La nova ofensiva de Donald Trump contra la immigració ha arribat fins a l’epicentre californià: Los Angeles. El president dels Estats Units ha ordenat el desplegament de tropes federals a Califòrnia, sense el consentiment del seu governador, Gavin Newsom, qui ha denunciat l’actuació com una vulneració flagrant de la sobirania de l’estat. El conflicte polític ha tingut lloc enmig d’unes batudes agressives contra persones en situació irregular que han provocat protestes massives arreu de la costa oest del país. Davant d’aquesta ingerència, l’executiu federal (i demòcrata) ha portat la Casa Blanca als tribunals. En aquest context, el nou xoc institucional ha revifat el debat sobre la relació entre Califòrnia i Washington, amb un moviment independentista que es frega les mans. De fet, un dels gestos més celebrats aquesta setmana ha estat una piulada de Newsom a la xarxa social X, on, sense afegir cap comentari, va compartir la bandera oficial de Califòrnia, en un missatge que ja acumula gairebé 160.000 m’agrada.
— Gavin Newsom (@GavinNewsom) June 12, 2025
La bandera que Newsom ha escollit per il·lustrar el seu gest simbòlic no és pas una invenció recent. A banda de ser la bandera oficial de l'estat, es tracta del símbol de la República de la Bandera de l’Os. Aquest nom fa referència a l’efímer estat independentista proclamat el 14 de juny de 1846, quan un grup de colons nord-americans es va alçar en revolta contra les autoritats mexicanes a la ciutat de Sonoma. Aquella declaració, en ple context de la intervenció militar dels Estats Units a Mèxic, va donar lloc a una república no reconeguda que només va existir durant 25 dies. Els seus impulsors, coneguts com a bear flaggers, acabarien abandonant el projecte sobiranista i alineant-se amb les forces nord-americanes, contribuint així a la incorporació de Califòrnia als Estats Units.
Ara, però, el conflicte institucional entre Trump i Newsom no només evoca vells episodis com el de la República de la Bandera de l’Os, sinó que ha tornat a insuflar força a un vell conegut: el moviment Calexit. Aquesta iniciativa independentista, que proposa que Califòrnia esdevingui una nació sobirana, ha revifat amb intensitat arran del retorn de Trump a la presidència. “Els valors de Califòrnia són completament diferents dels americans, i han estat així durant molt de temps”, afirmava Marcus Ruiz Evans, líder del moviment, en declaracions a CBS News. Des de Fresno, Ruiz Evans defensa que, davant una nova victòria de Trump —avalada per més de 77 milions de vots—, el projecte d'independència ha agafat un nou impuls. Les batudes federals i la presència militar als carrers no han fet sinó accentuar la sensació, entre molts californians, que el model actual ja no funciona i que l’única sortida possible és l’autodeterminació.
Aquest nou impuls del moviment Calexit no es queda en la mera proclama ideològica. Des del gener d’enguany, el projecte ha fet un pas concret cap a la institucionalització: el Departament d’Estat de Califòrnia va autoritzar l’inici d’una recollida de signatures per a incloure, a les eleccions de novembre del 2028, una pregunta directa sobre la independència. L’objectiu és assolir un mínim de 546.651 firmes abans del 22 de juliol, un requisit indispensable perquè la proposta arribi a les urnes. Si el 55% dels votants dona suport a la independència, l’estat iniciaria una petició formal. Aquest escenari, que anys enrere hauria semblat del tot improbable, avui pren cos amb el suport d’una opinió pública més receptiva que mai: segons una enquesta recent de l’Independent California Institute, sis de cada deu ciutadans californians veurien amb bons ulls una separació pactada i pacífica.
La quarta economia mundial
Entre els principals arguments que defensen els impulsors de la independència hi ha la qüestió econòmica. Lluny de ser una regió subsidiària, Califòrnia actua com una autèntica potència mundial. Les últimes dades disponibles, corresponents al 2024, situen el seu producte interior brut en 4,1 bilions de dòlars, superant per primera vegada el del Japó. Això la converteix en la quarta economia del món, només per darrere dels Estats Units en conjunt, la Xina i Alemanya. Per tant, si Califòrnia fos avui una nació sobirana, deixaria enrere gegants com l’Índia o el Regne Unit en el rànquing global. El pes econòmic del territori és tan aclaparador que, fins i tot, només la seva part sud, amb un volum de negoci d’1,8 bilions, ja rivalitza amb països com el Brasil. A més, l’economia californiana no es limita a la tecnologia: l’agricultura hi juga un paper clau, amb la Central Valley com una de les regions agrícoles més prolífiques del planeta. Més de la meitat de la fruita i la verdura que es consumeix als Estats Units prové d’aquest territori.
Malgrat l’empenta econòmica i simbòlica, el camí cap a la independència es veu complicat per una fractura interna notable dins de l’estat. Califòrnia no és un bloc homogeni, sinó un territori dividit entre zones urbanes —amb vocació demòcrata— i àrees rurals, clarament conservadores. Aquests territoris rurals, especialment al nord, es perceben infrarepresentats pel govern estatal. D’aquí va sorgir, fa dècades, el moviment per l’estat de Jefferson, que promou la separació de prop d’una dotzena de comtats del nord profund —amb menys de 2 milions d’habitants, però ocupant gran part de la superfície territorial— i fins i tot va plantejar incorporar-se un territori similar de l’Oregon. Aquesta diversitat política i regional planteja una pregunta clau: una Califòrnia independent conservaria la cohesió interna o veuria com gran part del seu territori rural s’allunya encara més?
Xoc amb la Constitució
Més enllà de les tensions internes i dels dubtes sobre la cohesió del territori, el gran mur que separa Califòrnia de la seva eventual independència és el marc legal dels Estats Units. Tot i l’atractiu econòmic i simbòlic del projecte, la constitució federal no preveu en cap cas la possibilitat que un estat decideixi abandonar la unió pel seu compte. El precedent jurídic més citat, el cas “Texas v. White” de 1869, va establir que la unió entre els estats és permanent i només podria dissoldre’s amb l’acord de la resta del país. Això significa que, per seguir una via legal, seria necessari impulsar una esmena constitucional, cosa que requereix una doble supermajoria: dues terceres parts del Congrés i la ratificació de tres quarts dels estats. Una opció que, ara per ara, sembla del tot inabastable. Tot plegat fa que el somni independentista s’enfronti a un desafiament que va molt més enllà de la voluntat popular o dels arguments econòmics.