La guerra d’avui té el so metàl·lic dels drons i la persistència cega de l’artilleria. I té també una geografia silenciosa: la de les perifèries russes que alimenten el front. En una entrevista publicada per The Moscow Times, la investigadora Maria Viuixkova adverteix que el 2026 el pes del reclutament recaurà sobre les mateixes regions perifèriques. Especialista en desigualtats regionals i ètniques en les baixes militars, Viuixkova sosté que el 2025 ha estat l’any amb més pèrdues des de l’inici de la invasió a gran escala d’Ucraïna. I per sostenir el ritme del front, el Kremlin necessita un flux constant de nous soldats. El problema és que els pressupostos s’estrenyen. Algunes regions ja han reduït els pagaments per contracte. Quan minven els incentius, augmenta la pressió.
Empreses obligades a aportar “voluntaris”. Treballadors empesos a signar. Detencions utilitzades per forçar contractes. Fins i tot el servei militar obligatori —que el 2024 ja derivava en contractes professionals, en prop d’un 30% dels casos— podria convertir-se en un viver encara més explotat. La investigadora alerta que pràctiques com els abusos físics, la privació de son o la falsificació de signatures podrien esdevenir sistèmiques.
La geografia del sacrifici no variarà gaire. Baixkortostan i Tatarstan continuaran liderant les xifres absolutes de morts. Moscou, malgrat el seu pes demogràfic, es mantindrà comparativament al marge. Si s’analitza la taxa per càpita, el desequilibri és encara més pronunciat: Tuva, Buriàtia, la República de l’Altai i el Districte Autònom de Txukotka encapçalen el rànquing. Les perifèries aporten els soldats. El centre preserva l’estabilitat.
El control del relat (digital)
Però la guerra no només necessita homes; necessita relat i comunicació. I aquí entra en joc un altre front, menys visible però igualment estratègic. El mateix Estat que pressiona les regions perquè aportin més soldats depèn d’una infraestructura digital que només controla parcialment. Telegram, amb els seus 94 milions d’usuaris, funciona com a altaveu d’autoritats regionals, espai d’oposició a l’exili i eina logística per a divisions militars al front. Bloguers de guerra difonen imatges i vídeos enviats directament per soldats; el flux és constant, immediat i cronològic, sense filtres d’algoritmes que en regulin la visibilitat. La plataforma permet que les informacions circulin en paral·lel a la propaganda oficial, creant un ecosistema complex on conviuen narracions oficials, periodisme independent, reportatges de soldats i veus crítiques de l’exili.
Alhora, el Kremlin accelera l’aïllament digital, bloquejant WhatsApp, YouTube, Instagram i webs de mitjans internacionals etiquetats com a “agents estrangers”, com la BBC o Radio Liberty. Aquesta política d’“internet sobirana” busca centralitzar el trànsit intern i reduir la dependència d’infraestructures occidentals, però genera una paradoxa: controlar completament la narrativa de guerra és impossible sense destruir al mateix temps la plataforma que permet coordinar i difondre informació, oficial i no oficial. Això fa que la guerra informativa sigui un camp de tensió constant entre control estatal i necessitat operativa.
Les repercussions d’aquest front digital són múltiples. Els canals de notícies funcionen com a altaveus locals, els xats de Telegram permeten la coordinació logística i la recaptació de fons, i els bloguers de guerra estableixen una cronologia gairebé immediata del conflicte. La informació circula ràpida i sense filtres, alimentant tant la propaganda com la resistència simbòlica i la vigilància ciutadana. Cada vídeo, cada notificació, cada missatge forma part d’un entramat que sosté el front físic i el front narratiu alhora.
Així, la guerra es lliura en dos fronts paral·lels: en trinxeres i en pantalles. Sense soldats no hi ha front; sense relat, no hi ha control. El 2026, si les previsions es compleixen, el Kremlin haurà d’intensificar la pressió sobre les seves perifèries humanes i ajustar encara més la seva perifèria digital. Totes dues batalles exigeixen lleialtat, disciplina i una permanència constant sota vigilància, física i informativa, teixint un engranatge on sacrifici humà i manipulació de la informació van de la mà, en una guerra que avui s’estén més enllà del camp de batalla i entra directament a la vida digital dels ciutadans.