La complexa pretemporada d'Aston Martin no només ha encès les alarmes en el pla tècnic, sinó que també ha deixat al descobert un evident distanciament entre Fernando Alonso i Adrian Newey. Les dificultats de l'AMR26, sumades a la reestructuració interna lligada a la nova etapa amb Honda, estan generant un clima de fricció que ja no passa desapercebut al pàdoc.
El monoplaça ha mostrat mancances significatives: falta de velocitat competitiva, problemes en el lliurament d'energia i una preocupant incapacitat per encadenar tandes llargues. Alonso va completar gairebé un centenar de voltes en una de les jornades, però amb registres molt allunyats dels equips punters. L'escena posterior, llançant els guants a terra després de baixar del cotxe, va projectar una imatge de frustració que va ser interpretada com alguna cosa més que un simple gest puntual.
Eixe context tècnic actua com a detonant, però l'arrel del problema sembla més profunda. No hi ha una sintonia natural entre Alonso i Newey. Són dos perfils dominants, amb enorme experiència i personalitat forta, però sense una connexió evident en la manera d'entendre el present del projecte. La relació és professional, encara que freda, i manca del feeling que sol consolidar grans aliances esportives.
Estratègia de futur davant d'urgència competitiva
El full de ruta de l'equip està clarament orientat al 2026 i 2027, quan la nova normativa tècnica marcarà el rumb de la graella. Newey treballa amb una visió estructural a mitjà termini, centrada en la integració total amb Honda i en construir una base sòlida per a aquest cicle reglamentari. En aquest sentit, l'enginyer britànic ha alineat el seu discurs amb el del fabricant japonès, prioritzant estabilitat tècnica i projecció futura.
Tanmateix, en l'entorn del campionat es percep que Honda no contempla Alonso com a peça estratègica per al 2027. La relació històrica entre ambdues parts afegeix un component delicat, i l'aposta per un nou cicle podria implicar un canvi en l'alineació quan el projecte assoleixi la seva maduresa tècnica. Aquesta possibilitat condiciona inevitablement el present.
Alonso, plenament conscient d'aquest escenari, competeix sota una altra lògica. El seu horitzó esportiu és immediat i no està disposat a assumir un paper transitori en una etapa de construcció. Quan percep que el cotxe no està a l'altura i que la seva continuïtat futura no és prioritària, la gestió emocional canvia.
Gestos que reflecteixen un mal clima intern
El destacable en aquest cas és que la tensió no s'expressa mitjançant declaracions directes, sinó a través d'actituds visibles. El llançament dels guants, els gestos de desaprovació en tornar al garatge o la contundència en determinades compareixences dibuixen un estat d'ànim inequívoc. Alonso no està disposat a dissimular una situació que considera lluny de les seves expectatives.
Mentrestant, Newey manté un discurs centrat en el desenvolupament estructural, sense entrar en dinàmiques personals. Eixa diferència de posicionament reforça la sensació que ambdós avancen en paral·lel més que en convergència. El projecte necessita cohesió, però la percepció actual és la d'una convivència professional sense afinitat real.
La combinació d'un cotxe encara immadur, una unitat de potència que requereix estabilització i un futur contractual incert crea un brou de cultiu complex. Si la competitivitat no millora a curt termini, la distància entre la visió estratègica de l'enginyer i l'ambició immediata del pilot pot ampliar-se. En un equip que aspira a convertir-se en referència del nou cicle reglamentari, l'harmonia interna serà tan determinant com l'evolució tècnica del monoplaça.