Situada a l’extrem nord d’Israel, Metula és una ciutat envoltada al nord, l’est i l’oest pel Líban. I això vol dir, al sud del Líban, que la població és envoltada per tres costats per Hezbol·là. L’única entrada i sortida de la localitat és la carretera 90, que connecta la ciutat amb Kiryat Shmona. Metula és un cul-de-sac i un indret on sempre s’hi ha viscut perillosament. Aquesta població tenia uns 2.400 habitants el 7 d’octubre del 2023, quan va començar la guerra de Gaza amb la irrupció de terroristes de Hamàs i altres grups armats dins del territori israelià, que van provocar la mort d’unes 1.200 persones, la majoria de les quals eren civils. Hezbol·là va acompanyar aquell atac amb el bombardeig massiu del nord d’Israel i el govern va ordenar l’evacuació de Metula i moltes altres poblacions properes a la frontera amb el Líban. Quasi 100.000 persones van ser evacuades al centre i al sud d’Israel. Les Forces de Defensa d’Israel (IDF) es va desplegar per la zona i els soldats van viure a les cases particulars durant molts mesos.
Fa uns quinze anys, a Metula mateix, em van explicar que els coets de Hezbol·là no acostumaven a caure en aquesta població. La raó era ben senzilla: disparaven els coets tan a la vora de la frontera que la paràbola que dibuixaven sobrevolava Metula i assolia objectius més allunyats, sobretot a Kiryat Shmona i altres localitats properes. Però això era abans. Durant la guerra actual, els milicians de Hezbol·là han actualitzat el seu arsenal i la seva punteria. Ara no només disparen coets, sinó que també han fet servir míssils antitanc de fabricació russa, que disparen en línia recta. El resultat és que dos terços de les 650 cases de Metula van patir danys, de les quals 150 van quedar totalment destruïdes. A banda dels míssils i els coets, els franctiradors de Hezbol·là també han castigat la ciutat. Un vidre blindat ple d’impactes al centre juvenil de la població n’és un bon testimoni.
Dos anys i mig després de l’inici de la guerra, la meitat dels habitants de Metula han tornat a la ciutat. L’exèrcit israelià ha penetrat en territori libanès i el perill s’ha allunyat, si bé la zona continua essent un objectiu recurrent de Hezbol·là. Aviat reobrirà l’escola, segons m’explica Rami Rabinovich, responsable del centre comunitari de la localitat. Li pregunto per quina raó la gent torna, si és un lloc tan perillós i la guerra no ha acabat. “Perquè és casa seva, vet aquí la raó”, em respon. I no només tornen els que van marxar-ne. Hi ha una nova promoció d’habitatges que ja s’ha venut sencera i en faran una altra ben aviat. Això pot sobtar el foraster, però els israelians fa dècades que conviuen amb el risc i no hi ha cap lloc absolutament segur. Ens expliquen que des del moment que sonen les alarmes que avisen del possible impacte d’un coet o d’un míssil fins a l’explosió del projectil només hi ha un marge de quinze segons, a Metula. Aquest és el temps que hi ha per assolir un dels molts refugis portàtils escampats per la localitat o per tancar-se al refugi privat que tenen moltes cases. Si no hi som a temps, tenim un darrer recurs: “Tireu-vos a terra i poseu-vos les mans al cap per evitar la possible metralla si us impacta a prop.”
Més al sud, no massa lluny de Metula, el celler Galil Mountain Winery produeix més d’un milió d’ampolles cada any. Les seves instal·lacions són a menys d’un quilòmetre del Líban i han hagut d’instal·lar un mur de formigó per protegir els seus treballadors dels atacs de Hezbol·là. Ariel Schnaider, el seu enòleg originari del Brasil, explica resignat que les visites han caigut des del 2023, tot i que la producció es manté. “Però no tancarem el celler perquè la vinya no hi entén ni de guerra ni de política”, assegura mentre enceta una ampolla de vi blanc. El 90% de la producció es ven al país i la resta s’exporta, sobretot als Estats Units. Mentre parlem, un grup de reservistes fa un tast de vins abans d’incorporar-se a les seves unitats.
A Tel-Aviv i la seva immensa àrea metropolitana, la població civil també és exposada als míssils iranians, tot i que el temps de reacció és molt superior. Un míssil disparat a l’Iran triga uns quinze minuts a assolir Israel, però l’exèrcit israelià no pot saber la zona d’impacte fins molt més tard, de manera que quan sonen les alarmes, la població té un minut i mig per atènyer el refugi més proper. Molts edificis en tenen un i deixen la porta oberta perquè tothom hi pugui entrar. També n’hi ha de comunitaris i s’han habilitat plantes d’aparcament de grans superfícies comercials. Tothom té una aplicació al mòbil que indica el refugi més proper, en tot moment. L’exèrcit té dividit el país en quadrants geogràfics i calcula, en funció de la trajectòria del míssil, el quadrant on impactarà. Així els avisos són només per als habitants d’aquell quadrant concret, mentre que la resta poden fer vida normal. Així es conviu amb la guerra; per quadrants.
Els joves que custodien la bateria de la Cúpula de Ferro
Quan no hi ha treva, a vegades les alarmes sonen deu cops al dia. En total, des de l’inici de la guerra, l’Iran ha llençat uns 650 míssils sobre Israel. Més del 90% han estat interceptats per la Cúpula de Ferro, el sistema de bateries antimíssils de l’exèrcit israelià. La capitana Adi Stoler m’explica que l’efectivitat del sistema és altíssima i que els morts dels bombardejos es comptarien per centenars si Israel no hagués creat la Cúpula de Ferro, que va entrar en funcionament el 2011. La bateria de la Cúpula de Ferro que visito és situada als afores de Tel-Aviv, en un indret que no podem revelar, prop d’uns camps de conreu. Tampoc no podem fer fotografies. Un grup de soldats de lleva custodien la bateria. A Israel, tots els homes fan tres anys de servei militar a les FDI; les dones en fan dos. Tots els soldats que vigilen la bateria tenen entre 19 i 22 anys, però em deixen clar que l’oficial responsable de disparar els míssils és més gran. “Té uns 24 o 25 anys”, em diuen, com si jo pogués veure-hi alguna diferència rellevant. Stoler explica que més de la meitat dels militars que custodien i utilitzen les bateries de la Cúpula de Ferro són dones.
Més al sud, a tocar de la frontera amb Gaza, la situació ha canviat molt des dels atacs del 7 d’octubre. Aquell dia Hamàs va disparar 4.300 coets des de Gaza abans d’assaltar la tanca i atacar les comunitats israelianes properes a la franja. Des de llavors, la capacitat balística de Hamàs ha caigut en picat i l’exèrcit d’Israel ocupa més de la meitat del territori abans controlat per la milícia islàmica. La “línia groga” separa ara, dins de Gaza, el territori controlat per Israel del territori en mans dels palestins. Les IDF ocupen més de la meitat de la franja i localitats senceres han estat evacuades. El perill s’ha allunyat, per tant, de ciutats com Sderot, que va patir 53 morts, la majoria civils, el dia dels atacs terroristes. Avui la ciutat és un formiguer que bull d’activitat constructora. Les cases danyades es van reparant i se n’aixequen de noves. Els darrers mesos del 2025 i els primers del 2026 han arribat 3.000 nous habitants a Sderot i s’han superat els 40.000 habitants per primer cop. Aquí les alarmes sonen poc, però tothom sap que Hamàs continua ben actiu dins de Gaza. La guerra amb l’Iran i amb el Líban passarà i potser s’arribarà a un acord de pau estable amb Beirut, però la qüestió palestina seguirà estant allà, sense resoldre, a menys d’un quilòmetre dels jardins de les cases familiars de Sderot.
A la imatge principal, vidre blindat a Metula, amb impactes de franctiradors de Hezbol·là / Fotografia: Jaume Clotet