A la invasió d’Ucraïna, a la guerra de Putin, li queden alguns revolts encara i és imprudent fer pronòstics. No pinta bé per Vladímir Putin, però, si fem cas a les portades d’aquest divendres, que no són gaire falagueres per a Rússia. El Mundo i l’ABC, amb l’èmfasi cridaner que gasten gairebé sempre, i l’Ara, expliquen que es recluta a la força a les sortides del metro i entre les minories ètniques i en ciutats petites. La Federació Russa és un estat amb més de 193 grups ètnics que segurament no et sonen gens: buriats, calmucs, komi, nenets, grecs pòntics… El Ministre de Defensa, Serguei Xoigú, per exemple, és tuvinià, una ètnia túrquica a sobre de Mongòlia. Els russos composen el 81% de la població, aplegada en 83 (o 85, segons els comptes) entitats federades, entre les que figuren 21 repúbliques nacionals, seu d'una minoria específica (com Tuvà, la de Xoigú); quatre о́круг (ókrugs) o districtes autònoms, que inclouen una minoria ètnica predominant, i una província (область, óblast) autònoma.
Els russos ètnics s’han cuidat sempre que les minories sumin un alt percentatge de la carn de canó que implica la seva cultura militar d’assalts massius i defensa a ultrança. És cosa antiga. El 1916, la lleva de l'Imperi Rus entre els seus súbdits d'Àsia Central per a la I Guerra Mundial fou la causa d’un aixecament, sobretot entre kirguisos i kazakhs, que va desviar tropes i recursos del front i va contribuir al col·lapse de l’imperi, com explica Bakhti Nishanov, analista de la Comissió de Seguretat i Cooperació a Europa dels Estats Units. Seguint la tradició, aquest divendres, el Consell de Drets Humans de Rússia (CDHR) ha fet una proposta per imposar al servei militar a tots els migrants d'Àsia Central —kirguisos i kazakhs, entre altres— als qui s’hagi atorgat la ciutadania russa els darrers deu anys per poder mobilitzar-los. Als que s’hi refusin i a tota la seva família se’ls castigaria amb la privació de la ciutadania. És obvi que el CDHR té poc a veure amb els drets humans, però també ho és que el Kremlin actua com el tsar el 1916: d’una manera insidiosa, vol assegurar-se que les minories ètniques morin pels russos ètnics.
N’hi ha que no hi estan disposats. Ramzan Kadyrov, el titella de Putin a Txetxènia, ja ha avisat que no acceptarà cap mobilització perquè les lleves anteriors a la seva república ja sumen el 254% del pla previst de reclutament. Els vols directes Moscou-Tel Aviv de l’aerolínia israeliana El Al s'han exhaurit fins al novembre. “Tenim aprovats set vols per setmana i tots estan plens”, ha dit un portaveu d’El Al a la ràdio pública estatunidenca NPR. És colossal el tap de cotxes a les fronteres amb les repúbliques bàltiques o caucàsiques. No pinta bé per Vladímir Putin ni per l’esforç bèl·lic rus. La culpa és seva: Putin i diversos alts funcionaris han assegurat quinze cops als russos que no tenien plans per a una mobilització a nivell nacional, recorda Marc Bennetts, corresponsal de The Times a Moscou. D’aquí el títol de La Razón (Putin no se’n surt de reclutar als 300.000 reservistes) i el d’El País i La Vanguardia, amb la crida de Brussel·les als estats membres de la Unió Europea a acollir refugiats russos —desertors segons el Kremlin.
Es pot guanyar la guerra amb un exèrcit que ja ha desgastat les seves millors unitats i una tropa de reservistes no professionals, forçats, previsiblement mal entrenats, sense voluntat de guanyar i que se senten enganyats? Tot té el mateix aspecte que a l’estiu del 1917, quan les tropes imperials russes, tot i que millor equipades i dirigides que mai, es van negar a abandonar les trinxeres per combatre als alemanys i austríacs, mentre a Sant Petersburg i Moscou es coïa la revolució bolxevic. Cap al final de l’estiu, el col·lapse dels russos era catastròfic. Els alemanys havien arribat a ocupar mig Ucraïna. Lenin diría després que els soldats de l’imperi “havien votat per la pau amb les cames”.
