Els testimonis de diversos ex-presos polítics recollits pel mitjà bielorús Belsat revelen un sistema penitenciari on la repressió no s’atura ni darrere els murs de les presons. El règim d’Aleksandr Lukaixenko utilitza un mecanisme heretat del gulag soviètic –el denominat baix estatus social (LSS, per les seves sigles en anglès)– per degradar, aïllar i sotmetre dissidents polítics a un patiment físic i psicològic que molts descriuen com “l’infern a la Terra”.
Aquest estatus, conegut en l’argot carcerari com petushnia, situa el pres en el nivell més baix de la jerarquia interna. Tradicionalment, s’aplicava a condemnats per delictes sexuals, però actualment, segons els testimonis, l’administració penitenciària bielorussa el fa servir de manera arbitrària per castigar opositors i activistes. “És una forma d’humiliació extrema, una marca que et converteix en intocable”, explica l’ex-pres polític i anarquista Mikalai Dziadok.
Obligats a fer tasques degradants
Els presos amb aquest estatus són separats de la resta, obligats a fer les tasques més degradants –com netejar latrines o recollir escombraries– i privats de qualsevol contacte humà. No poden compartir cel·la, ni tocar els altres, ni utilitzar objectes comuns. “En cada unitat hi ha entre tres i set persones amb ‘baix estatus’. Ningú els mira, ningú els parla. Són invisibles”, relata l’activista Leanid Sudalenka, que també va ser empresonat.
A diferència de Rússia, on aquestes jerarquies solen imposar-se entre els mateixos presos, a Bielorússia és la mateixa administració qui decideix qui ha de ser degradat. “Els operatius poden destruir la vida d’un pres només amb una ordre”, diu Sudalenka. Després de les protestes massives de 2020, molts detinguts per motius polítics van ser castigats amb aquesta etiqueta, segons confirmen diverses organitzacions de drets humans.
El periodista i activista Yauhen Merkis assegura que el “baix estatus” s’ha convertit en una eina de control. “És un instrument de pressió. Si et negues a col·laborar, et poden degradar. I llavors la teva vida s’acaba”, explica. Alguns presos, com l’activista Illia Dubski, han arribat a autolesionar-se per evitar ser estigmatitzats: es va tallar ell mateix un tatuatge del símbol nacional Pahonia per no ser marcat com a “impur”.
Els efectes psicològics de les tortures
Els efectes psicològics són devastadors. Els testimonis descriuen intents de suïcidi freqüents i episodis d’autolesions. “Els veia cada dia. Tallaven les venes, intentaven penjar-se. És impossible mantenir la salut mental en aquesta situació”, diu Sudalenka. Tot i que ja no són habituals les agressions sexuals sistemàtiques associades al LSS durant l’era soviètica, la humiliació constant i la deshumanització persisteixen.
Segons Belsat, el manteniment d’aquest sistema respon a dos objectius clars: mantenir l’ordre i exercir control. D’una banda, sempre hi ha algú disposat a fer les feines que ningú vol; de l’altra, el sistema divideix els presos i impedeix qualsevol solidaritat entre ells. “Si no existissin aquestes jerarquies, els presos començarien a veure que comparteixen els mateixos interessos. Llavors sorgirien líders i resistència. El règim ho sap molt bé”, conclou Dziadok.
Els ex-presos coincideixen que el govern podria abolir el “baix estatus social” en pocs dies si volgués, però no té cap intenció de fer-ho. “És massa útil per controlar, humiliar i destruir persones”, resumeix Dziadok. El fenomen, denuncien les ONG, és una mostra més del sistema de repressió total que Lukaixenko ha consolidat després de més de tres dècades al poder. Milers de presos polítics continuen empresonats en condicions extremes, i molts familiars desconeixen fins i tot si són vius.