Madagascar ha entrat en una nova fase d’inestabilitat després que el Centre d’Administració de Personal de l’Exèrcit (CAPSAT), una unitat militar d’elit, hagi anunciat la suspensió de la constitució i la presa del poder. Aquesta acció s’ha produït tot just després que el parlament destituís el president Andry Rajoelina, enmig d’un clima de creixent descontentament popular que ha acabat amb la seva fugida. El coronel Michael Randrianirina, líder del moviment, ha fet públic que les tropes han pres el control del palau presidencial d’Ambohitsorohitra, a la capital, Antananarivo, i s’ha convertit en el nou cap d’Estat. En paral·lel, els militars han suspès cinc institucions clau, com l’Alt Tribunal Constitucional i la Comissió Electoral Nacional Independent, mantenint únicament en actiu l’Assemblea Nacional. Tot plegat es produeix en un context de protestes juvenils contra el govern que, com ha passat al Nepal i al Marroc, han contribuït a desencadenar una crisi institucional.
La crisi actual a Madagascar té els seus orígens a mitjan setembre del 2025, quan la indignació ciutadana per la manca de serveis bàsics, com l’electricitat i l’aigua, sumada a les acusacions de corrupció, va desembocar en una onada de protestes massives. Les mobilitzacions, alimentades per les crides de l’oposició i les xarxes socials, van reunir desenes de milers de joves arreu del país. El punt d’inflexió va arribar el 25 de setembre, quan milers de persones van ignorar la prohibició del govern i van ocupar els carrers d’Antananarivo. Amb barricades i consignes, exigien solucions immediates, però els enfrontaments amb les forces de seguretat van degenerar ràpidament en violència.
🟡 La generació Z salta de les xarxes als carrers: protestes globals i una bandera pirata en comú
Les protestes van continuar durant diversos dies, reprimides amb gas lacrimogen i bales de goma. L’ONU va denunciar l’ús excessiu de la força i va comptabilitzar 22 morts i més de 100 ferits, en una escalada marcada també per la presència de bandes violentes. El 29 de setembre, en un intent per calmar els ànims, el president Rajoelina va cessar el ministre d’Energia i va dissoldre el govern encapçalat pel primer ministre Christian Ntsay. Tanmateix, aquestes decisions no van evitar que el parlament es reunís de nou hores després i aprovés la seva destitució, fet que va precipitar la intervenció directa de l’exèrcit.
Què alimenta la ira del poble?
Els disturbis a Madagascar són només la punta de l’iceberg d’una crisi socioeconòmica que fa anys que assola els ciutadans. Tot i ser una nació amb abundants recursos naturals, la realitat per a la majoria dels malgaixos és molt dura. Menys del 40% de la població té accés a l’electricitat, i a les zones rurals aquesta xifra cau dràsticament, amb només entre un 7% i un 12% d’accés. Fins i tot a la capital, Antananarivo, els talls de subministrament són constants i poden durar entre 6 i 12 hores diàries. A això s’hi afegeix una greu crisi hídrica: moltes llars passen dies sense aigua corrent i al sud de l’illa, segons UNICEF, el 70% de la població no pot accedir a aigua potable bàsica. La situació es veu encara més agreujada per una pobresa persistent —amb entre el 75% i el 80% de la població vivint sota el llindar de la pobresa— i un augment de la precarietat a les ciutats més petites, on la pobresa ha passat del 46% al 61% en l’última dècada. L’atur juvenil supera el 30% a les zones urbanes i la inflació, situada al voltant del 8%, continua afeblint el poder adquisitiu. Aquesta combinació de deficiències estructurals, manca d’oportunitats i una percepció creixent de corrupció ha generat el context ideal per a una explosió social que ha desestabilitzat la nació insular.
Què li espera a Madagascar?
Dimarts, l’Alt Tribunal Constitucional de Madagascar va fer un pas clau enmig del buit de poder generat per la intervenció militar i va “convidar” Randrianirina, líder de la unitat CAPSAT, a assumir temporalment les funcions de cap d’Estat. El coronel es va convertir en president dimecres. Paral·lelament, va deixar clar que Rajoelina no podia continuar exercint el càrrec, ja que “no és al país”, cosa que es considera un “abandonament passiu del poder”. Malgrat aquest intent de donar un marc legal a la transició, el futur polític de Madagascar continua envoltat d’incertesa. La comunitat internacional encara no ha fixat una posició clara i a escala interna no està garantit que els processos electorals anunciats es duguin a terme dins dels terminis o amb garanties.