys al volant d'un cotxe elèctric permeten formar-se una opinió sòlida sobre els seus avantatges i limitacions. En aquest període, la tecnologia ha evolucionat de manera notable, amb millores en autonomia, eficiència i rendiment. Tanmateix, l'experiència pràctica no sempre depèn únicament del vehicle. L'empresari José Elías ha sintetitzat el seu balanç amb una afirmació clara: no es planteja fer desplaçaments de 200 quilòmetres des del seu domicili amb total tranquil·litat.
La seva reflexió no qüestiona la viabilitat tècnica de l'automòbil elèctric ni posa en dubte la seva autonomia. Al contrari, subratlla que el problema, a parer seu, no és en la tecnologia ni en la capacitat de les bateries actuals. El focus el situa en la xarxa de recàrrega pública a Espanya, que considera insuficient i poc desenvolupada en comparació amb altres països europeus.
L'expansió del parc elèctric ha estat constant en els últims anys, però el desplegament d'infraestructures no sempre ha avançat al mateix ritme. Aquesta diferència entre creixement de la demanda i disponibilitat de punts de càrrega condiciona l'experiència d'ús fora de l'entorn habitual.
Infraestructura insuficient enfront de tecnologia madura
Els models elèctrics actuals ofereixen autonomies que, sobre el paper, permeten cobrir desplaçaments de mitjana distància sense dificultats. En condicions normals, recórrer 200 quilòmetres no hauria de suposar un repte tècnic per a la majoria de vehicles de nova generació. No és cap secret que l'evolució de les bateries ha reduït de manera notable l'anomenada ansietat per autonomia.
Tanmateix, la percepció de seguretat en carretera no depèn només dels quilòmetres homologats. La disponibilitat real de carregadors ràpids, la seva distribució geogràfica i el seu correcte funcionament resulten determinants. Quan la xarxa és escassa o irregular, qualsevol imprevist —des d'una estació fora de servei fins a una potència inferior a l'anunciada— pot alterar la planificació del viatge.
L'empresari insisteix que l'inconvenient no rau en el cotxe en si, sinó en l'ecosistema que l'envolta. En altres països europeus, la densitat de punts de càrrega és significativament més gran i la infraestructura està més consolidada. Aquesta diferència permet afrontar trajectes llargs amb més confiança i menys necessitat de planificació exhaustiva.
La comparació internacional evidencia que la tecnologia del vehicle ha avançat amb rapidesa, però la xarxa de suport no sempre acompanya amb la mateixa intensitat en tots els mercats.
Diferències entre ús urbà i viatges interurbans
En l'àmbit urbà o periurbà, el cotxe elèctric ofereix avantatges evidents. La possibilitat de recarregar al domicili o al lloc de treball facilita una rutina còmoda i previsible. En aquest context, l'autonomia sol ser més que suficient i els costos d'ús resulten competitius.
El problema apareix quan s'amplia el radi d'acció. En trajectes interurbans, la dependència de la infraestructura pública esdevé total. Cal destacar que la distribució desigual de carregadors ràpids en determinades rutes genera zones amb cobertura limitada, cosa que obliga a dissenyar l'itinerari en funció de la disponibilitat energètica.
A més, la fiabilitat del sistema és un factor clau. No n'hi ha prou que hi hagi punts de càrrega; és necessari que funcionin correctament, que ofereixin potències adequades i que disposin de sistemes de pagament àgils. Quan aquests elements no estan garantits, l'experiència se'n ressent.
La valoració de José Elías posa de relleu que el desafiament actual no és tant tecnològic com estructural. Mentre altres països han consolidat xarxes àmplies i denses, a Espanya el desenvolupament continua sent irregular. La transició cap a la mobilitat elèctrica depèn, en gran mesura, de tancar aquesta bretxa i d'oferir als usuaris la mateixa sensació de suport que avui proporciona la infraestructura de combustibles tradicionals.