Fa cinquanta anys que Francisco Franco va morir al llit i exercint el poder absolut. Aquest aniversari convida a mirar més enllà del cas espanyol i recordar un fenomen poc comú: la majoria dels dictadors no arriben a veure el final dels seus dies des del tron. L’autoritarisme concentra tant poder en una sola figura que, paradoxalment, genera inestabilitat. Quan els canals de participació política s’ofeguen i la repressió és l’únic mecanisme de control, augmenta el risc de rebel·lions, cops d’estat i violència interna. D’aquí que tants autòcrates acabin fugint, abatuts o directament executats.
N’hi ha que passen d'aparèixer omnipotents a ser abatuts sense transició, com Nicolae Ceaușescu a Romania o Moammar al-Gaddafi a Líbia. Altres, com el xa Reza Pahlavi de l'Iran o Ferdinand Marcos a les Filipines, aconsegueixen escapar, però moren en l’exili, lluny del poder que els havia sostingut. Tot i això, existeix un grup més reduït i revelador: el dels dictadors que moren governant, són homenatjats com a pares de la pàtria i, amb el pas del temps, els seus propis països reneguen d’ells. En alguns casos, els seus cossos són exhumats, traslladats o fins i tot profanats.
Francisco Franco (1936–1975)
És el cas més proper i simbòlic. Franco va perpetuar una dictadura feixista durant gairebé quatre dècades, després d’encapçalar el cop militar que va ensorrar la Segona República i desencadenar la Guerra Civil. Aliat de Hitler i Mussolini, va aixafar qualsevol forma de llibertat política o cultural. Malgrat que Espanya és una democràcia consolidada des de fa dècades, les seves restes van romandre durant anys en un mausoleu monumental al Valle de los Caídos, un espai construït amb treballs forçats per glorificar el bàndol vencedor. El repudi posterior del franquisme ha portat a la seva exhumació i a una revisió profunda del seu llegat.
Khorloogiin Choibalsan (1939–1952)
Conegut com “el Stalin de Mongòlia”, Khorloogiin Choibalsan va esdevenir l’home fort d’un estat convertit en satèl·lit soviètic. La seva ascensió va anar acompanyada de purgues massives: dirigents polítics eliminats, monestirs destruïts i milers de budistes executats. Va morir de càncer a Moscou i va ser retornat al seu país com a heroi. Però la caiguda del comunisme mongol va capgirar el relat. El mausoleu que li havien dedicat va ser desmantellat el 2005 i el seu cos, discretament incinerat. Del culte oficial al silenci incòmode.
Enver Hoxha (1944–1985)
Durant 41 anys, Enver Hoxha va transformar Albània en un laboratori d’aïllament extrem, vigilant els ciutadans amb una policia política implacable i perseguint qualsevol dissidència. Hoxha va morir encara com a líder indiscutible i va rebre uns funerals grandiloqüents. Però el 1992, amb el comunisme esfondrat, el nou estat albanès va decidir que aquell homenatge no era compatible amb la construcció democràtica: el seu cos va ser retirat del cementiri dels “màrtirs” i traslladat a un de comú, lluny de les glòries oficials.
François “Papa Doc” Duvalier (1957–1971)
A Haití, Duvalier va elevar el terror a sistema de govern. Metge popular al principi, va saber explotar el misticisme vudú i va crear els temuts Tontons-Macoutes, una milícia que imposava la seva voluntat a través del segrest, la tortura i l’assassinat. Es va declarar president vitalici i va morir governant, succeït pel seu fill adolescent. Després de la caiguda del règim el 1986, el país va voler ajustar comptes: el cos de Papa Doc va ser exhumat i, en un ritual carregat de simbolisme i ràbia acumulada, colpejat públicament. Una desmitificació literal.
Ióssif Stalin (1922–1953)
El cas soviètic és el més extraordinari. Stalin, artífex d’un règim de terror que va causar milions de morts, va morir envoltat de por i obediència, però no d’afecte. Tot i que se li van donar honors d’estat i es va exhibir el seu cos al costat de Lenin, l’arribada de Nikita Khrusxov va desencadenar la desestalinització. El 1961, el dictador va ser retirat del mausoleu de la plaça Roja i enterrat discretament, gairebé amagat darrere d’uns arbres. La iconografia del poder absolut es va convertir en una llosa incòmoda.