Ni les criatures que viuen amb els seus pares ni les que estan a càrrec de l’administració pública tenen garantit estar sanes i estalvies al llarg del seu desenvolupament, perquè convivim amb xacres socials importants, més esteses del que volem admetre, que posen en risc i malmeten la vida i el benestar dels infants; però, malgrat aquest context, el que s’ha fet públic aquests dies sobre la DGAIA no té cap mena de justificació.
No em refereixo tant al problema dels diners, i no pas perquè no sigui greu, com al desemparament dels menors tutelats que ha posat en evidència el cas de la nena de 12 anys, a càrrec de la Generalitat, que ha estat prostituïda sense que cap responsable de la institució se n’hagi adonat i/o hagi fet alguna cosa per treure aquesta criatura del mateix infern. Ara tot són declaracions grandiloqüents, especialment de les i els polítics, però el cas és que no només el sistema ha fallat, sinó que ha col·laborat en l’explotació de la menor. L’omissió de funcions, negligència, males praxis o qualsevol altre diagnòstic que es faci de la institució en termes administratius han tingut uns efectes directes sobre el patiment i el desemparament d’aquesta menor. Això no és poca cosa, tot i que el més fàcil és carregar les tintes contra els agressors, que es mereixen, evidentment, molt més que el que la justícia farà amb ells.
Els problemes venen d’aquelles persones en qui confies
La consellera de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo, ha sortit al pas parlant de la necessitat de transformació del servei, que és evident, però la pregunta és tota una altra: com és que cal un escàndol perquè aquesta transformació es plantegi, quan és evident que hi ha greus interrogants sobre el seu disseny i funcionament global des de fa temps? No serveix de res, si més no a aquesta menor i a moltes altres com ella que no coneixem, dir que el sistema té un disseny obsolet, o que la societat ara és molt més complexa; quan el que ha quedat ben clar és que aquestes criatures i els seus drets no han estat pas ni atesos ni respectats.
Quan ets mare, una de les grans pors que t’acompanya és no saber amb qui deixes les criatures i, la majoria de vegades, els problemes venen d’aquelles persones en qui confies, perquè, de fet, de la resta, si en sospites, els apartes. Els infants i adolescents que queden sota la tutela de la DGAIA no tenen, de vegades no per voluntat dels mateixos pares i mares d’aquestes criatures, la protecció i vigilància dels seus progenitors, però l’administració pública supleix, en principi amb professionals formats i responsables, aquesta situació. Mai això és una bona solució, i hauria de ser l’última possible, però ja que és necessària ha de ser exquisida en forma i manera.