Amb les eleccions del passat dia 3, els nord-americans no només han canviat de partit a la Casa Blanca, sinó que han posat molt a prop del poder la que podria ser la primera dona presidenta dels Estats Units.

Kamala Harris, la vicepresidenta que va triar el futur president Joe Biden, no és només la primera dona que arriba a aquest càrrec, també és la primera dona de color. Aquestes dues condicions eren gairebé imprescindibles per a qualsevol candidat demòcrata, tot i que no sembla que la seva presència hagi ajudat Biden a aconseguir molts vots: a l’estat de Califòrnia, que ha representat en els darrers anys com a senadora, els vots haurien anat per al Partit Demòcrata de qualsevol manera i a la resta del país, la seva atracció quedava limitada als votants més d’esquerra, que de tota manera no haurien ajudat el president Trump.

Perquè els grups que afavoreixen el Partit Demòcrata són, d’una banda, els que estan totalment d’acord amb les seves idees progressistes, mentre que els demòcrates moderats segurament no han estat gaire entusiasmats amb la seva candidatura i és fins i tot possible que una part d’ells hagin votat per Trump.

Harris, però, és la vicepresidenta perquè els demòcrates esperaven una “onada blava” (aquí als EUA els conservadors són vermells y les esquerres blaves) i calia un personatge com ella, que molts consideren que representa l’esquerra del seu partit.

Un dels punts que la fan atractiva per als “blaus” és el seu historial familiar: no és ni tan sols mig blanca, sinó que és mig negra per pare i mig índia per mare, i tant l’un com l'altra eren immigrants. La gent de color i els immigrants tenen la “llar política” tradicionalment en el Partit Demòcrata, llevat d’excepcions com els cubans o veneçolans, que han fugit d’un sistema comunista.

L’altre punt és la seva militància demòcrata, especialment des que és senadora per Califòrnia, perquè les seves intervencions al Senat han estat generalment amb els programes i activitats més progressistes.

Un cop que els ànims s’hagin calmat una mica i que acabin els recomptes electorals, els republicans retornaran a la lluita política habitual i recordaran als votants demòcrates que amb Kamala Harris van comprar una mercaderia diferent de l’anunciada

El problema és que els demòcrates que el partit pensava que decidirien l’elecció, no són els que han fet guanyar les eleccions a Biden, que arriba a la Casa Blanca amb uns marges molt petits. A més, en la resta de les eleccions per congressistes i senadors, tant a nivell federal com dels 50 estats, els demòcrates no han avançat gaire. Llevat, naturalment, del “gran premi” que seria la majoria al Senat federal i que pot canviar al mes de gener si guanyen els dos candidats demòcrates que encara han de presentar-se a una elecció especial.

Si els republicans perden aquests escons, segurament el Senat tindrà 50-50, la qual cosa donarà la decisió precisament a Kamala Harris, perquè una de les prerrogatives de la vicepresidència és votar al Senat per desbloquejar aquests “empats” legislatius.

Un cop que els ànims s’hagin calmat una mica i que acabin els recomptes electorals, els republicans retornaran a la lluita política habitual i recordaran als votants demòcrates que amb Kamala Harris van comprar una mercaderia diferent de l’anunciada.

Perquè la seva història familiar contrasta amb la que ha presentat: ni la seva procedència ètnica ni familiar la posen al costat dels pobres o els desafavorits. El pare, Donald Harris, nascut en una família benestant de Jamaica, no va arribar als Estats Units per buscar feina ni travessant les fronteres il·legalment, sinó per fer el doctorat després d’haver fet la llicenciatura a Londres. Ell mateix ha reconegut que la seva família s’havia dedicat fa algunes generacions al negoci de compravenda d’esclaus.

I la mare tampoc formava part dels immigrants pobres: no va venir de l'Índia als 19 anys per rentar plats en un restaurant com tanta gent del seu país, sinó per fer el doctorat en investigacions mèdiques oncològiques.

A tots dos els va anar bé: mentre es manifestaven als carrers contra els republicans, seguien els seus estudis i, malgrat les seves protestes contra la política nord-americana, ni l’un ni l’altra van tornar a casa seva. La mare va tenir un treball en un centre d’investigacions de càncer de mama i el pare és, encara avui, catedràtic en una universitat de Califòrnia.

Per la filla, Kamala, és possible que el seu principal patiment de petita no fos ni la discriminació racial ni la pobresa o precarietat en què viuen els immigrants, sinó el divorci dels seus pares i, més endavant, la mort de la seva mare.

El racisme tampoc ha afectat la seva vida privada, perquè el marit és l’advocat Douglas Hemloff, blanc i anglo —i dedicat a ajudar la carrera de la seva dona—.

Si la seva història familiar no encaixa amb la majoria dels votants negres o pobres (com tampoc encaixava la del president Obama, nascut en una família benestant i estudiant a una escola privada a Hawaii que avui costa 27.000 dòlars cada any), no és gaire diferent amb la seva història personal: durant la seva època com a fiscal de l’estat de Califòrnia, es va fer conèixer per la seva posició dura contra els delinqüents, per als quals demanava penes molt greus.

El tarannà va canviar, naturalment, en arribar al Senat, on ha fet tots els possibles perquè la vegin a l’esquerra del seu partit

El que sí que ajuda Harris és el suport que ofereix a Biden i que dona esperances al sector més progressista del partit. És perquè, normalment, la principal feina dels vicepresidents és representar al president en funerals i esdeveniments internacionals de segona importància, però en el seu cas, la principal missió del seu càrrec, que és substituir el president si mor o no pot seguir en funcions, sembla més probable que amb els presidents anteriors.

Molts pensen que Biden no podrà acabar el seu mandat pel que sembla una senilitat que podria avançar ràpidament i Harris, amb 23 anys menys, es convertiria en la primera dona i de color presidenta dels Estats Units.