La nova ofensiva dels Estats Units contra els països que subministren petroli a Cuba ha tornat a posar l’illa al centre d’un tauler geopolític tens i fràgil. Washington amenaça amb aranzels i represàlies comercials aquells governs que ajudin l’Havana a esquivar l’asfíxia energètica, i totes les mirades apunten a Mèxic, soci històric i aliat incòmode per a la Casa Blanca. En paral·lel, la manca de combustible ha provocat la suspensió temporal de tots els vols des del Canadà, el principal mercat turístic de Cuba. Sense petroli i sense turistes, l’economia cubana afronta un dels moments més delicats de les darreres dècades.
L’ofec energètic no és un episodi aïllat, sinó l’últim capítol d’una relació conflictiva que dura més de seixanta anys. A principis d’any, l’Administració nord-americana va endurir les sancions i va advertir que penalitzaria els països que venguin cru a l’illa. Aquesta pressió arriba després de la interrupció del flux de petroli veneçolà –que cobria una part substancial de les necessitats energètiques cubanes– i en un moment en què Rússia i Mèxic també han reduït o aturat enviaments. Sense vaixells petroliers atracant als seus ports des de fa setmanes, Cuba només pot cobrir una fracció del seu consum amb producció pròpia.
Les conseqüències són visibles en la vida quotidiana: apagades cada cop més llargues, gasolineres tancades i serveis públics funcionant sota mínims. Hospitals, transports i oficines estatals han hagut d’ajustar horaris i recursos, mentre el govern anuncia plans d’emergència per resistir sense importacions regulars de combustible. Tot plegat en una economia que ja arrossegava una contracció acumulada important, inflació elevada i escassetat de productes bàsics.
Mèxic, una relació que ve de lluny
En aquest escenari, el paper de Mèxic és clau. La relació entre tots dos països no es pot entendre només en termes energètics, sinó com una aliança teixida al llarg de la història. Des de l’època colonial, quan ambdós territoris formaven part de l’Imperi espanyol, fins al reconeixement mexicà de la independència cubana el 1902, els vincles han estat constants. Però va ser amb la Revolució del 1959 quan la relació va adquirir un caràcter simbòlic i polític singular.
Mèxic no només va ser el primer país a reconèixer el nou govern revolucionari, sinó que abans havia ofert refugi als seus líders. Fidel Castro i Ernesto Che Guevara van preparar des de territori mexicà l’expedició que acabaria derrocant Fulgencio Batista. Aquell suport inicial va consolidar una complicitat que, amb el temps, es va traduir en una política exterior sostinguda: Mèxic va ser l’únic país de l’Organització d’Estats Americans que no va trencar relacions amb l’Havana el 1962 i ha evitat secundar l’embargament als fòrums internacionals.
Malgrat els canvis de govern i d’orientació ideològica a Ciutat de Mèxic, aquesta línia s’ha mantingut amb matisos però sense ruptures. Tant administracions conservadores com progressistes han defensat una relació “estratègica” amb Cuba, emparant-se en la tradició mexicana de no-intervenció i cooperació. En els darrers anys, l’enviament de petroli en condicions preferents i d’ajuda humanitària –com les més de 800 tones d’aliments anunciades recentment– ha reforçat aquesta continuïtat, tot i el risc de xocar frontalment amb Washington.
El cop del Canadà: turisme en suspens
Si el petroli és el sistema circulatori de l’economia cubana, el turisme n’és un dels principals pulmons. I aquí el cop ha estat immediat. La suspensió temporal de tots els vols comercials des del Canadà –que aporta més del 40% dels visitants internacionals– deixa l’illa en una posició extremadament vulnerable. Les principals aerolínies canadenques han cancel·lat més d’un centenar de vols setmanals en plena temporada alta d’hivern, al·legant la impossibilitat de garantir combustible per a les operacions.
La decisió ha obligat a organitzar vols especials per repatriar milers de turistes que ja es trobaven a l’illa. Paral·lelament, el govern canadenc ha actualitzat les seves recomanacions de viatge, advertint sobre apagades, escassetat de subministraments i una situació “imprevisible” que podria afectar la disponibilitat de vols a curt termini. El contrast amb altres companyies, principalment europees i llatinoamericanes, que han optat per fer escales tècniques o carregar més combustible en origen per mantenir rutes, evidencia fins a quin punt la crisi és també una qüestió de càlcul empresarial i risc reputacional.
Les xifres il·lustren l’impacte potencial: l’any passat, Cuba va rebre 1,8 milions de turistes, el pitjor registre en dècades si s’exclou la pandèmia, i més de 750.000 eren canadencs. La desaparició temporal d’aquest mercat podria comportar una caiguda dràstica dels ingressos turístics, amb efectes directes sobre el PIB i les exportacions de serveis. En un país on el turisme és font essencial de divises, la pèrdua d’aquest flux amenaça d’accelerar una espiral de contracció econòmica.
Així, entre la pressió nord-americana, la lleialtat calculada de Mèxic i la retirada sobtada del Canadà, Cuba es troba atrapada en una cruïlla decisiva. El que està en joc no és només la seva capacitat d’importar petroli o d’omplir hotels, sinó la resistència d’un model econòmic i polític sotmès a una tensió extrema. El marge de maniobra s’estreny, i cada decisió exterior –a Washington, Ciutat de Mèxic o Ottawa– té repercussions immediates als carrers de l’Havana.