L’enfrontament entre l’Administració Trump i el govern de Pedro Sánchez ha viscut un nou episodi amb la filtració d’un correu electrònic intern del Pentàgon en el qual se cita la possible suspensió d’Espanya de l’Aliança Atlàntica per no haver donat suport a les operacions nord-americanes a la guerra contra l’Iran, o no complir amb els compromisos de despesa en defensa. Aquesta, però, és una possibilitat legal que no és viable, donat que el Tractat de l’Atlàntic Nord no preveu mecanismes ni disposicions que prevegin sancions, suspensions o expulsions per desacords polítics, militars o financers, segons les regles de l’organització.  L’única via perquè un país pugui sortir de l’OTAN és la retirada voluntària. No obstant això, s’han de donar dues condicions recollides a l’article 13 perquè un país pugui sortir unilateralment: que hagin passat almenys vint anys des de l’entrada en vigor del Tractat de l’Atlàntic Nord. Això va tenir lloc el 1949, així que fins al 1969 cap país podia sol·licitar la baixa voluntària. I la segona condició, que el país que vol abandonar l’Aliança ha de notificar oficialment la seva decisió de retirar-se als Estats Units, que és el dipositari del Tractat de l’Atlàntic Nord perquè va ser el lloc on es va signar —el 4 d’abril de 1949 a Washington— i el seu govern gestiona formalment el text original. El país en qüestió hauria d’informar el Departament d’Estat dels EUA, que ho comunicaria a la resta dels països membres, i es faria efectiva al cap d’un any.  

El fet que el govern americà sigui dipositari no li atorga poders especials per expulsar o suspendre altres membres, només un rol administratiu neutral. Les mateixes condicions hauria de complir l’Administració Trump si volgués deixar de ser membre de l’OTAN, organització que el republicà ha criticat repetidament —l’ha qualificat de “tigre de paper”— i fins i tot ha amenaçat d'abandonar. Però, en l'àmbit intern, la sortida dels Estats Units tampoc no seria tan senzilla. El 2023, el llavors president Joe Biden va signar una llei que impedeix que un president abandoni l’Aliança si no té el suport d’una majoria de dos terços del Senat.

Mecanismes de pressió

Però, tornant a les tensions recents que afecten Espanya, com les amenaces de Trump per la insuficient despesa en defensa o els vetos a cedir les bases per conflictes com els de l’Iran, el Pentàgon ha explorat suspensions simbòliques via la Convenció de Viena sobre incompliments greus del Dret dels Tractats, però requereixen el consens unànime de tots els aliats (excloent-hi l’afectat), la qual cosa ho fa políticament inviable. Alguns experts sí que assenyalen que, tot i que no es pugui expulsar un país de l’OTAN a menys que aquest decideixi anar-se'n de manera voluntària, sí que es poden exercir mecanismes de pressió sobre un estat membre si no actua conforme a la resta del col·lectiu per intentar condicionar el seu comportament. Són accions com no convidar aquest estat a determinades reunions de caràcter polític o no fer-lo partícip d’exercicis militars o d’operacions dins de l’OTAN. En aquest sentit, els Estats Units també han intentat exercir pressió sobre el govern espanyol per exigir-li que elevi la despesa en defensa fins al 5% del PIB que exigeixen l’OTAN i Trump amenaçant de retirar tropes de les bases espanyoles, com la de Rota o Morón, o a través d’aranzels o amenaces de possibles embargaments comercials. El govern Sánchez ha respost sempre destacant la inqüestionable lleialtat d’Espanya a l’Aliança i assegurant que l’Estat ja satisfà els compromisos amb l’OTAN sense arribar al 5% del PIB. Espanya va arribar al 2% del seu producte interior brut (PIB) en despesa destinada a defensa per primera vegada a la seva història l'agost del 2025, i va assolir l’objectiu en despesa militar que exigeix l’Aliança Atlàntica (OTAN) per aquell any. El govern ha incrementat la despesa en defensa de 22.693 milions d'euros el 2014 a 33.123 milions el 2025, la qual cosa suposa un augment del 43,11% en poc més d'una dècada.

Una presència consolidada

L’Estat espanyol és membre de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) des del 30 de maig de 1982, quan va ingressar com el 16è membre, durant el govern de Leopoldo Calvo-Sotelo. Felipe González, ja al poder des de l’octubre del 1982, va suspendre la integració militar plena i va prometre una consulta popular per ratificar aquesta decisió. El referèndum, celebrat el 12 de març del 1986, va confirmar la seva permanència a l’Aliança. Amb una participació del 59,4%, el sí es va imposar amb el 52,54% dels vots (o el 56,85% dels vots vàlids), fet que va permetre la continuïtat a l’OTAN amb determinades condicions, com la no instal·lació d’armes nuclears. Això va desbloquejar la participació plena en comitès i missions, i va culminar amb la integració militar l’any 1999.

En què contribueix Espanya a l’OTAN?

Espanya contribueix de manera significativa a l’OTAN mitjançant missions operatives, infraestructures clau i la defensa col·lectiva, i es consolida com un aliat rellevant als flancs sud i est de l’Aliança. Pel que fa a les infraestructures estratègiques, acull el CAOC de Torrejón (que controla l’espai aeri del sud d’Europa), el Quarter General Terrestre d’Alta Disponibilitat a Bétera (València) i destructors AEGIS a Rota per a la defensa antimíssils. Així mateix, alberga el Centre d’Excel·lència contra Artefactes Explosius a Hoyo de Manzanares. Quant als desplegaments militars, Espanya lidera el Battle Group a Letònia (Presència Avançada), desplega un radar a Romania, una bateria Patriot a Turquia i tropes a l’Iraq per a tasques d’entrenament, i participa en operacions marítimes com Sea Guardian al Mediterrani i a l’Atlàntic. El 2024 va aportar uns 117.400 efectius militars i es va situar en el vuitè lloc dins de l’Aliança.