Pot caure el règim dels aiatol·làs? Aquesta és la pregunta sense una resposta contundent que recorre les cancelleries occidentals i que es plantegen per primera vegada i amb una base força sòlida nombrosos analistes de política internacional. La impressió general és que encara no. El règim tremola i el terra presenta desplaçaments i esquerdes importants, però no se n'albira un enfonsament immediat. El règim actual que va començar després de la Revolució Islàmica del 1979, quan el clergue xiïta Ruhollah Khomeini va tornar de París, va derrocar el xa Mohammad Reza Pahlavi i va establir una República Islàmica teocràtica, s'enfronta per primera vegada a manifestacions diàries des de fa dues setmanes, que es van iniciar a causa de les difícils condicions econòmiques, i en les quals ja han mort almenys 45 manifestants, entre ells vuit nens. Es tracta de les manifestacions més importants des de les protestes a gran escala que es van desencadenar el 2022, després de la mort de la jove Mahsa Amini, de 22 anys, mentre es trobava sota la custòdia de la policia religiosa. En un país en què l'autoritat religiosa suprema (el líder suprem, un aiatol·là) té l'última paraula, fet que consolida un sistema que ha subordinat els poders civils a la llei islàmica i a la guia del clergat xiïta, les imatges a través de les xarxes socials en què se sent els manifestants corejar mort al dictador, adreçades a Ali Khamenei, que ocupa el càrrec de líder suprem de l'Iran des del 1989, són molt importants.

Enmig d'aquestes tensions, la repressió a l'Iran no ha fet més que augmentar. Després dels vídeos de les protestes massives a Teheran i altres ciutats, el règim va recórrer a una tàctica habitual per reprimir la dissidència: va tallar les comunicacions a tot el país. Així, l'Iran va quedar més aïllat encara del món, ja que la informació que es filtra és molt menor i això comporta angoixa i preocupació per a molts iranians a l'estranger i per als activistes de drets humans. El més preocupant d'aquesta decisió són els precedents, ja que els talls solen ser l'antesala d'una sagnant repressió de les protestes, cosa que fa témer que el règim pugui tornar a utilitzar el tall com a excusa per a una resposta brutal. En aquesta salvatge repressió de la dictadura iraniana ha mediat dialècticament —tampoc és una sorpresa— el president nord-americà Donald Trump, que va reiterar la seva amenaça d'atacar l'Iran si les forces de seguretat continuen matant manifestants.

Malgrat que Veneçuela queda molt lluny de l'Iran, les dues dècades de relació estreta entre tots dos règims serveix per especular que la caiguda de Maduro pot accelerar la de Khamenei

A l'origen de les protestes, també hi ha que milions d'iranians s'enfronten a una inflació desbocada i a una moneda en caiguda lliure. Els comerciants van començar a rebel·lar-se contra la situació econòmica del país al Gran Basar de Teheran. Així, l'ona expansiva de la depreciació del rial, la moneda nacional de l'Iran, ha perdut durant el 2025 un 69% del seu valor enfront del dòlar. L'Iran afronta una inflació anual superior al 42%, mentre que la inflació punt a punt entre el novembre i el desembre va ascendir al 52% respecte al mateix període de l'any passat. Tot això ha provocat una protesta diferent de les anteriors, ja que l'origen no ha estat en una fàbrica o una universitat, sinó als taulells dels comerciants de tecnologia de Teheran. Les crides de Khamenei al poble iranià per respondre units a l'enemic americà i l'apel·lació al fet que la República Islàmica va arribar al poder per la sang de centenars de milers de persones nobles i no retrocedirà davant els qui busquen destruir-nos, no han tingut l'efecte dissuasiu d'abans.

Esperant un canvi absolut hi ha Reza Pahlavi, fill de l'últim xa de Pèrsia, exiliat als EUA i des d'on anima les protestes. El fill gran del xa, derrocat el 1979, fa servir les xarxes socials per encoratjar els manifestants i ha tornat a oferir-se com a alternativa en cas que hi hagi un canvi de règim. Reza Pahlavi estava destinat a governar l'Iran, però des de fa gairebé mig segle no hi viu, i encara que s'han sentit consignes contra Khamenei i a favor de la restauració dels Pahlavi, aventurar aquest futur és gairebé una quimera. Malgrat que Veneçuela queda molt lluny de l'Iran, les dues dècades de relació estreta entre el règim bolivarià i el dels aiatol·làs serveix per especular que la caiguda de Nicolás Maduro pot accelerar la caiguda de Khamenei. De fet, el Times va publicar fa poc que Khamenei podria tenir un pla d'escapada cap a Moscou, emulant la fugida primer i l'exili després de Bashar al-Assad, escapat a la capital russa el desembre del 2024, si l'exèrcit iranià mostrés símptomes de debilitat.