El Regne Unit estudia fins on pot arribar l’ús de fàrmacs que redueixen la libido en persones condemnades per delictes sexuals. Segons ha publicat The Guardian, responsables britànics han explorat la possibilitat que participar en aquests tractaments pugui arribar a formar part de les condicions d’una llibertat condicional, seguint models aplicats en altres països. Ara, però, la medicació és voluntària: prendre-la no dona dret a sortir de la presó ni garanteix que s’aprovi una excarceració. La psicòloga forense Belinda Winder calcula que, si el programa s’estén, aproximadament un de cada quatre dels 15.000 presos per delictes sexuals d’Anglaterra i Gal·les, uns 3.750, podria ser valorat per rebre el tractament.
Un programa que s’estén a les presons britàniques
El tractament forma part del programa Medication to Manage Problematic Sexual Arousal (MMPSA), destinat a persones amb pensaments sexuals intrusius i persistents, excitació problemàtica o comportaments sexuals compulsius. El projecte, present actualment en deu presons, està previst que s’ampliï a vint centres. Els medicaments inclouen antidepressius com els inhibidors selectius de la recaptació de serotonina, que poden limitar els pensaments obsessius, i antiandrògens, que redueixen la producció de testosterona i la libido. El Ministeri de Justícia ja va anunciar el 2025 que l’expansió territorial permetria que al voltant de 6.400 condemnats poguessin tenir accés a la medicació juntament amb tractament psicològic. Aquesta xifra fa referència a l’accés al servei, mentre que els 3.750 són una estimació dels presos que podrien ser considerats candidats al tractament en un desplegament més ampli.
La medicació, en qualsevol cas, no està indicada per a tots els condemnats per delictes sexuals. Els especialistes assenyalen que pot ser inadequada quan la conducta delictiva està motivada principalment per la ira o quan els problemes de comportament estan relacionats amb el consum d’alcohol o drogues. Tampoc es considera una cura: pot reduir determinats impulsos o pensaments, però no elimina per si mateixa les conductes o els factors subjacents que han contribuït al delicte.
Prendre la medicació no garanteix sortir de la presó
El punt més controvertit és la possible relació entre el tractament i la llibertat condicional. De moment, un pres no pot obtenir automàticament la llibertat pel fet d’acceptar la medicació. La Parole Board ha de valorar individualment el risc i múltiples aspectes del comportament del condemnat. Winder ho resumeix així: "Mai serà tan simple que es prengui una decisió sobre si concedir la llibertat condicional a algú en funció de si pren la medicació". The Guardian assenyala, però, que responsables britànics han estudiat si participar en aquests programes podria convertir-se en una condició de la llicència de llibertat, una possibilitat que obre el debat sobre fins a quin punt el consentiment continuaria sent realment voluntari.
En una resposta parlamentària publicada el 2026, el govern britànic va confirmar que treballa per determinar la viabilitat tant d’un desplegament nacional del programa com d’un eventual tractament obligatori. Al Parlament també s’ha presentat una esmena que reclama estudiar com introduir la supressió química obligatòria per a determinades persones condemnades per delictes sexuals, amb garanties legals i clíniques, tot i que la proposta encara no ha estat aprovada.
Els efectes secundaris i el dilema del consentiment
La possibilitat d’associar la medicació a la llibertat condicional també genera interrogants mèdics i ètics. Els antiandrògens poden provocar cansament, sufocacions, pèrdua muscular, canvis d’estat d’ànim, augment de pes i reducció de la densitat òssia. Altres països ja han adoptat models diferents: Dinamarca i França han utilitzat aquests tractaments de manera voluntària, mentre que Polònia els ha fet obligatoris per a alguns condemnats; en diversos estats australians, els tribunals o les autoritats de llibertat condicional poden imposar tractaments contra la libido a persones considerades d’alt risc com a condició per quedar en llibertat. El Regne Unit haurà de decidir ara si manté el seu model estrictament voluntari o avança cap a alguna fórmula que vinculi el tractament amb el retorn a la vida en llibertat.