Tres dècades després de l’inici de la guerra que va ensangonar els Balcans i va posar fi a la Iugoslàvia socialista, Sèrbia continua sent un país atrapat en la memòria del passat. Belgrad, la seva capital, n’és la imatge més nítida. Una ciutat que ha estat construïda i destruïda desenes de vegades i que encara avui mostra les cicatrius d’aquells conflictes. Els bombardejos de l’OTAN del 1999 van deixar una empremta profunda, amb edificis governamentals perforats per míssils que continuen drets, sense reformar, convertits en monuments improvisats, com si fossin cicatrius exposades al públic. Aquell any, en plena crisi de Kosovo, l’Aliança Atlàntica va atacar objectius militars i civils durant onze setmanes sense el suport de l’ONU i amb el rebuig frontal de la població sèrbia, la qual encara recorda de manera amarga aquells fets que van posar punt final al capítol d’hostilitats a la regió. “Van bombardejar un tren ple de civils, l’ambaixada xinesa… no hi havia cap objectiu militar”, exposa la Sanja, una guia que acompanya turistes pels escenaris d’aquells bombardejos i defensa una visió que dista del relat humanitari amb què l’OTAN va justificar l’atac. “Ningú pot escapar-se de la propaganda. Si creus que no n’ets víctima, és perquè la del teu país és molt bona”, afirma. Més que una anècdota, les seves paraules reflecteixen una convicció estesa entre molts serbis: que hi ha una altra versió dels fets, una sovint ignorada fora de l’antiga Iugoslàvia.
Per entendre aquesta visió alternativa cal mirar enrere i recordar que Sèrbia va ser durament assenyalada pels actes comesos durant les guerres de dissolució de Iugoslàvia als anys noranta. De Sarajevo a Srebrenica, les forces del president Slobodan Milošević, conegut com el carnisser dels Balcans, van ser responsables de setges, massacres i neteges ètniques que van commocionar el món, i diversos líders polítics i militars van ser condemnats per crims de guerra i contra la humanitat. Aquests fets són incontestables. Tot i això, entre la societat no predomina un relat d'autoflagel·lació, sinó que es vol fer veure que no van ser els únics que van actuar malament. “Els serbis vam matar, els croats també van matar. Cadascú té la seva versió dels fets”, afirma l’Stefan, un historiador originari de Belgrad. Aquest sentiment s’expressa visualment al centre neuràlgic de la capital, la plaça de la República, on un grafiti de caràcter negacionista proclama: “L’únic genocidi als Balcans va ser contra els serbis”.
Lluny d’actuar com a element unificador, la versió dominant del passat que situa Sèrbia com una víctima de les potències occidentals no ha impedit que la societat estigui dividida quan es tracta del futur polític del país. D’una banda, hi ha una part de la població còmoda amb l’orientació prorussa del govern i el seu distanciament respecte de Brussel·les; de l’altra, creix un moviment que vol un gir occidental, amb una entrada real a la Unió Europea i una ruptura definitiva amb els tentacles del Kremlin. Aquest últim sector ha estat molt present a les protestes més massives de la història recent de Sèrbia. El 15 de març, més de 100.000 persones —mig milió, segons els organitzadors— van omplir el centre de Belgrad convocades per diversos grups opositors i civils, amb els estudiants al capdavant. La manifestació commemorava el col·lapse de l’estació de trens de Novi Sad, que mesos enrere va deixar 16 morts i va evidenciar la negligència i la corrupció de l’executiu. Aquesta tragèdia s’ha convertit en símbol d’un malestar més profund: la sensació que l’administració d’Aleksandar Vučić, massa pròxima a Putin i poc transparent amb els ciutadans, ha portat el país a un carreró sense sortida.
En Dragor forma part del nucli dur del moviment popular que ha sacsejat el país. L’estudiant d’un màster d’Història a la Universitat de Belgrad subratlla el paper protagonista dels joves en unes protestes que sovint, diu, es presenten de manera esbiaixada. “La protesta és nostra, impulsada pels estudiants, cosa que gairebé no es diu”. L’objectiu és “un canvi de règim”, assegura. El rebuig s’estén també a l’oposició política institucional, a qui acusa de formar part d’un sistema corcat. “No hi ha cap partit que valgui, tots són corruptes”, afirma. L’impacte de la mobilització ha anat més enllà del carrer, amb facultats ocupades, classes aturades i un curs acadèmic suspès que sobreviu en format virtual. En Dragor també expressa una decepció profunda amb Brussel·les. “Aquí molts hem deixat de creure en la Unió Europea”, explica. “També fa negocis amb aquest govern corrupte, que alhora es continua entenent amb Rússia i el bloc de l’Est”. Tanmateix, aquesta oposició frontal a qualsevol opció política no ha unificat la majoria de la població, ja que molts veuen limitacions clares en el moviment. “Els joves lideren aquestes protestes recurrents, però jo encara no veig la llum al final del túnel” lamenta l’Stefan, que exposa que en cas d’arribar a uns comicis, cosa que Vučić no està disposat a concedir, “no tenen un projecte polític sòlid. Està tot per fer”.
“És una espècie de Viktor Orbán a Sèrbia”
Sigui com sigui, la indignació que ha encès les protestes no neix d’un projecte polític alternatiu consolidat, sinó del rebuig frontal a l’actual govern. L’objectiu compartit és fer caure Vučić, un líder a qui molts acusen de concentrar el poder, manipular els mitjans de comunicació i mantenir vincles estrets amb el Kremlin. “És una espècie de Viktor Orbán a Sèrbia”, afirma en Dragor, que veu en ell una figura autoritària disfressada de demòcrata. Aquest alineament amb Rússia en plena guerra d’Ucraïna ha fet de Sèrbia el soci de Moscou dins del continent europeu. A més, per mirar de contrarestar la pressió al carrer, el govern ha impulsat una maniobra que ha despertat, més que suport, burles dels estudiants. Mentre els manifestants omplien el centre de Belgrad, suposats partidaris de Vučić van muntar un campament davant del parlament per fer veure que el president també compta amb el suport dels joves. “És un xou per fer veure que no tots els estudiants estan contra el govern”, diu en Dragor. “Però si t’hi fixes, les tendes estan pràcticament buides i només hi ha gent gran jugant a les cartes”, afegeix.
Un altre dels exemples més representatius de l’opacitat i la corrupció que els crítics atribueixen al govern és el cas del Ministeri de Defensa, un edifici del centre de Belgrad que va quedar parcialment destrossat pels bombardejos de l’OTAN del 1999 i que s’ha mantingut dret com a record de la guerra i símbol de resistència davant el que allà es titlla d’“imperialisme nord-americà”. Malgrat aquesta càrrega simbòlica, el govern de Vučić ha obert la porta a transformar-lo en un complex de luxe de la mà d’Affinity Partners, l’empresa de Jared Kushner, gendre de Donald Trump, en un projecte valorat en prop de 500 milions de dòlars i amb la implicació de la Trump Organization. El mateix Donald Trump Jr. va visitar Belgrad el març del 2025 per reunir-se amb el president i negociar-hi la construcció. La polèmica va esclatar quan un alt càrrec de l’administració va reconèixer que havia falsificat un document oficial per eliminar l’estatus patrimonial de l’edifici, cosa que ha desembocat en una investigació judicial. Així, el que fins fa poc es mostrava com una cicatriu de guerra i un símbol del rebuig a Washington podria acabar convertint-se en un negoci per a la família del líder de la Casa Blanca.
La memòria de Tito perdura
En un moment en què Vučić afronta acusacions de corrupció, concentració de poder i submissió als interessos de Moscou, molts serbis miren enrere i comparen la seva figura amb la de Josip Broz Tito, el dictador que va portar Iugoslàvia al seu punt més alt de projecció internacional. Tito, tot i governar amb mà de ferro —empresonant opositors, perseguint la dissidència i eliminant qualsevol veu crítica—, va aconseguir unificar un estat multiètnic i situar-lo en una posició privilegiada a la regió. Inicialment aliat de Stalin, el líder socialista va trencar amb la Unió Soviètica el 1948 i va buscar la manera de forjar un camí propi, entre la democràcia occidental i l’est comunista, amb la creació del Moviment dels No Alineats, que li va permetre jugar un paper únic en plena Guerra Freda. “Els més grans et diran que va ser una bona època en què tothom tenia casa, cotxe i feina; els més joves, que era un opressor”, resumeix l’Stefan. Aquesta ambivalència no impedeix que la seva figura continuï sent celebrada cada 25 de maig, en un fenomen conegut com a yugonostalgia, que encara mou milers de persones. Alguns elements del seu llegat són visibles avui en el brutalisme arquitectònic de Belgrad i en la memòria col·lectiva, tot i que després de la seva mort el 1980 i amb l’esclat de la crisi econòmica, les noves elits polítiques van intentar esborrar la seva empremta. Per a molts, però, la comparació amb l’actual govern és inevitable: mentre Tito projectava Iugoslàvia com una nació forta i independent, el règim de Vučić és percebut com un sistema enfonsat en la corrupció i més pendent de preservar el poder que de deixar qualsevol llegat.
Malgrat les ferides de guerra, les tensions polítiques i les dificultats econòmiques, el poble serbi manté una capacitat sorprenent per adaptar-se i tirar endavant. En un país on el sou mitjà amb prou feines arriba als 800 euros i la inflació colpeja amb força, molts treballen en dues feines i estiren cada dinar com si fos un recurs infinit. “Fem miracles amb els diners”, resumeix amb un somriure la Sanja. De vegades, les prioritats poden sorprendre un visitant —“hi ha qui prefereix gastar-se tots els estalvis en un Mercedes abans que en una casa”—, però aquesta tria parla també d’un cert orgull i d’una voluntat de mostrar vitalitat malgrat les circumstàncies. Passejant per Belgrad, la imatge que es percep no és la d’un país enfonsat, sinó la d’una ciutat viva, plena de cafès, converses al carrer i gestos d’hospitalitat sincera cap a l’estranger. Una vitalitat que, potser, és la millor manera de bregar amb les ombres d’un passat fosc i la incertesa del que ha de venir.