Susan Sarandon apareix aquest dimarts fotografiada a les portades dels quatre diaris de Barcelona. La mare, activista i actriu, per aquest ordre —són les seves mateixes paraules— és a Barcelona per assistir a una projecció de Thelma i Louise al BCN Film Fest. La pel·lícula, dirigida per Ridley Scott, va esdevenir a l'instant una icona del feminisme. Sarandon, entre altres coses, diu que ni Scott ni ella no pensaven en res d’això mentre la rodaven. També es queixa que el Partit Demòcrata “està perdent la classe obrera dels Estats Units” perquè “no es preocupa dels problemes econòmics, el seu focus és sempre cultural”.
Cap diari de Madrid té Sarandon en primera pàgina, perquè si no passa a Madrid no passa enlloc. També perquè la quota cultural l’ocupa Rafael Cadenas, que aquest dilluns va rebre el Premi Cervantes de mans dels reis d’Espanya. El poeta, assagista i professor universitari veneçolà ha dit coses com “el nacionalisme és un xarampió” i que “divideix les persones”. Són expressions de qualitat encisadora que fan de bon escoltar a Espanya, on el nacionalisme sempre és dels altres. A més a més, està molt bé que parli d’aquesta faisó un poeta oriünd del país on és enterrat Simón Bolívar, un independentista no nacionalista avant la lettre del que mai no n’aprenem prou.
Una tercera figura apareix a la portada d’El País. És José Javier Parladé Escobar, de 81 anys. No n’havies sentit a dir mai res fins aquest dilluns, tal vegada fins ara mateix. Parladé és un dels poc més de 1.800 missioners combonians, congregació religiosa dedicada a l'apostolat en poblacions encara poc evangelitzades, especialment a l’Àfrica. Una mena de navy seals de les missions catòliques. Parladé és sevillà, però viu al Sudan des del 1972. Fa 52 anys, doncs, que conviu en una dictadura amb la pobresa extrema, la fam i la mort, entre conflictes ètnics com el de Darfur o el del Sudan del Sud, país que a hores d’ara ni el seu govern sap si és viable. Al Sudan, aquest missioner ha fet el que fan els missioners: tenir cura de les ànimes i dels cossos. Diu al diari que no té por de res, que mai n’ha tingut, ni quan el van detenir als anys 80 sense causa i pensava que el matarien.
Fa uns anys el van entrevistar a El Correo de Andalucía. “Als pobres només els pots comprendre si vius amb ells i com ells, menjant amb ells o passant gana com ells. Els dotze anys de Maban [a Sudan del Sud], jo tenia una cabana, un matalàs i prou. Durant una fam el bisbe va enviar un capellà en un camió amb menjar. Em va portar dues cadires i un llit. Al cap de res, els guerrillers i es van endur el matalàs. No tenia ni una bicicleta. Recorria a peu quilòmetres i quilòmetres. Però quan vaig arribar no hi havia una sola comunitat cristiana i quan me’n vaig anar n’hi havia 91. Cadascuna amb escola, cooperativa i organització per ajudar els pobres. Tot portat per voluntaris”.
És una llàstima que Parladé només aparegui a la portada d’El País (La Vanguardia l’entrevista a l’interior), i no rebi el tractament de Sarandon i Cadenas, dues personalitats amb una trajectòria d’artistes indòmits i contestataris prou coneguda, esclar que sí. Del missioner n’hem sabut cosa perquè l’han evacuat de casa seva, bombardejada pels rebels sudanesos —al Sudan fa una setmana que ha esclatat una guerra entre dues faccions de l’exèrcit— igual que la parròquia. Ell i els seus dos companys corrien risc de mort. Parladé, a qui també se’l veu indòmit i decidit, diu que només és a Madrid de vacances, que ell és sudanés i que quan acabi la guerra se n'hi tornarà. Un home valent, discret i generós al qual segurament Sarandon i Cadenas regalarien tots els homenatges i premis que rebran aquests dies. Els diaris, en canvi, no s’han adonat que podien haver fet el mateix amb la seva portada, que tenien davant seu un heroi.
