1991 va ser l’any de l’esclat del grunge. Durant aquells dotze mesos, i entre molts altres, Nirvana van publicar Nevermind; Pearl Jam, Ten i Soundgarden, Badmotorfinger. 25 anys després, l’editorial Es Pop publica per primera vegada en castellà Todo el mundo adora nuestra ciudad, història oral del grunge escrita a partir del testimoni de tots aquells que durant la primera meitat dels noranta van fer de Seattle, a través de l’angoixa filtrada per una guitarra elèctrica connectada a un pedal de distorsió, l’epicentre musical mundial. Mark Yarm, autor d’aquestes santes escriptures del gènere, ens descobreix més detalls de l’últim gran fenomen que va sacsejar el rock.    

Com va sorgir la idea d’escriure una història oral del grunge?
Ja el 2008, quan treballava com a redactor Blender, una revista de música dels Estats Units que ja no es publica, vaig escriure una història oral de Sub Pop, la discogràfica que va editar els primers discos de bandes com Nirvana, Mudhoney o Soundgarden, amb motiu del seu 20 aniversari. La persona que, temps després, es convertiria en el meu agent literari, va veure l’article i em va contactar per veure si estaria interessat a fer una història oral del grunge en el seu conjunt. Probablement mai hauria pensat a escriure un llibre del grunge, però, quan m’ho va proposar, em va semblar una gran idea. A més, tenia l’avantatge dels molts contactes que havia fet durant les entrevistes per a l’article de Sub Pop. Finalment, m’hi vaig llençar, amb el llibre.

Eres seguidor dels grups grunge?
Sí. Amb tot, he d'admetre que no era el fan més entregat del món. M’agradaven molt Nirvana i Mudhoney, però hi havia una gran quantitat de grups de Seattle que no vaig descobrir fins que vaig començar a escriure el llibre. 

Les bandes de Seattle eren conegudes per la seva poca predisposició a parlar amb la premsa i desvelar les seves interioritats. Va ser difícil convèncer-los que participessin en el llibre?
Sincerament, aquesta va ser la part més esgotadora de tot el procés: intentar contactar amb els protagonistes de la història. Finalment, la gran majoria van ser molt generosos amb el seu temps. Crec que la gent que va formar part dels grups més foscos, els menys coneguts, aquells que no van gaudir d’una gran popularitat, van accedir a participar-hi una vegada es van adonar que la meva intenció era fer un retrat global de tota aquella escena i no un llibre sobre els quatre grans: Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden i Alice in Chains.

Algú es va negar a participar-hi?
Va coincidir que Pearl Jam estaven treballant en la seva pel·lícula i llibre Pearl Jam Twenty, i bona part del grup no va poder participar del meu projecte. Amb tot, m’ho vaig muntar per parlar amb tots els bateries que han passat per Pearl Jam. És més, cap dels antics bateries de Pearl Jam apareix a Pearl Jam Twenty, així que em sento molt orgullós d’haver-ho aconseguit jo.

Amb qui vas tenir les converses més interessants?
Sense cap mena de dubte, les que vaig mantenir amb Courtney Love! És una personalitat predictiblement impredictible. Em va muntar el número un parell de vegades. Fins i tot, en una entrevista per telèfon, i això surt recollit al llibre, em va amenaçar a crits de penjar-me. Amb tot, va ser molt generosa amb les seves respostes, fins i tot amb aquelles preguntes que feien referència als aspectes més difícils de la vida de Kurt Cobain. 

Kurt Cobain és el personatge central en la història del grunge?
Òbviament, el fantasma de Kurt ocupa un lloc preponderant al llibre. Però com he esmentat abans, he intentat que totes les persones que van participar de l’esclat del grunge, fins i tot les menys conegudes de l'escena, tinguessin el mateix protagonisme. Per a mi era molt important no centrar-me en una sola figura, més quan ja s’ha escrit moltíssim sobre ella. Dit això, al llibre s’expliquen històries de Kurt Cobain que mai abans ningú no les havia explicat.  

Tot sovint intento imaginar quina música estaria fent actualment Kurt Cobain. Tu que creus?
Crec que l’unplugged que Nirvana van fer per a l’MTV marca el que podria haver estat el futur del grup o d’ell en solitari. Molta gent opina que Kurt hagués tingut una gran trajectòria a l’estil del Neil Young d'After the Gold Rush.

Per què el grunge va tenir un impacte tan gran?
El grunge va colpejar en l'angoixa generacional que prevalia en aquella època. Una sensació que va néixer a una petita ciutat del nord-oest dels Estats Units però que no coneixia fronteres.

25 anys després, quin creus que ha estat l'impacte que ha tingut el grunge a la història de la música?
Molt gran. Són infinitat els músics influenciats pel grunge, i més concretament per Nirvana i Kurt Cobain. M’agradaria destacar, però, que, tot i que ja no té l’impacte que va tenir als noranta, el grunge, a diferència del que molts diuen, no ha mort. Tres dels quatre grans: Pearl Jam, Soundgarden i Alice in Chains, segueixen en actiu, gravant discos i sortint de gira. I bandes com Mudhoney o Melvins també continuen allà.

Quins són els tòpics que pesen sobre el grunge?
La gent pensa que en aquella generació tot era angoixa, però hi havia molt d'humor, també. Kurt Cobain podia donar la imatge de ser un paio torturat, i segurament ho era, però tots els que el van conèixer bé destaquen que era molt del divertit. Tinc gravada la frase que em va dir Dale Crover dels Melvins quan el vaig entrevistar: "Aquest és el mite més gran: Kurt Cobain, l'artista torturat. La gent no sap que aquest tio era un fill de puta divertidíssim”.

El món de la música ha canviat dràsticament en els últims 25 anys. Creus que és possible que es torni a viure un fenomen com el del grunge?
Mai diguis mai, però molt probablement no. Un dels elements clau per al desenvolupament del grunge va ser la geografia. Abans que Seattle es convertís en la cosmopolita ciutat que coneixem avui dia, els grups que estaven de gira no passaven per allà perquè estava a la quinta forca. Això va obligar a les bandes de Seattle a crear-se la seva pròpia escena. I va ser aquell aïllament el que va provocar que a la ciutat es generés un so propi i característic, el grunge. Avui dia, amb Internet, és molt poc probable que es torni a repetir un fenomen com aquest, perquè per molt lluny que estiguem mai estem aïllats del tot. Pots gravar una cançó aquesta tarda i compartir-la amb tot el món pocs minuts després.

Quins discos de la generació grunge hauria de tenir tothom a casa?
El meu disc favorit és el Superfuzz Bigmuff Plus Early Singles de Mudhoney. En aquest àlbum es condensa l’essència el so grunge. Si hagués de triar-ne més, em quedaria amb Bleach de Nirvana, Badmotorfinger de Soundgarden i Dirt d'Alice in Chains, una tria infalible.

Todo el mundo adora nuestra ciudad. Una historia oral del grunge. Mark Yarm. Es Pop. Madrid, 2015. 592 pàgines

EPÍLEGS

Abbie Hoffman

Roba este libro

Capitán Swing

Símbol de la contracultura i icona de la jove Amèrica del Nord rebel de la dècada dels seixanta. Activista social, escriptor, membre dels Set de Chicago i cofundador del Partit Internacional de la Joventut, els Yippies. Fugitiu de la llei que va viure rere un àlies condemnat per traficar amb cocaïna. Abbie Hoffman va exposar el seu ideari en aquest llibre esdevingut amb els anys referència de culte. Subversiva guia pràctica a partir de les seves pròpies experiències per aquells que com ell vulguin combatre el sistema, sigui creant una ràdio lliure o vivint en una comuna, cultivant marihuana o cometent fraus amb targetes de crèdit. Perquè en els anys del hippisme no tot va ser pau i amor. 

Philip Kerr

La mano de Dios

RBA

Segona entrega de la trilogia amb què l’autor de la sèrie Berlin Noir s’endinsa en l’univers del futbol modern. Si a la primera entrega de la saga, Mercado de invierno, se centrava en la mort de l'entrenador portuguès del London City, Joao Zarco, ¡POR QUÉ!. Assassinat que el propietari del club, l'oligarca ucraïnès Víktor Sokolnikov (una altra referència poc velada al Chelsea d’aquest seguidor de l’Arsenal), encarregava resoldre al segon entrenador, Scott Manson. En la nova referència, aquesta “maradoniana” La mano de Dios, el tècnic esdevingut detectiu haurà de resoldre si la defunció de l’estrella de l’equip durant un partit determinant de la Champions League ha estat per un atac de cor o amaga alguna història molt més tèrbola. Diuen que la novel·la que tancarà la triada tindrà el Camp Nou com a teló de fons, mentrestant, gaudiu d’aquesta perla negrecriminal escrita amb la cadència narrativa del millor futbol total.