Hi ha nits electorals que són només això, recompte de vots i canvis de govern. I n’hi ha d’altres que fan olor d’època. El que ha passat a Hongria aquest diumenge s’assembla més a la segona categoria. La derrota de Viktor Orbán, després de setze anys governant amb mà de ferro sota el paraigua del seu Fidesz, no s’ha viscut només com un relleu polític. Per a molts hongaresos, ha estat gairebé un canvi de règim. Una sensació difícil d’explicar, però fàcil de reconèixer. L’escriptor András Petöcz ho resumia amb una imatge potent: li recorda la caiguda del comunisme. No és poca cosa.
Durant anys, la idea d’una alternativa real havia quedat esvaïda. El sistema construït per Orbán —institucional, mediàtic, electoral— semblava dissenyat per blindar-lo. També el seu relat polític, sostingut en la confrontació constant i la necessitat d’identificar enemics, havia acabat marcant tota una etapa. Fins i tot amb enquestes favorables, molts votants de l’oposició es resistien a creure en la victòria. Potser per això, quan el primer ministre va admetre la derrota davant Péter Magyar, el moment va tenir un aire gairebé irreal.
Magyar, antic home del sistema convertit en rival, no va estalviar èpica: “Hem substituït el règim d’Orbán. Hem recuperat el país”. Paraules grans per a un escenari que, en realitat, tot just comença a dibuixar-se. Perquè el futur immediat és ple d’interrogants. Des de la magnitud de la majoria parlamentària fins a la capacitat real de desmuntar l’engranatge construït pel Fidesz. No es tracta només de governar, sinó de desfer un model.
El populisme té límits
Amb tot, la derrota d’Orbán ja deixa una primera lliçó: els límits del populisme. El líder hongarès havia fet de la sobirania nacional el seu estendard, carregant contra Brussel·les, les ONG, les universitats liberals o qualsevol enemic útil per alimentar el relat. Però en el tram final de la campanya va recórrer, paradoxalment, al suport internacional.
Des dels Estats Units, figures com Donald Trump o el vicepresident J. D. Vance van fer campanya obertament a favor seu. També hi havia l’ombra de Rússia. Una aposta arriscada que acabava entrant en contradicció amb el seu discurs: costa defensar el nacionalisme si demanes ajuda a potències estrangeres.
La segona lliçó és més terrenal. El populisme pot dominar el relat, però necessita resultats. I aquí és on el projecte d’Orbán ha començat a fer aigües. Sense una economia especialment dinàmica ni serveis públics exemplars, el govern va optar per la política de la por: assenyalar enemics externs, amb Ucraïna com a últim objectiu, i presentar-se com l’única garantia d’estabilitat. Però arriba un moment que els “enemics” s’esgoten. I aleshores, el focus torna cap a casa.
Prioritat: derrotar Orbán
Magyar ho va entendre bé. Sense grans promeses grandiloqüents, en va tenir prou amb posar el mirall davant dels votants. El balanç d’Orbán parlava per si sol. També hi ha lliçons per a l’oposició. No tots els votants progressistes se senten còmodes amb Magyar, de perfil conservador i passat dins del mateix sistema que ara combat. Però han optat per una estratègia pragmàtica: prioritzar la derrota d’Orbán per sobre de les diferències ideològiques. No deixar que el perfecte impedeixi el possible.
Ara comença la part més difícil. Desmuntar un model de poder consolidat i governar amb eficàcia. Alguns ho veuen com una oportunitat històrica: que Hongria passi de ser símbol d’il·liberalisme a exemple de regeneració democràtica. Potser és aviat per saber-ho. Però, de moment, el gir ja és innegable. I Europa —i més enllà— en pren nota.