Durant anys, la relació d’Islàndia amb la Unió Europea ha semblat una qüestió aparcada. Aquest dissabte, però, els islandesos tornen a posar-la sobre la taula. Els ciutadans del país decidiran si volen reprendre les negociacions d’adhesió amb Brussel·les, un pas que no implica entrar a la UE, però que podria reobrir un debat que semblava enterrat des de fa més d’una dècada.
La pregunta que trobaran a les urnes és concreta: "Ha de reprendre Islàndia les negociacions d’adhesió amb la Unió Europea?" Si guanya el sí, començarà un nou procés negociador. Només després d’arribar a un eventual acord els islandesos tornarien a votar, aquesta vegada per decidir si accepten convertir-se en membres de ple dret. Segons ha explicat la primera ministra, Kristrún Frostadóttir, la consulta actual és una oportunitat per conèixer les condicions que Brussel·les podria oferir abans de prendre la decisió definitiva.
La pesca: punt clau en les negociacions
Islàndia ja forma part de l’Espai Econòmic Europeu, del mercat únic i de Schengen, però no participa en les institucions de la UE ni en les decisions que estableixen bona part de les normes que afecten la seva economia. Per als partidaris de l’adhesió, aquesta situació converteix el país en una mena de rule-taker: aplica moltes regles europees, però no té vot quan es decideixen.
El principal obstacle continua sent, però, el mateix que va fer descarrilar les negociacions anteriors: la pesca. Per a un país de poc més de 400.000 habitants, no és només un sector econòmic. Es tracta d'una qüestió d’identitat, sobirania i control dels recursos naturals. Islàndia vol mantenir el control de les seves aigües i dels seus caladors, mentre que una eventual adhesió obligaria a negociar com encaixaria aquesta especificitat dins de la política pesquera comuna.
Segons el Ministeri d’Afers Exteriors islandès, en les negociacions anteriors Reykjavík ja defensava mantenir el control sobre la gestió de la pesca, les quotes i l’activitat dins de la seva zona econòmica exclusiva. Ara, el govern vol tornar a posar aquestes garanties al centre de la negociació.
Un context internacional més complex
El context internacional, però, és molt diferent del de l’última vegada. Islàndia va presentar la seva candidatura el 2009, en plena crisi financera, i les negociacions van començar el 2010. El 2013, amb un govern euroescèptic al poder, el procés es va aturar. Ara Europa viu una etapa marcada per la guerra d’Ucraïna, la tensió amb Rússia i una creixent preocupació per la seguretat de l’Àrtic. Les tensions al voltant de Groenlàndia i el canvi en les prioritats dels Estats Units també han fet que la qüestió de la seguretat europea pesi més en el debat islandès.
Islàndia ja és membre de l’OTAN i manté una estreta relació amb els Estats Units, però no disposa d’exèrcit propi. En un entorn internacional més inestable, formar part de la UE podria oferir, segons els seus defensors, una capa addicional de cooperació política i econòmica. Per als contraris, en canvi, aquesta mateixa integració comportaria cedir capacitat de decisió en àmbits que consideren essencials.
Enquestes ajustadíssimes
La votació arriba, a més, amb el país dividit. Una enquesta publicada aquesta setmana situava el sí a reprendre les negociacions en un 51,3%, davant del 48,7% del no. El marge és prou estret perquè el resultat sigui incert. Darrere d’aquest empat hi ha dues visions diferents del futur del país: una que veu Europa com una garantia davant d’un món cada vegada més imprevisible i una altra que considera que precisament aquesta incertesa fa més important conservar la màxima autonomia possible.