La líder opositora birmana Aun San Suu Kyi en un míting / EFE

"Per alliberar-se, la dona necessita sentir-se lliure, no per rivalitzar amb els homes, sinó lliure en les seves capacitats”. Assassinada ara fa 31 anys, la història recorda Indira Gandhi per haver sigut la Primera Ministra dona de l'Índia. Tenia el referent a casa: el seu pare, Jawaharlal Nehru, havia assolit la independència de l’Imperi britànic l'any 1947. Però va ser amb la mort de la figura paterna, quan es produí el punt d’inflexió en la seva vida. De mà dreta i ombra de Nehru, Gandhi va esdevenir presidenta del Partit del Congrés, i cap del govern. El seu, un paradigma d’ascens polític femení en una societat patriarcal com la sud-asiàtica, que l’actualitat política revela cada cop menys infreqüent.

Causes de l’ascens

L’últim exemple s'ha produït recentment. Aung San Suu Kyi, líder de la Lliga Nacional per la Democràcia a Myanmar, hauria vençut les primeres eleccions lliures en 25 anys. Les característiques del cas, i la llarga lluita d'Aung –considerada la "Nelson Mandela" birmana– han disparat el seu ressò als mitjans i l’opinió pública. Però observat en perspectiva, el fet fa emergir certes implicacions pel que fa a l’ascens polític del gènere en la regió. Sobretot, quan fa unes setmanes, el Nepal també va investir una presidenta: Bidhya Devi Bhandari. I sis anys abans, ho havia fet Bangla Desh, amb Sheikh Hasina.

 

Diferències a banda, existeixen entre les biografies d'aquestes dones paral·lelismes que podrien explicar el seu ascens polític. Les causes comprendrien contextos de transició amb presència de règims dictatorials, fort activisme, i vinculacions amb figures polítiques masculines influents, de qui n’haurien heretat el seu “prestigi” –molt cobejat dins de societats amb preponderància de la figura masculina–. Si bé, el marc legal ha col·locat dues d’elles com a caps simbòliques dels respectius estats –i no, com a dirigents de facto–.

Myanmar. Símbol dels qui no tenen poder

Quan el noruec Francis Sejersted li va otorgar el Premi Nobel de la Pau l’any 1991, ella no era allà per recollir-lo. A molts quilòmetres d’Oslo –arrestada al seu propi domicili, a Myanmar– vivia Aung Suu Kyi. “Símbol dels qui no tenen poder”, com el jurat va afirmar d’ella, a la cerimònia només hi van assistir el seu marit Michael Aris, amb Alexander i Kim, els seus dos fills. Aung no podria recollir el guardó fins el 2012. La líder de l’avui partit més votat al país, ha passat més de dues dècades captiva, després que a finals dels vuitanta fos capturada a mans de la dictadura militar que governava.

 

La seva carrera quedava lluny de l’antiga Birmània. Aung Suu Kyi va estudiar a Oxford, i va treballar més tard per a Nacions Unides. Però va ser amb la seva decisió de retornar l’any 1988 per cuidar de la seva mare malalta, quan va esclatar una revolta popular contra la dictadura. “No és el poder allò que corromp, sinó la por”. Valenta, Aung va encapçalar les protestes d’un poble que hi confiava: ella era filla d’un dels artífexs de la independència birmana el 1947, el general Aung Sang. Tothom la identificava amb el “pare” de la pàtria, qui li conferia un lideratge incontestable.

Amb Aung ja captiva, el seu partit va guanyar les eleccions el 1990, impugnades pel règim. Quan van alliberar-la el 2010, el seu marit ja era mort. Però aquesta setmana, la història ha fet un revés, tornant-li la victòria a la Lliga Nacional per la Democràcia. Com una al·legoria al guardó que representa –“símbol dels qui no tenen poder”– serà aquest cop la Constitució qui no li permetrà de governar el país. Els militars van promulgar una clàusula per evitar que governés Aung, emmascarat sota la prohibició de presidir l’Estat per a líders “amb fills estrangers”, com és el cas dels seus. Però ella accepta la “derrota”, afirmant que “manarà més que el president”, en tant que líder del partit.

L'artista birmà Arkar Kyaw amb un grafiti de la premi Nobel Aun San Suu Kyi / EFE

Nepal. Un terç del Parlament

Nascuda en la regió de l’Himàlaia, l’any 1961, sota la monarquia absolutista del rei Gyanendra, era activista des de l’adolescència. Però va ser amb la mort d’un altre home, el seu marit –històric líder del Partit Comunista­– en un accident de cotxe l’any 1993, quan la seva carrera política va prendre embranzida. Escalant per la jerarquia del partit, Bidhya Devi Bhandari va esdevenir ministra de Defensa, fins a investir-se presidenta del Nepal a finals del mes passat –primera dona en assolir-ho­–. El seu predecessor havia estat Ram Baran Yadav, després que ambdós lideressin les revoltes que van fer caure el règim el 2006.

 

Feminista com és, Bhandari també va presidir una Associació de Dones al seu país. Així, és el seu paper durant la transició, allò que li ha permès recentment influir en “garantir la igualtat” de gènere dins la nova Constitució. La Carta Magna obliga que un terç dels diputats al parlament siguin dones, alhora que la presidenta o vicepresidenta del país també ho sigui. Aquest fet, sumat a la seva consolidada trajectòria, són els factors que l’han fet guanyar, a ella en concret, els vots dels diputats del Congrés. Tanmateix, el càrrec ocupat per l'activista de 54 anys serà simbòlic, en tant que és cap d’Estat, però no de l’Executiu.

Bangla Desh. Malgrat ser dona

“Malgrat ser dona, és alentidor que tingui tolerància zero cap al terrorisme”. Aquestes paraules ­­–titllades de masclistes– va dedicar el Primer Ministre de l'Índia, Narendra Modi, a l’actual Primera Ministra de Bangla Desh, Sheikh Hasina Wajed. Hasina porta actualment al càrrec sis anys, sent el segon cop que revalida la seva victòria al capdavant del país. Coneix l’experiència. Va governar entre 1996 i 2001 com a líder del partit de centreesquerra, la Lliga Awami. Però també era activista des de jove. Part del lapse entre els seus mandats es correspon amb el cop militar del general Moinuddin Ahmed.

 

Si bé, el cas de Bangla Desh presenta peculiaritats. Per a Hasina, també podria haver estat la condició del seu pare –el xeic Mujibur Rahman– com a instigador de la independència de Bangla Desh, un dels seus majors capitals com a dirigent. Fins i tot, per a la seva màxima rival, Khaleda Zia, líder del partit conservador. Ella era vídua d’un president assassinat i ambdues s’havien anat alternant en el càrrec mútuament fins a la investidura de la socialista enguany. Si bé, ressalta que com a primeres ministres, sí “manaven” al govern.

Així, el de Bangla Desh, Myanmar, l'Índia i Nepal, s’erigeixen com a quatre escenaris on, en paraules de Gandhi, “l’alliberament” de la dona podria passar per no "rivalitzar" amb l'home –sent alguns figures clau en el seu gestar polític–. Això, combinat amb un historial d’activisme, que les feia lliures i empoderades en països on els delictes sexuals, i les condicions laborals menys favorables per a la dona encara són avui persistents. Si bé, sempre nascudes a l'ombra dels homes que les acompanyaven.