Set anys després d’abandonar unilateralment l’acord nuclear amb l’Iran que Barack Obama havia impulsat amb les principals potències mundials, Donald Trump es troba davant una paradoxa política difícil d’amagar: està a punt de rubricar un nou marc d’entesa amb Teheran que, en molts aspectes, recorda el mateix pacte que va qualificar de “desastrós”, “horrible” i “el pitjor acord de la història”.
L’anunci d’un memoràndum preliminar entre Washington i Teheran ha obert una finestra d’oportunitat per reduir la tensió després de tres mesos i mig de guerra, milers de morts i una sacsejada global provocada pel tancament de l’estret d’Ormuz. Però també ha deixat al descobert les contradiccions de la Casa Blanca i les dificultats per presentar el nou acord com una victòria inequívoca dels Estats Units.
Què aconsegueix l'Iran?
Els primers detalls coneguts apunten que les qüestions més sensibles queden ajornades a una negociació de 60 dies. El futur de l’enriquiment d’urani, la supervisió internacional i la gestió de les reserves d’urani altament enriquit continuen oberts. Mentrestant, l’Iran obté algunes concessions importants, com l’aixecament de determinades restriccions econòmiques i la perspectiva de recuperar accés a fons congelats o a futures inversions internacionals.
Aquest és precisament el punt que més incomoda una part del moviment conservador nord-americà. Durant anys, Trump va construir bona part del seu discurs contra l’acord del 2015 denunciant que havia proporcionat desenes de milers de milions de dòlars a un règim que Washington considerava patrocinador del terrorisme. Ara, encara que la Casa Blanca insisteix que no es tracta de diners dels contribuents nord-americans, la possibilitat que l’Iran accedeixi a un enorme fons de reconstrucció o a noves vies de finançament recorda inevitablement els arguments que el mateix president va utilitzar contra Obama.
La diferència fonamental respecte al 2015 és que l’equilibri de forces ha canviat. Quan es va firmar el JCPOA, l’Iran negociava sota una forta pressió internacional i amb una economia asfixiada per les sancions. Avui, en canvi, arriba a la taula després d’haver resistit una campanya militar sense precedents i d’haver demostrat la seva capacitat per alterar el comerç mundial mitjançant el bloqueig d’Ormuz.
L'Iran surt reforçat?
Aquest nou context reforça la posició negociadora de Teheran. Les autoritats iranianes no han acceptat incorporar al debat dues de les exigències històriques dels Estats Units: la limitació del programa de míssils balístics i la ruptura dels vincles amb els seus aliats regionals, des de Hezbollah fins als houthis del Iemen. És a dir, dos dels principals arguments que Trump havia utilitzat per justificar la ruptura de l’acord anterior continuen sense resoldre’s.
Tampoc ajuda el canvi de lideratge dins la República Islàmica. La mort de l’aiatol·là Ali Khamenei durant la guerra ha accelerat l’ascens d’una nova generació més propera als sectors durs de la Guàrdia Revolucionària. Això alimenta els dubtes sobre la viabilitat d’un pacte a llarg termini i augmenta la desconfiança mútua.
Per ara, el que existeix és poc més que un document marc. El mateix vicepresident JD Vance l’ha descrit com un text molt genèric. Trump continua advertint que “l’infern” caurà sobre l’Iran si intenta obtenir l’arma nuclear, mentre Teheran reclama garanties econòmiques i polítiques abans de fer nous passos.
El resultat és un acord que pot servir per aturar l’escalada immediata, però que neix envoltat d’incògnites. La gran ironia és que Trump podria acabar defensant una fórmula extraordinàriament semblant a la que va enterrar fa anys. Amb una diferència rellevant: ara l’Iran negocia des d’una posició de força molt superior i el preu polític i econòmic per aconseguir la seva signatura sembla considerablement més elevat.