El 14 de gener del 2011 el llavors president de Tunísia, Zine al-Abidine Ben Ali, qui havia ocupat el càrrec durant els darrers 24 anys, marxa Aràbia Saudita després de gairebé un mes d'intenses manifestacions diàries al carrer liderades pels  joves del país. L’endemà, inspirats per l’èxit tunisià, les guspires revolucionàries arribaren al Iemen on estudiants i activistes socials van sortir contra el règim d'Ali al-Salih; el 25 de gener, la flama s’encengué a la plaça Tahrir (Egipte); el 14 de febrer, a Bahrain; el 17 de febrer, a Líbia; el 18 de febrer, a Palestina; el 20 de febrer, al Marroc i Oman; el 6 de març, al Líban; i el 15 de març, a Síria.

Aquests són alguns dels indrets on els anhels de llibertat van encendra l’espurna que atià el foc de les primaveres àrabs. Unes protestes que, principalment, les van protagonitzar joves descontents amb els règims dictatorials i corruptes dels seus països, amb els mateixos lideres des de feia dècades, que els robaven el somni de crear un futur pròsper i una societat més equitativa. Però deu anys després, que en queda d’aquest fenomen que va donar la volta al món a través de les xarxes socials?

Tahrir Square during 8 February 2011 / WIkipediaManifestació a la plaça Tahrir el 8 de febrer del 2011 / Wikipedia

Elements comuns

Malgrat les especificitats de cada país, Òscar Monterde, doctor en història per la Universitat de Barcelona (UB) i investigador del Centre d'Estudis Històrics (CEHI), relata que es van donar elements comuns en tots els països que produeix l'efecte contagi.

Així tot, malgrat les diferències de cada Estat, Monterde precisa que tots els països coincideixen què "són uns règims autoritaris caracteritzats per les manques de llibertat importantíssimes" i que se sustenten mitjançant la repressió. 

Doctor historia Òscar Monterde / Cedida por MonterdeEl doctor en història per la Universitat de Barcelona (UB), Òscar Monterde / Cedida per Monterde

"Reclamaven democràcia i drets", remarca l'arabista Gema Martín Muñoz, que hi afegeix: "Van ser revolucions ciutadanes, globals i transversals. No hi havia cap partit polític que les representés ni cap lideratge que ideològicament es pogués manipular". 

Aquest fet, per Martín Muñoz és rellevant, ja que antigament bona part de l'oposició s'havia centrat en moviments de caràcter islamista, els quals reprimien les dictadures laiques àrabs amb el beneplàcit de les potències europees i els Estats Units.

Això canvia amb les primaveres àrabs, ja que no hi havia cap moviment religiós darrere que justifiqués la repressió dels governs àrabs. "No es podia utilitzar aquest argument de lluitar contra l'islamisme, que era una amenaça i l'enemic comú a combatre", precisa. 

Antecedents

Ara bé, les primaveres àrabs no és un fenomen que es va forjar del dia a la nit, sinó que tenen un recorregut històric que Monterde situa als anys 80 amb la victòria de la Revolució a Iran (1979) on s'instaura una república islàmica. "Amb això apareixen els Islams polítics", precisa l'historiador.

Un exemple d'ells és els Germans Musulmans a Egipte, que arriben a fer funcions d'Estat cobrint aquelles necessitats de la població a les quals el govern no dona resposta.  

manifestación Teheran 1978 / WikipediaUna manifestació en Teheran el 1978 durant la revolta que va portar a instaurar una República Islàmica / Wikipedia

Això també se li ha d'afegir que, en molts d'aquests països, es van produir reformes neoliberals que van sotmetre, encara més, a la població a la pobresa. Aquestes va desencadenar les revoltes del pa que es van produir als anys vuitanta, entre altres llocs, al Marroc, Tunísia o Algèria. "Comencen a protestar les classes populars i mitjanes empobrides per les reformes neoliberals", remarca Monterde.

Com en el cas de les primaveres àrabs, els manifestants lluitaven per reclamar els seus drets, una major justícia social, més participació en la societat, per la seva dignitat, així com per combatre la repressió.

El paper clau de les xarxes socials

Martín Muñoz posa èmfasi en el paper transcendental de les xarxes socials no només per donar a conèixer les mobilitzacions arreu del planeta, sinó per trobar suport en països llunyans. 

"El món àrab, des de finals dels anys 70, hi ha diferents convulsions i aixecaments. Ara bé, la diferència amb les de l'any 2011 és que els governs comptaven amb el control de la informació perquè no existien les noves tecnologies", puntualitza Martín Muñoz.

Fins aleshores, explica, els governs àrabs havien reprimit amb duresa tots aquests moviments amb el silenci dels seus socis occidentals. "Si no es veia, no es coneixia", precisa. 

Gema Martín MuñozL'arabista Gema Martín Muñoz / Facebook Casa Árabe

Ara bé, el 2011, arran de les xarxes socials, la població europea pot veure minut a minut aquestes protestes que es donen al món àrab en les quals "es reivindicava el mateix que tots els pobles: drets, dignitat i democràcia". Això comporta que les societats occidentals se solidaritzin amb els moviments que s'estan donant tant al Magreb com a Orient Mitjà. 

Aquesta complicitat que troben en les societats europees, remarca Martín Muñoz, obliguen que els seus governs no puguin callar davant la brutal repressió de la població dels diversos règims àrabs. 

Però no només les xarxes socials expliquen l'èxit d'aquest fenomen, sinó també la televisió per satèl·lit, assegura Monterde. "Als països àrabs és comú que en qualsevol terrat hi ha un mar amb parabòliques, per la qual cosa la informació arribava fins a l'última casa", indica. 

Això, junt amb nous actors de la informació, com la cadena Al Jazeera ajuda a explicar els contagis. Aquesta cadena narra el que succeeix en el món àrab des d'una perspectiva pròpia. "Veiem un altre relat que no és el de la CNN", exposa. 

móviles y redes sociales / PixabayUnes persones consulten les xarxes socials des dels seus mòbils / Pixabay

L'èxit tunisià 

Tot i que l'espurna es va encendre a Tunísia, Monterde relata que es podria haver donat a un altre lloc i posa com exemple que el 2009 ja va haver-hi unes grans protestes a Iran contra el suposat frau electoral que van portar a la presidència per segona vegada a Mahmud Ahmanidejad.

"Aquests joves de les classes urbanes obreres s’estaven organitzant. Ja hi havia una ciutadania mobilitzada, però no ho estaven explicant. L’espurna és en un lloc, però podria haver estat en un altre", matisa l'especialista.

En el cas de Tunísia tot va començar el 17 de desembre del 2010 quan el jove Mohamed Bouazizi, venedor ambulant, es va calar foc a ell mateix després que la policia li va sostraure les mercaderies que estava venent. Això va portar una onada d'indignació al país, que va sortir al carrer per denunciar la precarietat de les vides.

French support Bouazizi  / WikipediaUna protesta a París en suport a Bouazizi el gener del 2011/ Wikipedia

El 4 de gener del 2011, Bouzizi va morir a l'hospital, cosa que encara va incrementar més la ira dels ciutadans i les protestes. Davant d'això, l'exèrcit va retirar el suport al president, Zine al-Abidine Ben Ali, i es va negar a reprimir els manifestants. Finalment, el 14 de gener, el mandatari va abandonar el país i va marxar amb avió a Aràbia Saudita, on va morir el setembre del 2019. Així es va acabar amb 24 anys del seu règim.

El 23 d'octubre del 2011 es van celebrar eleccions a Tunísia, de la qual va sorgir un Parlament molt fragmentat en uns comicis que va guanyar la formació política islamista Ennahda

"En efecte, és l'únic país que, amb avenços molt lents, però que continua el seu procés polític i no ha patit una involució", emfatitza Martín Muñoz. Això, segons Monterde, s'explica perquè és un país petit, amb menys població, per la qual cosa compta "amb menys ingerència externa". 

Egipte: la involució 

L'efecte contagi de Tunísia va arribar el 25 de gener d'aquell any a Egipte on milers de persones van ocupar durant dies la plaça Tahrir al Caire. Finalment, després de més de 30 anys com a president, Hosni Mubarack va renunciar al càrrec el 10 de febrer i va cedir el poder al vicepresident Omar Suleiman. Amb tot, el cost de la revolta va ser alt, ja que la repressió de Mubarack va apagar 846 vides i va deixar més de 60.000 ferits.

"Hi ha un element fonamental que Tunísia arrossega Egipte, però sense Egipte no hi hagués hagut tanta repercussió", exposa Monterde.

Cal destacar que Egipte és sis vegades més gran que Tunísia. A més en aquell moment tenia 85 milions d'habitants, una xifra que suposa 10,7 cops més que el lloc on va esclatar la primera revolta. 

Egipte va celebrar eleccions legislatives en tres fases, que van tenir lloc del novembre del 2011 al gener del 2012. Amb una participació del 57% es va imposar amb contundència la Coalició Aliança Democràtica, liderada pels Germans Musulmans, que va obtenir 235 escons. A més, el segon i el tercer lloc també el van ocupar  formacions religioses com els ultraconservadors Coalició Aliança Islàmica amb 123 escons i els centristes Wafd amb 38 escons. 

"Els partits islamistes reformistes com Germans Musulmas guanyen les eleccions més democràtiques del món àrab", ressalta Martín Muñoz. Tot i això, explica l'especialista, es va iniciar una campanya de la por en contra a aquestes formacions, que va propiciar que des d'Europa es perdés l'empatia perquè havien guanyat els islamistes. "Van fomentar la por per alimentar que qualsevol opció era millor, inclús una dictadura", puntualitza Martín Muñoz, que emfatitza que això "va fracturar la democràcia". 

Manifestació a la plaça Tahrir / Ramy Raoof / FlickrManifestació a la plaça Tahrir el 2 de febrer del 2011 / Ramy Raoof (Flickr)

Això va comportar que el govern del president egipci Mohamed Mursi, dels Germans Musulmans, no tingués un gran recorregut, ja que el 3 de juliol del 2013 va ser víctima d'un cop d'Estat liderat pel llavors ministre de Defensa, Abdel Fattah al-Sisi, amb el suport dels militars. Actualment, al-Sisi segueix al comandament del país.

"El món occidental no va donar suport a les democràcies del món àrab, malgrat que aquestes acabessin amb cops d'Estat com el cas d'Egipte. Es van sentir més còmodes amb la dictadura", exposa Martín Muñoz. 

A més, segons explica l'arabista, més enllà d'això també hi ha interessos dins de la regió perquè no prosperin els governs democràtics. Per una banda, les monarquies islàmiques d'Aràbia Saudita i Emirats Àrabs veuen en l'expansió de la democràcia una amenaça als seus règims alhora que prefereixen un model d'aliances basat en sistemes totalitaris.

L'altre interessat, precisa, és Israel. "Així pot seguir explotant la idea que és l'únic país democràtic de la zona", argumenta Martín Muñoz. A més, agrega que aquestes dictadures requereixen de suport extern i clienteles per sobreviure. Aquesta necessitat, explica, fa que es generi una dependència del món occidental i, per tant, que mesurin les seves possibles polítiques contraries a Israel per tal de rebre aquest suport. En aquest sentit, per exemple, Mursi havia estat crític amb el govern de Tel Aviv, així com s'havia posicionat obertament en favor de la creació d'un Estat palestí. 

Aquesta involució d'Egipte, defensa Monterde, ha vingut de la mà de una política de ferro. "No només ha estat un retorn a l’statuo quo, sinó que la repressió és més crua. Segons els informes d’amnistia internacional se silencien els periodistes i es maltracta als presos, que estan morint per falta d'atenció", assegura. 

Síria i Iemen: conflictes oberts

Les primaveres àrabs també han deixat una dècada de conflictes com el de Síria i el Iemen. En el cas de Síria les manifestacions es van iniciar 13 de març de 2011, després que les forces de seguretat arrestessin, torturessin i empresonessin a Daraa, una ciutat al sud-oest del país, uns nens d'entre 12 i 14 anys que havien pintat en un paret: "El poble vol la caiguda del règim". Aquestes manifestacions pacífiques van ser brutalment reprimides pels cossos de seguretat sirians. 

"El problema que va tenir la rebel·lió de Síria és que el règim va aconseguir mantenir sense fissures a l'exèrcit a favor seu. A partir d'aquest moment, no hi ha revolució que sobrevisqui", explica Martín Muñoz.

alep siria saleh efeLa ciutat d'Alep destrossada per la guerra de Síria / EFE

Amb tot, el 2012 les forces contràries al règim ocupaven el 60% del territori. Això va propiciar que el president sirià, Baixar al-Àsad, acceptés la proposta de crear un govern de transició liderat per ell que havia de portar a Síria cap a un règim democràtic. Aquesta es va presentar al mes d'agost del 2012 en una cimera a Ginebra i tenia el vist i plau del Grup d'Acció per a Síria integrat per la ONU, la Unió Europea, Xina, Rússia, França, el Regne Unit i Turquia. Ara bé, l'oposició no la va acceptar perquè rebutjava que Al-Àssad liderés la transició, ja que creien que el president del règim repressor no podia ser el principal actor d'aquesta transformació política. 

A partir d'aquí, entrà en el terreny de joc un nou actor, que ho va capgirar tot: l'Estat Islàmic, que neix d'una escissió d'Al-Qaida de la mà d'Abu Bakr al-Baghdadi. A l'abril del 2013 va declarar la creació de l'Estat Islàmic d'Iraq i Llevant (aquest últim en referència a Síria) alhora que va instaurar la seva capital a la ciutat siriana de Raqqa, al nord del país. A l'octubre del 2015, el EI va arribar a controlar la meitat del territori sirià i una tercera part de l'iraquià, cosa que li va permetre crear unes veritables estructures d'Estat.

Davant aquesta tessitura, explica Monterde, el règim d'Al-Àssad es converteix en el mal menor. De la mateixa manera pensa Martín Muñoz, que també recorda el paper clau que ha tingut Rússia per decantar la balança a favor del govern, un fidel aliat que li permet tenir la única base naval que té Moscou al Mediterrani a la ciutat siriana de Tartús. 

Els dos experts també coincideixen en la complexitat del conflicte arran de la multiplicitat d'actors internacionals que intervenen com són Iran o Aràbia Saudita que es disputen el lideratge regional; però també Turquia contrària que s'instauri un govern kurd al nord de Síria, una zona que havia estat parcialment mans de l'EI, però que ara controla aquest grup que també té presència en sòl turc.  

soldats turcs siria EFESoldats turcs a Síria / EFE

Aquest mateix fenomen es reprodueix al Iemen on també continua un conflicte obert des de fa una dècada. En aquest, un dels països més pobres del món, el crit de victòria de Tunísia arriba al gener de 2011 quan milers de joves omplen els carrers per reclamar reformes polítiques, així com la dimissió d’Ali Abdullah Saleh, que portava al poder des del 1978. 

Arran de les manifestacions, el 2 de febrer va anunciar que deixaria el càrrec el 2013 i que el seu fill Ahmed no en seria el seu successor. Però això no va aturar els clams al carrer, per la qual cosa el novembre del 2011 va anunciar la seva dimissió.

En paral·lel, els houties, un grup rebel xiïta, cada cop van agafant més posicions i acaben controlant bona part del nord del país, fins i tot la capital Sanà. Al gener del 2015, els houties van dissoldre el parlament i en van proclamar un de provisional. Al març una aliança regional, liderada per Aràbia Saudita, va bombardejar el Iemen i, des de llavors, el conflicte roman obert. Com a Síria, Iran, país xiïta, i Aràbia Saudita, sunïta, entren en combat per erigir-se com a líder regional. "Hi ha una contrarevolució dels saudites", precisa Monterde.

Manifestación en Nueva York conta la intervención de Arabia Saudí en Yemen / Felton Davis / WikipediaUnes persones es manifesten a Nova York contra la intervenció de l'Arabia Saudita al Iemen / Felton David (Wikipedia)

Líbia: Estat fallit

A Líbia la revolució no va portar cap a millor port. De fet, es considera que és un Estat fallit. "A Síria, al Iemen i a Líbia han quedat destruïts el teixit social i econòmic. Hem d’entendre que en la complexitat d’aquestes guerres hi juguen també factors externs", assenyala Monterde. 

En el cas de Líbia les manifestacions es van iniciar a Bengasi el 17 de febrer del 2011 contra el règim de Moamar al-Gaddafi, que portava més de 40 anys en el poder i, en bona mesura, per les bones relacions que mantenia amb els governs europeus. 

Ara bé, l'esclat de les primaveres àrabs i la brutal repressió de Gaddafi van portar a la comunitat internacional a actuar en aquest país. El Consell de Seguretat de la ONU va aprovar el 27 de març del 2011 una resolució per intervenir a Líbia amb la finalitat de protegir la població civil i l'establir una zona d'exclusió aèria per evitar els bombardejos del govern als manifestants. El 31 de març, l'OTAN va prendre el control de l'operació contra el règim libi. 

Finalment, Gaddafi, que estava amagat en la seva ciutat natal, Sirte, va sortir amb un comboi per refugiar-se en un altre indret. Avions de la OTAN van bombardejar la comitiva. A continuació, a Misrata un grup de rebels va capturar el dictador, que estava malferit, i el va rematar. 

guerra civil libia tripoli efeUn home mostra un cotxe amb l'impacte d'un projectil a Trípoli, la capital de Líbia un país que viu enmig d'una Guerra Civil / EFE

Martín Muñoz narra que el conflicte de Líbia va estar molt influenciat pel president francès de llavors Nicolas Sarkozy. "A Tunísia va ficar la pota", explica l'arabista que hi afegeix: "No només va donar suport al règim de Ben Ali, sinó que es va filtrar que li va oferir ajuda als antidisturbis". Això, afegeix, va perjudicar la imatge del president francès, que en veure el suport que tenien les revolucions àrabs, va decidir netejar-la liderant la campanya internacional contra el règim Gaddafi.

Des de llavors, els libis han acudit dos cops a les urnes: una al 2012 i una altra al 2014. Ara bé, de facto, és un estat fallit en mans de milícies enfrontades i submergit en una Guerra Civil. Unes controlen Tripoli, que ofereixen el seu suport al govern que va guanyar les eleccions, que té el beneplàcit de la ONU. Per contra, l'est està liderat pel militar Jalifa Haftar, ajudat per Emirats Àrabs i Egipte. que des del 2014 ha instaurat un govern alternatiu.

En aquest sentit, Martín Muñoz relata que Haftar representa "el substrat libi", ja que havia estat militar en l'era de Gaddafi, però es va enemistar amb ell i va marxar del país. Fins i tot, detalla, havia estat reclutat per la CIA. 

"Gaddafi va destruir el govern i inclús l'exèrcit. Era una situació molt difícil perquè s'havia de reconstruir tot. A més hi ha molts actors internacionals que hi estan actuant", exposa Martín Muñoz. 

Deu anys després

Malgrat que moltes d'aquestes revolucions hagin estat segades, Monterde creu que les condiciones que van impulsar-les segueixen molt vigents com són els reclams de més drets i una millor vida social. "Els joves han perdut la por contra aquests règims. Malgrat la repressió brutal segueixen encoratjats", assegura. 

Martín Muñoz coincideix amb Monterde i afirma que una bona mostra d'això són las Hirak, moviments de protesta que s'estan donant avui dia a Algèria, Iraq, el Líban o el SudanHirak, detalla, prové del mot àrab haraka que significa moviment, dinamisme. "Han volgut crear una paraula nova per dir que és una transformació. 

En el cas d'Iraq, puntualitza l'arabista, protesten contra el règim sectari imposat després de la caiguda de Saddam Hussein; al Líban contra l'Estat confessional; mentre que a Algèria contra una dictadura que dura fa dècades. De fet, en aquest darrer cas van aconseguir que Abdelaziz Bouteflika, que portava en el poder des del 27 d'abril del 1999, renunciés al seu càrrec el 2 d'abril del 2019. Al seu lloc va ser elegit el seu número dos Abdelmajid Tebboun, però això no va calmar les protestes.

Un dels problemes claus, segons Monterde, és que ni Estats Units ni Europa han intentat explorar noves fórmules ni models alternatius com els que s'impulsaven en les revoltes. "Europa no ha sabut fer una política diferent a la regió i segueix prioritzant aquest model d’estabilitat, de repressió", lamenta Monterde que hi afegeix que en qualsevol procés per configurar un règim democràtic s'ha d'incloure els moviments islamistes.

 Martín Muñoz exposa que la pandèmia de coronavirus ha frenat les manifestacions. Amb tot, remarca que, arran de l'explosió del port de Beirut, les protestes han tornat als carrers del Líban."La Covid és temporal. L'esperit de revolta ja no pot tornar enrere, ja que el sentiment de despossessions i depredació que tenen per part dels seus governs, difícilment, es pot contenir", conclou Martín Muñoz. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat