Gairebé nou anys després del referèndum del Brexit que va dinamitar el projecte conjunt de la Unió Europea amb la sortida del Regne Unit d'acord amb la voluntat del poble britànic, l'actual primer ministre, el laborista Keir Starmer, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen i el cap del Consell Europeu, António Costa, han segellat un acord històric en matèria de defensa, seguretat, pesca, energia i mobilitat que, a la pràctica, suposa refer el diàleg i establir pactes. Han hagut de transcórrer més de cinc anys, des del 31 de gener de 2020 en què el Regne Unit va sortir de la Unió Europea, per poder establir una nova associació estratègica, superar múltiples recels i innombrables reunions, sempre pendents de poder trencar-se, perquè Starmer, Von der Leyen i Costa poguessin segellar l'acord aquest dilluns al palauet de Lancaster House, a Londres. El premier britànic ha necessitat recórrer al pragmatisme per explicar als seus compatriotes que les exportacions britàniques a la UE havien caigut un 21 % i les importacions un 7 % després del Brexit i que per corregir aquesta situació calia fer concessions.

Tot això, mirant el govern laborista pel retrovisor l'auge del Partit Reformista de Nigel Farage, partidari del Brexit, que en les recents eleccions locals ha obtingut bons resultats guanyant regidors per tot Anglaterra i aconseguint arrabassar un escó a Starmer. El partit populista de dretes, abans denominat Partit del Brexit, es va imposar a començaments de maig en les eleccions parcials més renyides de la postguerra al Regne Unit, amb les quals va obtenir el seu cinquè diputat després de derrotar els laboristes en la circumscripció de Runcorn and Helsby, al nord-oest d'Anglaterra, per només sis vots. Amb l'ultra Farage proclamant-se líder de l'oposició i els conservadors britànics en una crisi interna important, el Partit Laborista ha hagut de decidir entre l'acord amb la UE a canvi de fer concessions o, per contra, trencar les negociacions i mantenir amb dificultats els vaivens econòmics en què es troba el Regne Unit. Hi havia també una necessitat d'un nou realineament en un moment en què el mapa mundial que hem conegut des de la postguerra està canviant amb noves posicions de Moscou, Washington i Pequín.

Starmer ha hagut d'elegir entre fer concessions a la UE o mantenir els vaivens econòmics del Regne Unit

Per a Londres, el més difícil de vendre a la seva opinió pública és una pròrroga de 12 anys del ple accés recíproc a les aigües per pescar. S'estendrà, per tant, fins al 2038, l'acord que concloïa el 2026. Considerat un tema clau, especialment per a França, Downing Street ha hagut de fer jocs malabars, assegurant que la pròrroga garantirà estabilitat i certesa als seus pescadors sense augmentar la quantitat de peixos que els vaixells de la UE poden capturar en aigües britàniques. L'altre gran acord té a veure amb la defensa i la seguretat, capítol en què el conflicte Rússia-Ucraïna i el creixent risc d'un allunyament nord-americà respecte als seus tradicionals aliats europeus ha fet replantejar-se a la UE les inversions militars i la situació a l'OTAN. Aquí, Starmer vol lògicament reforçar la cooperació, sense descartar, en una segona fase, si tempera la posició de l'opinió pública, que el Regne Unit participi en programes europeus, com per exemple un de compres comunes d'armament, actualment en negociacions entre els 27 estats de la Unió.

Encara que cal ser prudents, ja que l'auge del populisme al Regne Unit pot fer descarrilar nous acords, és evident que l'opinió pública britànica també ha anat girant des que es va produir el referèndum del Brexit i ha pogut conèixer-ne les conseqüències. Però la política actual té un grau de volatilitat massa alt per poder estar absolutament segur de res i el fenomen Trump, que s'ha deteriorat com a marca després de la seva erràtica política d'aranzels, els seus desacords amb la Xina i els escassos avenços en el conflicte entre Rússia i Ucraïna, no ha dit la seva última paraula. Sembla que més aviat s'ha pres un respir atesa la contestació que tenia a l'interior dels Estats Units i el pànic borsari que es va desencadenar entre les capes mitjanes nord-americanes. Per això s'ha passat de l'entrada en vigor dels aranzels el mes d'abril passat, que suposaven el canvi més important en el comerç global en 100 anys i una guerra comercial mundial, a la reducció dels mateixos durant un període de 90 dies.