Donald Trump no necessita una tarima per governar, però sembla necessitar-la per sentir-se president. En un escenari, s'hi troba bé. Com peix a l'aigua. A Dallas, davant de milers de seguidors republicans, el mandatari nord-americà va tornar a representar el personatge que ha construït durant més d’una dècada: un líder omnipotent, irreverent i perseguit per adversaris que, segons ell, intenten impedir-li culminar una missió històrica.
La convenció republicana de mig mandat s'ha convertit aquest dimecres en una nova demostració del trumpisme en estat pur. Durant una hora i quaranta-quatre minuts, Trump va combinar proclames polítiques, acudits, insults, exageracions i afirmacions falses davant d’un públic que, lluny de qüestionar-lo, celebrava cada sortida de guió.
Culte al líder
L’escena estava pensada per reforçar aquesta litúrgia política. La música patriòtica, les banderes, els crits de "USA! USA!" i la presència d’alguns dels seguidors més fidels del moviment Make America Great Again van crear un ambient més propi d’un míting electoral que d’una convenció partidista. Entre els assistents hi havia els coneguts "front row Joes", seguidors que han acompanyat Trump durant anys i que s’han convertit en un element més dels seus actes.
El president va aprofitar l’escenari per alimentar també la seva pròpia llegenda. Ha assegurat falsament que havia guanyat tres eleccions presidencials i ha afirmat que fins i tot els seus adversaris ho estaven reconeixent. La multitud ha contestat amb crits de "Four more years!" (Quatre anys més!).
La distorsió dels fets no és, però, un element accidental del discurs de Trump. Forma part d’una manera de fer política en què la repetició, la provocació i la teatralitat acaben convertint qualsevol afirmació en un acte de fidelitat al líder. A Dallas, aquesta dinàmica va tornar a quedar exposada.
Trump i la polèmica en política exterior
Trump també ha parlat de política exterior, un terreny on la seva presidència busca projectar una imatge de força excepcional. Ha presumit de les seves decisions sobre l’Iran i l’estret d’Ormuz i va arribar a suggerir, en to de broma, que aquest últim podria acabar portant el nom de "Trump Strait"(estret de Trump). També va defensar denominacions com "Gulf of America" i ha proposat, irònicament, rebatejar Nou Mèxic com a "New America".
En política interna, va demanar als votants republicans que actuessin com si ell mateix fos a la papereta de les eleccions de mig mandat i va prometre 5.000 dòlars a cada adult nord-americà si el Partit Republicà conserva el control de les dues cambres del Congrés.
El més revelador, tanmateix, ha estat la relació entre Trump i el seu públic. Ell mateix ha definit la seva tècnica discursiva com "the weave": saltar d’un tema a un altre, introduir-hi avions, edificis o anècdotes i tornar finalment al punt de partida. Sembla un mètode confús, però no ho és per als seus seguidors. Trump continua sent, per als seus fidels, l’únic protagonista d’una història política que encara no s'ha acabat.