Mongòlia és un d’aquells països que, malgrat ocupar un espai enorme al mapa, passen força desapercebuts. Té poc més de tres milions d’habitants i és el país sobirà menys densament poblat del món. Però, sobretot, té una particularitat que condiciona bona part de la seva política: només té dos veïns. Al nord, Rússia. Al sud, la Xina.
Tensió amb la Xina?
La relació amb Pequín ha tornat a estar aquests dies en el punt de mira. Segons ha explicat el South China Morning Post, la Xina va expressar preocupació per la seguretat després d’unes protestes de mongols en un camp petrolier. Les autoritats de Mongòlia es van acabar disculpant davant de Pequín i van assegurar que reforçarien la protecció del personal xinès. L’incident pot semblar menor, però ajuda a entendre fins a quin punt és delicada la relació entre els dos països. Mongòlia necessita la Xina. I molt.
El país té importants reserves de carbó i coure, però no té sortida al mar. Per exportar-los, depèn en gran part de les seves fronteres i dels mercats veïns. Segons el Banc Mundial, més del 90% de les exportacions mongoles de carbó i coure tenen la Xina com a destinació.
Les dades comercials recents ho confirmen. Reuters explicava al maig que les exportacions de carbó mongol a la Xina havien augmentat un 61% a l’abril respecte de l’any anterior, fins a superar els 11 milions de tones. Mongòlia es va convertir així en el principal proveïdor de carbó de la Xina aquell mes, per davant d’Indonèsia.
La dependència té una cara positiva: la Xina és un mercat enorme per als recursos mongols i el comerç amb el país veí és una font important d’ingressos. Però també té un risc evident. Quan bona part de la teva economia depèn d’un sol comprador, el marge de maniobra es redueix.
Mongòlia i la política dels "tercers veïns"
Mongòlia fa anys que intenta compensar aquesta situació. La seva política exterior es basa, en part, en l’anomenada estratègia dels "tercers veïns": reforçar les relacions amb països com els Estats Units, el Japó, Corea del Sud i els estats europeus per no quedar limitada als dos països que l’envolten.
La història ajuda a entendre aquesta necessitat d’equilibri. Durant bona part del segle XX, Mongòlia va estar estretament vinculada a la Unió Soviètica. Després de la caiguda del bloc soviètic, Ulaanbaatar va començar a buscar una política exterior més oberta. Però la geografia no ha canviat. Rússia continua sent el seu veí del nord i la Xina, el principal soci comercial. De fet, cal recordar que el president rus, Vladímir Putin, va visitar Mongòlia el 2024. Era la primera visita en un estat membre de la Cort Penal Internacional, després que el mes de març del 2023 s'emetés una ordre de detenció al líder rus. Per tant, els ulls estaven posats sobre el país asiàtic per veure si se'l detenia o no. No va passar, se'l va rebre amb honors.
L'equilibri entre Pequín i la recerca de nous horitzons
Viure entre dues aigües no és fàcil. Aquesta situació es fa especialment evident quan es parla de mineria. El carbó i el coure són dos dels grans pilars de l’economia mongola. Una de les infraestructures més importants és Oyu Tolgoi, una enorme mina de coure situada al sud del país, molt a prop de la frontera xinesa.
La qüestió és que la dependència no funciona només en una direcció. La Xina també necessita els recursos dels seus veïns. Les importacions de carbó mongol han crescut amb força els darrers anys, mentre que Pequín busca garantir el subministrament de matèries primeres per a la seva indústria.
Per a Mongòlia, però, trobar l’equilibri no és senzill. Necessita mantenir una bona relació amb la Xina per vendre els seus recursos, però al mateix temps vol evitar que aquesta dependència econòmica es converteixi en una dependència política. Amb Rússia passa una cosa semblant, especialment en àmbits com l’energia i el transport.
És en aquest punt on incidents com el de les protestes petrolieres adquireixen més importància. No perquè representin necessàriament una gran crisi diplomàtica, sinó perquè mostren fins a quin punt la relació de forces és desigual. Mongòlia no pot canviar la seva geografia. Tampoc pot prescindir fàcilment dels dos països que té a banda i banda. El que intenta és guanyar espai per prendre les seves pròpies decisions.
Un país enorme, amb una població petita i una gran riquesa mineral, intenta així mantenir-se entre dos gegants sense quedar sota l’ombra de cap dels dos. És un equilibri difícil. I, per a Mongòlia, probablement serà una de les qüestions decisives dels pròxims anys.