En el meu llibre sobre el 9-N, Un estiu a les trinxeres, explicava que la naturalesa de la guerra està canviant i que cada cop posa més pressió sobre el nostre sistema moral i psicològic. Em feia ressò d'un llibre de Steve Pinker, The better angels of our nature, que calcula que la mortalitat en els camps de batalla s'ha reduït un 90 per cent, des de 1945.
Segons Pinker, el declivi de la violència física és un dels fenòmens que es té menys en compte, quan es pensa en el futur del món. Els traumes del segle XX, combinats amb els avenços tecnològics, haurien obligat el poder a repensar les seves tàctiques. La violència cada cop se centraria més a destruir cervells i voluntats, i menys a fer desaparèixer edificis i persones.
De la simple observació, es desprèn que les víctimes dels grans conflictes actuals tenen més números d'acabar passant pel psicòleg que no pas per la infermeria. No fa tants anys, a Catalunya, l'independentisme no hauria pogut arribar als nivells de popularitat que té avui sense donar per fet un conflicte d'alta intensitat, amb morts i bombardejos.
La utilització que l'Estat fa de la premsa i dels tribunals dona una idea de l'evolució, positivíssima, que han tingut els canons d'Espartero i els avions de Hitler i Mussolini. Com ja es comença a reconèixer a les tertúlies espanyoles, la causa judicial contra l'independentisme no s'aguanta per enlloc. Però qui vol estar 10 anys a la presó mentre espera que el temps posi les coses al seu lloc?
El declivi de la violència física fomenta que tothom tingui més marge i vagi una mica de farol, no només els polítics processistes. Fa un parell de setmanes la revista Time advertia que Trump està "jugant al pòquer amb el poder nuclear". Les instal·lacions que els Estats Units tenia adormides a Nevada, per dur a terme proves atòmiques, han rebut l'ordre de preparar-se per un possible test després de 25 anys d'inactivitat.
Segons la revista, Trump encara no ha donat l'ordre de fer el test però el govern es planteja d'oferir a Iran, Rússia i Corea del Nord "una mostra clara" del poder dels Estats Units. L'administració nord-americana creu que la millor manera de mantenir la pau és invertir en armament nuclear i fer pública la seva capacitat d'anihilar els enemics. Tant és així que ha autoritzat la construcció del primer cap nuclear nou, en 34 anys.
El problema d'anar de farol per explotar les pors de l'enemic és que, si n'abuses, despertes vells dimonis i al final sempre hi ha algú que perd els nervis. Quan les elits deixen de fer un ús creatiu del seu poder, comencen a jugar amb foc i al final sempre hi ha una espurna que incendia el bosc. Un exemple clàssic és la Primera Guerra Mundial, que els darrers anys ha donat molts llibres dedicats a analitzar els seus orígens aparentment imprevisibles i pintorescos.
Si l'arxiduc austríac no s'hagués perdut amb el seu cotxe pels carrers de Sarajevo el seu assassí no se l'hauria trobat de cara, tot sortint d'un bar, quan ja havia renunciat a dur a terme l'atemptat i marxava cap a casa. Ara bé, si les elits europees s'haguessin preocupat d'actualitzar els seus discursos i les seves polítiques, en comptes de fer el fantasma amb els tòpics bèl·lics del segle anterior, l'atemptat no hauria tingut un efecte tan devastador.
Quan miro el panorama occidental —i l'espanyol, especialment— veig una mica això, que cada cop es recorre més a discursos i interessos del segle passat per resoldre problemes actuals. Pinker té raó que el declivi de la violència física ha canviat la manera de fer la guerra, però els darrers anys es comença a intuir que això sol no ens assegura pas que anirem a parar a bon port.
Aquest cap de setmana, Financial Times portava una ressenya del darrer llibre del sociòleg, Enlightenment now, que reflecteix la tempesta que es va formant a l'horitzó. El mateix títol de la ressenya, Va millor el món, o va pitjor?, ja és un senyal que no les hem de tenir totes. Amb un excés d'agressivitat i moralisme, Pinker defensa que mai no havíem estat tan bé, ni havíem anat millor. Tècnicament, no crec que se li pugui discutir.
El problema és que els homes som éssers poètics i tendim a la nostàlgia. Com més confortables estem, més por tenim de perdre el que tenim i, com més por tenim de perdre el que tenim, més ens hi aferrem i més s'encongeix el nostre esperit i la nostra imaginació. Com més s'encongeix la imaginació i l'esperança en el futur menys evolucionem, més forcem els antics raonaments i més possibilitats tenim d'acabar prenent més mal del que volíem.
Tot plegat és un equilibri fi i de vegades no hi ha més remei que patir una mica per tirar endavant. D'altres, portem l'estancament fins a extrems de fatxenderia tan delirants que al final l'única condició que podem posar és sobreviure per poder tornar a començar.