Édouard Balladur, ex primer ministre francès i una de les figures destacades de la dreta francesa de finals del segle XX, ha mort aquest dilluns a 97 anys. La seva família ha comunicat la defunció, recollida pel portal de notícies Franceinfo. Balladur havia abandonat la primera línia política dues dècades enrere, després d’haver dedicat més de mig segle a la vida pública francesa.
Nascut el 1929 a Esmirna, a l’actual Turquia, en el si d’una família d’origen armeni, Balladur va construir una llarga trajectòria vinculada al gaullisme i a la dreta francesa. La seva carrera política va començar a consolidar-se el 1964, quan es va incorporar al gabinet de Georges Pompidou, aleshores primer ministre de Charles de Gaulle.
Una carrera al cor del gaullisme
Aquella etapa va ser també decisiva en la seva relació amb Jacques Chirac, amb qui mantindria durant dècades una estreta aliança política, marcada posteriorment per la rivalitat. Balladur va formar part de l’entorn de Pompidou durant els anys seixanta i va continuar avançant dins de les estructures de poder del gaullisme francès.
El salt més important de la seva carrera arribaria als anys vuitanta. Quan Chirac va tornar a ocupar el càrrec de primer ministre el 1986, Balladur va assumir un paper central dins del govern. Va ser nomenat ministre d’Estat i va dirigir el Ministeri d’Economia, una responsabilitat que el va situar al centre de la política econòmica francesa entre el 1986 i el 1988.
La seva relació amb Chirac es va convertir en un dels eixos de la seva trajectòria. Durant anys van compartir espai polític i projecte, però la successió de Chirac al capdavant del Govern acabaria obrint una fractura entre tots dos.
L’home que va desafiar Chirac i va perdre
El 1993, després de la victòria de la dreta a les eleccions legislatives, Chirac va optar per preparar la seva candidatura a la presidència de la República i Balladur el va substituir com a primer ministre. Durant dos anys va encapçalar el govern francès en un període marcat per la cohabitació amb el president socialista François Mitterrand.
Des de Matignon, Balladur va consolidar la seva imatge com a dirigent moderat i tecnòcrata, amb especial èmfasi en les qüestions econòmiques. La seva popularitat durant els primers mesos de mandat el va portar, finalment, a prendre una decisió que canviaria definitivament la seva relació amb Chirac: presentar-se a les eleccions presidencials de 1995.
La candidatura de Balladur va provocar una dura pugna dins de la dreta francesa. Tot i partir inicialment amb una posició favorable, no va aconseguir arribar a la segona volta. Va quedar tercer en la primera ronda, per darrere del socialista Lionel Jospin i del mateix Jacques Chirac, que acabaria imposant-se en la segona volta i convertint-se en president de França.
La derrota va marcar el final de la seva etapa política més influent. Balladur es va allunyar progressivament de la primera línia i, dues dècades després de retirar-se de la política, ha mort a 97 anys. Amb la seva desaparició, França perd un dels representants d’una generació política formada en el gaullisme i marcada per les grans transformacions de la dreta francesa durant la segona meitat del segle XX.