Diu el tòpic que la música no coneix fronteres, però la mateixa dinàmica del festival d’Eurovisió mostra tot el contrari. No només perquè es tracta d’enfrontar els diferents països participants en una competició que va molt més enllà de ser una simple representació de diferents estils musicals, sinó també perquè s’ha convertit en un aparador geopolític de primer ordre, especialment des de la caiguda del teló d'acer, la disgregació de la Unió Soviètica i la implosió dels Balcans, fets que van disparar el nombre de participants al certamen precisament en un moment en que l’interès havia decaigut a l’Europa Occidental.

És en aquest context que la restrictiva política de banderes d’Eurovisió ha esclatat aquest 2016 a la cara dels organitzadors, precisament perquè ha estat el mateix festival el que ha promogut l’exhibició de símbols i és per això mateix que s'ha vist obligat a posar el fre quan la cosa se’ls ha anat de les mans. En realitat, a Eurovisió només es permeten -i es fomenten- banderes dels estats participants -inicialment aquells països membres de la Unió Europea de Radiodifusió (UER), plataforma d’intercanvi de continguts audiovisuals de la que formen part les televisions públiques estatals-, i ja fa anys que s’arrossega la polèmica d’exhibició d’altres banderes, inclosa l’estelada, que així i tot ha fet acte de presència en diverses edicions.

Enguany però, la publicació d’una relació de banderes expressament prohibides ha servit només per llençar benzina al foc, no únicament per la qüestió de la ikurriña, una bandera plenament oficial i que ja ha estat retirada de la llista negra després de les queixes formals dels governs basc i espanyol, sinó també per la inclusió dels símbols de territoris en disputa que, vulgui o no ho vulgui l’organització, generen complicitats entre alguns dels participants.

Desafiament de la delegació armènia

Així s’entén el desafiament en tota regla de la representant d'Armènia, Iveta Mukuchyan, que va voler aprofitar la seva participació en la semifinal de dimarts per exhibir una bandera de la regió de Nagorno-Karabaj, territori controlat militarment per milícies armènies malgrat ser part del territori nacional d'Azerbaidjan i una de les senyeres específicament prohibides per l'organització. La bandera en qüestió, es clar, no ha agradat als veïns àzeris, que han elevat una protesta formal a la que han respost els organitzadors amb un sever advertiment a la legació armènia, amb amenaces d'expulsió entremig.

 

En tot cas, l'episodi demostra que el festival ha estat víctima de la seva pròpia política d'exaltació de les identitats estatals i de la seva persecució barroera de totes aquelles identitats no estatals -recordem que ni tan sols la senyera no es pot exhibir- un fet que al mateix temps s'ha convertit en esquer per a qualsevol acte d'afirmació nacional -de les nacions permeses i de les no permeses-.

A més de polèmiques, filtracions

Més enllà de la polèmica política però, Eurovisió és també un festival de música, que va néixer amb la voluntat de ser un aparador sonor d'Europa i que ha acabat sent una col·lecció de cançons pop comercials amb una certa tirada al kitsch i una escenografia èpica i grandiloqüent que ha acabat (de)generant en un estil propi i singular, la de l'himne eurovisiu.

De fet, les posades en escena acaben tenint més pes que la música, ja que només així es demostra el neguit mostrat per l'organització, i per la delegació espanyola, davant la filtració de l'espectacle de Barei, la cantant que representa RTVE. Les imatges de com serà el xou, amb una caiguda fictícia inclosa han posat dels nervis els representants de la televisió pública espanyola, una de les poques, per cert, que tenen assegurada el passi a la final a causa de l'important desemborsament monetari que, a càrrec de tots els contribuents, es fa per finançar el festival. Pagant Sant Pere canta, diu el refrany.