Darrerament els plumífers de Rajoy i els polítics del PP miren de donar una sortida d’emergència als líders del procés. El missatge a Junqueras que ressona de fa dies a la premsa és aquest: “Si passes del referèndum tens possibilitats de ser proper virrei de Catalunya; si se celebra, ja et pots anar calçant”.  

Com diu el nostre violinista de la desfeta més brillant, l’essència del marc autonòmic és que hom ha de triar sempre entre cínics creatius tipus Fèlix Millet i pobres d’esperit com alguns gasetillers que encimbellen els diaris. La ràbia que produeix la simple existència de persones independents, sobretot si s’organitzen, s’està veient a través dels articles que es publiquen aquests dies sobre les eleccions de l’Ateneu. 

La manca d'un Estat afavoreix que, a Catalunya, la universal misèria humana llueixi especialment i que els demagogs de qualsevol color la puguin fer servir amb gran facilitat pels seus mesquins propòsits. Ara mateix, la inhabilitació de Mas dóna a Rajoy marge per seguir jugant amb les pors viscerals d’una classe política -i periodística- educada per no fer res sense permís. 

Dos anys és una condemna perfecta perquè Mas escampi el seu victimisme autonomista, mentre l’Estat controla els seus progressos a través del cas Palau. Una absolució o una sentència llarga hauria deixat Mas fora del joc. En canvi ara el PDeCAT pot especular amb la seva resurrecció, sobretot si el Referèndum té menys participació que el 9-N, que és el que l’Estat necessita. 

Mas és l’independentista perfecte per a Rajoy, perquè pensa en termes autonòmics i perquè serveix per intimidar Junqueras i pressionar-lo perquè prengui una decisió. Ja vaig dir que Rajoy vol assegurar-se la fidelitat del líder d’ERC obligant-lo a enterrar el cadàver de Mas, mentre que Junqueras es limita a guanyar temps, tot i que dubto que sigui tan ingenu de creure que pot comandar cap retirada i sobreviure.

Cada vegada es veu més clar que la campanya del 'no' del Referèndum ho fiarà tot a l'estratègia de Rajoy. El llenguatge subjacent que fa servir l’Estat mira de donar incentius als polítics processistes perquè relativitzin la importància de l'autodeterminació o perquè es resignin a morir buscant una derrota dolça que els justifiqui de cara a la història, com aquesta raó estètica que Mas vol que li donin les instàncies europees. 

La tàctica del govern espanyol recorda la que van seguir les tabacaleres quan els primers estudis van començar a dir que fumar provoca càncer. El Financial Times ho explicava aquest cap de setmana. Els assessors de les marques de cigarret van apostar per explotar la facilitat natural que l’home té de trobar excuses que li permetin mantenir–se en la seva zona de confort, per més tòxica que sigui.

Les tabacaleres van veure que la millor estratègia per mantenir els marges de beneficis era minar la voluntat dels seus clients oferint-los tota mena de motius per continuar enganxats a la cigarreta. Tant se valia que els motius fossin erronis, narcisistes o anecdòtics. La qüestió era donar temps als fumadors perquè s’anessin resignant a la idea que morir a causa de l'addicció al tabac tampoc no és cap tragèdia. 

Les campanyes de sensibilització ajudaven a aquest objectiu, tot i que pretenguessin el contrari. El tabaquisme no va perdre adeptes fins que els governs no van prendre mesures concretes que prohibien fumar en espais públics i que apujaven els preu del tabac de manera escandalosa. Fins que els fumadors no van ser posats entre l’espasa i la paret, no van fer els seus càlculs amb maduresa i realisme. 

Amb el referèndum passa igual. Mentre els polítics catalans creguin que tenen una alternativa pensaran com si ja haguessin perdut. Poc a poc, s'aniran dient que de genolls no s’hi viu tan malament, com alguns columnistes cada dia més domesticats i més nostàlgics. Les eleccions a l’Ateneu han fet rebombori perquè el missatge subliminal que llança una candidatura com Ordre i Aventura, que lluita amb alegria i sense por, resulta tremendament pertorbador, a Catalunya. 

Heus aquí perquè un sociovergent eixorc, que va cobrar 125.000 euros per organitzar un any Espriu penós i que el 2009 elogiava la "gestión modèlica de Fèlix Millet”, considera que som un greu perill pel catalanisme. No és la ideologia, ni que pensi que no tenim raó. És la Tabacalera Espanyola que no el deixa pensar i li fa escriure bestieses.