Guerra d’estrenes. Després que l’Iran hagi posat en escena els seus Shahed 136, drons barats i d’un sol ús, ara és el torn dels Estats Units. Washington ha utilitzat per primera vegada en combat el seu nou dron suïcida LUCAS contra objectius a l’Iran, tot just vuit mesos després de presentar-lo oficialment al Pentàgon. El desplegament ràpid d’aquest nou sistema marca un canvi en els terminis habituals d’adquisició militar nord-americana, que sovint s’allarguen durant anys. El LUCAS —acrònim de Low-Cost Uncrewed Combat Attack System— està fabricat per l'empresa SpektreWorks, amb seu a Arizona, i es va exhibir per primera vegada el juliol del 2025 durant una mostra al pati interior del Pentàgon encapçalada pel secretari de Defensa, Pete Hegseth. Més d’una desena de companyies hi competien per proveir l’exèrcit amb nou equipament.
El Comandament Central dels Estats Units ha confirmat que els LUCAS “estan modelats segons el Shahed”, el dron iranià que Rússia ha utilitzat de manera intensiva a la guerra d’Ucraïna. Aquests aparells s’han convertit en una peça clau del conflicte modern per la seva eficàcia i, sobretot, pel seu baix cost.
Barats i d’un sol ús
Segons documentació de l’empresa, el LUCAS utilitza una arquitectura oberta que permet integrar-hi diferents càrregues útils i sistemes de comunicació. Pot actuar com a dron d’atac o com a objectiu d’entrenament, i es pot llançar des de terra o des d’un camió. El seu preu ronda els 35.000 dòlars per unitat, molt per sota del MQ-9 Reaper, que costa entre 20 i 40 milions de dòlars, tot i que aquest és reutilitzable i tecnològicament molt més sofisticat. El govern dels Estats Units és propietari de la propietat intel·lectual del disseny, fet que permetria que diversos fabricants el produïssin, tot i que actualment els contractes de fabricació els té SpektreWorks.
Connexió per satèl·lit
Per poder operar a llarga distància, el LUCAS es comunica a través de satèl·lits. Durant la fase de desenvolupament al Pentàgon, es va provar amb diferents sistemes, com el MUSIC de Viasat i les xarxes Starlink o Starshield de SpaceX, segons dues fonts coneixedores del programa. Això permet que el dron pugui enviar i rebre dades fins i tot quan vola lluny del punt de llançament. Ara bé, no s’ha fet públic quin d’aquests sistemes està funcionant en les operacions actuals a l’Iran.
El control del dron no depèn només de la connexió. El programari que en gestiona el funcionament l’aporta una empresa emergent anomenada Noda. Aquesta companyia ha desenvolupat el que anomena un “orquestrador”: un sistema que permet als militars controlar diversos drons autònoms alhora, coordinant-los com si fossin un sol conjunt.
Un disseny amb antecedents
El LUCAS no neix del no-res. Diversos experts han assenyalat que el seu disseny recorda molt el del dron iranià Shahed, que Teheran va subministrar a Rússia per ser utilitzat de manera massiva a la guerra d’Ucraïna i que ara és el mateix Iran qui els està fent servir en els seus objectius de l'Orient Mitjà. Segons aquests experts en drons, el Shahed estaria inspirat en el Harpy israelià, una munició rondadora desenvolupada fa dècades que va marcar escola i que ha estat replicada o adaptada per diversos països, entre ells la Xina i Taiwan.
El LUCAS també presenta similituds amb el DAR (Drone Anti-Radar), una altra munició rondadora desenvolupada conjuntament als anys setanta i vuitanta. En tots els casos, la idea és similar: aparells relativament senzills, capaços de volar fins a trobar un objectiu i impactar-hi directament.
Un canvi de ritme al Pentàgon
El fet que el LUCAS hagi passat de la presentació oficial al camp de batalla en només vuit mesos no és habitual. Al Pentàgon, els nous sistemes d’armes solen trigar anys a desenvolupar-se, provar-se i entrar en servei. En aquest cas, el procés s’ha escurçat de manera evident. Segons responsables del Departament de Defensa, aquesta acceleració és conseqüència directa del que han après observant la guerra d’Ucraïna. Allà, tant Rússia com Ucraïna han utilitzat milers de drons barats i no tripulats, demostrant que la quantitat i el cost reduït poden ser tan decisius com la tecnologia més sofisticada.