Els 2.600 habitants de Longyearbyen, una de les poblacions més septentrionals del planeta, no poden beure aigua de l’aixeta a causa de la contaminació per metalls pesants vinculada al desglaç del permafrost —el sòl que roman congelat durant almenys dos anys consecutius—. La crisi posa en evidència els efectes de l’escalfament global sobre els recursos hídrics de l’Àrtic, una de les regions del món on les temperatures augmenten més ràpidament.
Situada a l’arxipèlag noruec de Svalbard, a uns 1.300 quilòmetres del pol nord, la localitat obté bona part de l’aigua potable del llac artificial d’Isdammen. L’augment de les temperatures ha afavorit el desglaç del permafrost, el sòl que roman congelat durant tot l’any, i ha deixat al descobert roques que alliberen metalls a l’aigua.
Segons els investigadors, la contaminació està relacionada amb la geologia de la zona, marcada per la presència de pissarres amb pirita, un mineral conegut popularment com a or dels ximples. Quan entra en contacte amb l’aigua i l’oxigen, la pirita s’oxida i genera acidesa, un procés que facilita l’alliberament de metalls pesants de les roques cap als cursos d’aigua.
"La combinació del desglaç del permafrost i la roca de pissarra està provocant la contaminació del subministrament d’aigua", explica a The Guardian Marjolaine Verret, especialista en permafrost i professora associada de geologia àrtica al Centre Universitari de Svalbard.
Què pot suposar l'exposició prolongada a aquests elements?
Les autoritats municipals van alertar la població el setembre de l’any passat, després de detectar concentracions de manganès 25 vegades superiors al valor de referència de 50 micrograms per litre recomanat per l’Institut Noruec de Salut Pública. L’exposició prolongada a concentracions elevades d’aquest metall pot causar problemes neurològics, especialment en infants i nadons.
Tot i que els nivells de manganès han disminuït, les analítiques posteriors també van detectar concentracions de sulfat i níquel per sobre dels límits recomanats. Per aquest motiu, la prohibició de consumir aigua de l’aixeta continua vigent.
Per garantir el subministrament, s’ha habilitat un dipòsit d’aigua purificada gratuïta perquè els residents puguin omplir-hi els recipients. Mentrestant, l’Ajuntament estudia instal·lar un sistema de filtratge al llac d’Isdammen o construir una planta dessalinitzadora de reserva. El cost elevat i les temperatures extremes compliquen les possibles solucions.
Longyearbyen s’escalfa entre cinc i set vegades més ràpidament que la mitjana mundial, segons les dades citades en la investigació. Els científics adverteixen que el cas podria anticipar problemes en altres comunitats àrtiques, com les del nord del Canadà i Alaska, on coincideixen el desglaç del permafrost i la presència de roques riques en metalls. La crisi evidencia que l’escalfament global no només transforma els paisatges polars, sinó que també pot comprometre l’accés a un recurs essencial: l’aigua potable.