La imatge d’una capital europea assetjada, bombardejada i escanyada durant gairebé quatre anys pot semblar avui insòlita, però és exactament el que va viure Sarajevo. El setge més llarg en la història militar contemporània va començar el 5 d’abril del 1992 i no es va aixecar fins al 29 de febrer del 1996. Va ser el primer gran episodi de la guerra de Bòsnia, i fins a la matança de Srebrenica, el seu capítol més icònic i sagnant. Avui, dècades després, aquell dolor torna al centre de l’actualitat amb la investigació oberta per la Fiscalia de Milà sobre els anomenats ‘safaris humans’, l’esgarrifosa pràctica en què presumptes turistes europeus i americans haurien pagat grans sumes de diners per disparar contra civils indefensos des dels turons que envolten la ciutat. Acompanyats de milicians serbobosnians fidels a Radovan Karadzic —condemnat anys més tard per genocidi—, participaven d’aquesta barbàrie per després tornar a les seves vides normals sense deixar rastre. Sarajevo, amb la seva infraestructura i capacitat d’acollir mitjans internacionals, va esdevenir el lloc més documentat de tot el conflicte i, amb el temps, el símbol més perdurable d’una Europa que va mirar cap a una altra banda massa temps.
La història del setge de Sarajevo s’ha convertit, amb el temps, en un relat estranyament doble, omnipresent en els llibres d’història i, alhora, incomplet, ple de silencis i històries que mai no s’han explicat. Cada supervivent en guarda una versió, però moltes d’aquestes memòries han quedat invisibles, sepultades sota la magnitud de la tragèdia. L’aparició recent dels ‘safaris humans’ n’afegeix un nou capítol —potser el més macabre— a aquesta memòria col·lectiva. La Fiscalia de Milà estudia aquests fets com un possible cas d’homicidi múltiple amb agreujants de crueltat i motius abjectes, delictes que, segons la legislació italiana, no poden prescriure i que obririen la porta a processos penals més de tres dècades després. Però aquest episodi és només una petita part d’un catàleg immens d’horrors: execucions massives, bombardejos constants, civils abatuts per franctiradors només per travessar un carrer. Durant 1.425 dies de setge, Sarajevo va rebre una mitjana de 329 impactes diaris —amb un pic de 3.777 el 22 de juliol del 1993— i va perdre 11.541 persones, entre elles 1.601 nens.
El 5 d’abril del 1992, Sarajevo va ser escenari d’una gran mobilització ciutadana per la pau. Milers de persones van sortir al carrer per reclamar que no esclatés una guerra que ja s’intuïa a l’horitzó. El punt culminant va ser la concentració davant del parlament de Bòsnia i Hercegovina, acabat de constituir com a símbol de la recent declarada independència. Però aquell mateix dia, des de la seu del Partit Democràtic Serbi, homes armats van obrir foc contra la multitud. Van matar dues persones, considerades les primeres víctimes del que seria un conflicte devastador i el setge més llarg d’una capital europea en temps moderns. Paral·lelament, milicians serbis van atacar l’Acadèmia de Policia des de posicions elevades a Vraca, donant principi a l’estratègia d’encerclament. En realitat, feia mesos que s’hi preparaven, ja que les tropes de l’Exèrcit Popular Iugoslau s’havien anat concentrant als turons que envolten Sarajevo. Quan el govern bosnià va exigir la retirada, Belgrad va accedir només parcialment. Les forces serbobosnianes, liderades per figures com Karadzic i sota el paraigua de Slobodan Milosevic, es van transferir a l’Exèrcit de la República Srpska, entitat no reconeguda que havia proclamat unilateralment la seva pròpia independència. El setge, planificat des d’abans de la primera bala, acabava de començar.
1.425 dies d’infern
El 2 de maig del 1992, el setge de Sarajevo es va formalitzar de manera brutal quan les tropes de la República Srpska van tancar totes les rutes d’accés a la ciutat, van interrompre l’arribada d’aliments i medicaments, i van tallar els serveis essencials com l’aigua, l’electricitat i la calefacció. Aïllada completament, Sarajevo quedava al centre d’un cercle d’artilleria i franctiradors situats als turons. Després del fracàs d’una ofensiva ràpida per part dels blindats de l’exèrcit iugoslau, els assetjadors van optar per desgastar la ciutat amb bombardejos ininterromputs. Entre la segona meitat del 1992 i la primavera del 1993 es van viure els moments més foscos: sense llum ni calefacció, sense menjar ni aigua, la població va haver d’inventar maneres de sobreviure sabent que, fins i tot per buscar un litre d’aigua, havien de travessar carrers exposats als trets dels franctiradors. El setge era total.
Amb el pas dels mesos, la vida a Sarajevo es va convertir en un exercici constant d’esquivar la mort. Els franctiradors es van repartir per tota la perifèria i els punts alts de la ciutat, convertint cada desplaçament en una cursa per la supervivència. "Pazi, Snajper!" [Compte, franctirador!] es va tornar un avís quotidià entre els habitants, especialment a les zones més exposades com la Sniper Alley, un dels carrers més perillosos de la ciutat. Mentre els barris com Novo Sarajevo queien parcialment sota control iugoslau, altres zones resistien com podien. L’ofensiva es va començar a contrarestar amb l’obertura de l’aeroport a vols humanitaris de l’ONU a finals de juny del 1992, cosa que va esdevenir vital per mantenir la ciutat amb vida. Davant la manca de recursos, es van crear rutes d’estraperlo i es van infiltrar armes a través de les línies enemigues. A mitjan 1993, es va completar una infraestructura clau: el túnel de Sarajevo. Aquesta via secreta va permetre introduir electricitat, combustible, aliments, medicaments i, fins i tot, persones que fugien. També va ser un punt clau pel mercat negre i per mantenir l’esperança d’una ciutat que es negava a caure.
El setge no només va posar en escac la resistència física i psicològica dels habitants de Sarajevo, sinó que també va desfigurar profundament el paisatge urbà i cultural de la ciutat. Els bombardejos constants van reduir a runes milers d’edificis; pràcticament cap estructura va sortir il·lesa. Es calcula que 35.000 edificis van quedar totalment destruïts, incloent-hi hospitals, centres mèdics, mitjans de comunicació, escoles, fàbriques, oficines governamentals i fins i tot instal·lacions de l’ONU. Entre els danys més simbòlics, destaca la destrucció de la Biblioteca Nacional —la Vijećnica—, un temple del coneixement que es va consumir entre les flames juntament amb milers de volums irreemplaçables. Enmig d’aquest caos, la premsa internacional va fer base a l’hotel Holiday Inn, situat en plena Sniper Alley, convertit en l’hotel més bombardejat d’Europa. Des d’allà, els periodistes relataven el drama en condicions límit, també exposats al foc creuat. Les matances massives, especialment causades per impactes de morter en zones civils, van fer que el món no pogués girar la mirada.
El principi de la fi
El punt d’inflexió definitiu del setge de Sarajevo va arribar després de dues massacres especialment colpidores que van commocionar la comunitat internacional. Els bombardejos al mercat de Markale, perpetrats contra la població civil els dies 5 de febrer de 1994 i 28 d’agost de 1995, van posar fi a la vida de 111 persones. El primer bombardeig va obligar l’ONU a emetre un ultimàtum a les forces sèrbies, que va derivar en una primera resposta militar de l’OTAN contra les seves posicions d’artilleria. Però va ser arran del segon atac quan l’aliança atlàntica va actuar amb contundència, llançant una ofensiva aèria sostinguda. El 30 d’agost del 1995, els bombardejos aeris van destruir diversos punts clau de la infraestructura militar sèrbia. Al mateix temps, sobre el terreny, les tropes serbobosnianes començaven a perdre posicions i Sarajevo va iniciar un lent procés de recuperació. Es van restablir serveis bàsics com la calefacció, l’aigua i l’electricitat i la comunitat internacional, després d’anys de titubejos, va prendre finalment partit de manera ferma contra els assetjadors, obrint la porta a un alto el foc que posaria fi al setge.
L’alto el foc que va marcar l’inici del final definitiu de la guerra va ser declarat l’octubre del 1995, i el 14 de desembre d’aquell mateix any es van signar els Acords de Dayton, que van posar oficialment fi al conflicte a Bòsnia. Tot i això, el setge de Sarajevo no es va donar per acabat fins mesos després. El 29 de febrer de 1996, el govern de Bòsnia va declarar oficialment la fi del bloqueig militar, coincidint amb la retirada definitiva de les forces sèrbies de les posicions estratègiques que havien ocupat durant gairebé quatre anys al voltant de la capital. Però el camí cap a la pau encara va deixar un últim episodi tràgic quan el 9 de gener del 1996, cap a les sis de la tarda, una granada va impactar contra un tramvia que circulava pel centre de la ciutat, matant una dona de 55 anys, Mirsada Duric, i ferint-ne dinou més.
Conseqüències i neteja ètnica
El llegat del setge va ser devastador i va marcar profundament la ciutat tant en l’àmbit físic com en el social. Considerat el període més catastròfic per a Sarajevo des de la Primera Guerra Mundial, l’assetjament va arrasar amb gran part del seu patrimoni, com ara la col·lecció de manuscrits de l’Institut Oriental de Sarajevo, una de les més riques del món en textos orientals, que va ser completament destruïda. La capital bosniana, que havia brillat internacionalment en acollir els Jocs Olímpics d'hivern del 1984 i s’havia convertit en un símbol de convivència interètnica, va patir un retrocés total. Milers de refugiats van fugir i, després del setge, el percentatge de població sèrbia es va desplomar —del 30% l’any 1991 a poc més del 10% el 2002. Durant els anys de guerra es van denunciar assassinats sistemàtics, violacions massives i una brutal campanya de neteja ètnica per part de les forces sèrbies a les zones que controlaven, mentre que, en menor grau, també hi va haver desplaçaments forçats de serbis a zones bosnianes. El resultat final va ser una divisió ètnica que encara persisteix. Sarajevo va quedar separada en dues ciutats, la bosniana i la sèrbia —Istocno Sarajevo—, cadascuna integrada en una de les dues entitats polítiques que formen Bòsnia i Hercegovina.