Una nova guerra amenaça Europa. Les tensions diplomàtiques i militars entre Rússia i Ucraïna estan escalant fins a un punt que els països veïns han hagut de moure fitxa. Un dels últims ha sigut Espanya, que ha enviat dos vaixells de l'exèrcit al Mar Negre per reforçar l'OTAN per suposades amenaces russes a la integritat territorial ucraïnesa. Però aquest conflicte, quan va esclatar? Quan es van iniciar els enfrontaments indirectes entre els dos països veïns, Ucraïna i Rússia?, que un dia van formar part del mateix país, l'URSS. S'ha de tenir en compte que tot i que Ucraïna va pertànyer a l'URSS com a república, una gran part de la població ucraïnesa va rebutjar des d'un inici el règim comunista. De fet, la part més occidental del país va rebre la invasió nazi amb els braços oberts, com si fossin herois i salvadors. Per tant, és un conflicte bastant arrelat al territori, així i tot, no va ser fins fa poc menys de deu anys que el problema no es va enquistar, convertint-se en una amenaça per l'estabilitat europea.
Per entendre l'inici del conflicte armat cal remuntar-se al 2010. El líder prorús Víktor Yanukóvich guanya les eleccions i arresta a la líder de l'oposició i referent de les polítiques nacionalistes ucraïneses, Yulia Volodímirivna. Va ser condemnada a 7 anys de presó per firmar contractes de gas "desfavorables" per Ucraïna. Tot i la deriva autoritària del govern de Yanukóvich el PIB d'Ucraïna augmentava i, finalment, la Unió Europea va trucar a la porta per oferir-li l'adhesió com a nou estat membre. Yanukóvich va iniciar llavors els tràmits perquè la Rada Suprema (parlament) aproves lleis perquè el país complís els requeriments de la UE. El 30 de març de 2012 el president d'Ucraïna va firmar el tractat d'adhesió a la UE i l'alliberació dels presos polítics. Però no seria tan fàcil, les pressions de Moscou van arribar i més d'hora que tard, el 21 de novembre del mateix any Yanukóvich va estripar l'acord. El president ucraïnès ho va atribuir a "una caiguda de la producció industrial i per un canvi en les relacions amb els països de la Comunitat d'Estats Independents (les exrepúbliques soviètiques)".
Víktor Yanukóvich, expresident d'Ucraïna.
Això va fer esclatar la indignació entre la població nacionalista i el 8 de desembre de 2012 els manifestants van tombar l'estàtua de Lenin per ser un dels símbols de "l'ocupació" soviètica. Les protestes les van iniciar estudiants universitaris, tanmateix després es van unir diferents sectors descontents amb la formació de Yanukóvich, el Partit de les Regions. De fet, com explica la ucraïnesa Emma, ara resident a Barcelona, "les universitats pressionaven i arribaven fins i tot a obligar molts estudiants a anar a protestar i a ajudar a la gent revoltada". Aquestes protestes violentes es van concentrar a la plaça d'independència, la més cèntrica de Kíev. És per això que aquesta revolta es va anomenar 'Euromaidan', "Euro" en referència a Europa i "Maidan" es refereix a una plaça. Entre els instigadors també hi havia organitzacions socials, l'oposició política, però també s'hi va afegir el grup nazi Pravy Sektor, el partit d'extrema dreta Svoboda, com a principals organitzadors de la guerrilla instal·lada a la plaça central de la capital, Kíev. Una veïna de Burshtyn declara que en realitat no va ser només en la capital: "A cada ciutat, inclús la meva, hi havia protestes constants". El govern de Yanukóvich no es va quedar quiet davant de la revolució europeista. Va organitzar els Titushkis: formacions il·legals de personal militar, policial, esportistes i criminals. Les protestes van rebre un ampli suport de les nacions veïnes que volien treure Ucraïna de l'òrbita russa perquè s'integrés al bloc occidental. De fet, el 4 de desembre de 2013 el ministre d'assumptes exteriors d'Alemanya es va reunir a Kíev amb els manifestants per donar-los el seu suport.
El 16 de gener de 2014 Yanukóvich va ordenar altes condemnes contra els manifestants pel bloqueig d'edificis i l'atrinxerament en tendes de campanya. Això va provocar una escalada en la tensió amb els revoltats i el 22 de gener van arribar els primers 5 morts. Mesos més tard la violència havia escalat: trets, còctels Molotov i una violència extrema. Els morts van augmentar fins als 200. Yanukóvich va fugir a Rostov del Don (Rússia) i mitjançant un procés de destitució del president per "abandonament de funcions", l'oposició nacionalista i revoltada va prendre el poder. Pocs dies després de la fugida del president ucraïnès, a la regió de Crimea, on hi ha una gran majoria prorussa, van aparèixer grups d'encaputxats armats fins a les dents. Un d'aquests grups paramilitars va prendre l'edifici de la presidència i el parlament de Crimea, hissant la bandera de Rússia. El mateix dia el parlament de la regió va anunciar un referèndum d'annexió a Rússia, que va guanyar el "sí" amb el suport del 96% dels participants. Tot i no ser reconegut pels països occidentals, la regió de Crimea va passar a mans del Kremlin.
Les protestes prorusses, contra el moviment europeista a Kíev, es van estendre pel territori del Donbás (regió de Lugansk i Donetsk, les més orientals de totes i més pròximes a Rússia). Allà, igual que a Crimea, van aparèixer grups de milicians armats que van autoproclamar la República Popular de Donetsk (RPD) i més tard la República Popular de Lugansk (RPL), a través de dos referèndums. L'exèrcit ucraïnès no podia controlar el territori del Donbás i durant la primavera 2014 els xocs militars entre grups de prorussos i nacionalistes ucraïnesos van ser constants. Aquesta guerra els ucraïnesos la van anomenar 'Lluita per la Ucraïna unida'. Una de les massacres més dures, va ser la d'Odessa. Allà el grup nazi i ultranacionalista ucraïnès Pravy Sektor va cremar un edifici en territori prorús provocant la mort de 46 civils. "Els que van aconseguir fugir van ser colpejats amb insistència fins a quedar inconscients", relata un veí de la ciutat costanera.
Fotografia d'un funeral d'un combatent nacionalista al front del Donbass. - Foto cedida per un veí
La ucraïnesa Emma, i resident d'un petit poble als afores de Kíev, explica que una nit tots els veïns d'un bloc de pisos de 9 plantes es van despertar espantadíssims perquè un veí, i voluntari nacionalista al Donbás, estava trastornat trencant les bústies de metall. "La guerra ha fet perdre el cap a molts joves, només tenia trenta-cinc anys", narra Emma.
De mica en mica els prorussos van prendre el control i l'estabilitat del territori del Donbás. Tot això gràcies al suport logístic, militar i estratègic del Kremlin. El 2015 els prorussos van guanyar una batalla clau a Debaltseve. L'exèrcit ucraïnès, format també per voluntaris nacionalistes, va entregar les armes a Debaltseve i des de llavors es viu una calma tensa amb reactivacions constants, tot i els dos intents internacionals d'alto el foc. La frontera amb el Donbás va quedar fixada després dels acords de Minsk del 2015, que van aconseguir aturar, encara que no resoldre, una guerra que havia començat el 2014, l'única a Europa. Tot i això, fins ara, quasi sempre que s'ha reactivat el conflicte ha coincidit amb baixades de popularitat del líder rus Vladímir Putin. Com acabarà aquest llarg conflicte? Desembocarà en una guerra oberta i directa entre Rússia i Ucraïna? Alguns creuen que des del Kremlin ja hi ha tot un pla ordit per envair el territori ucraïnès, però alguns, més optimistes, confien que tot quedi en una nova escalada de tensió entre els dos grans blocs que marquen el ritme polític del món.