A Teheran, milers de fidels es van reunir recentment en una mesquita amb els rostres alçats al cel, pregant perquè finalment arribi la pluja. Són imatges d’una ciutat que s’acosta perillosament al límit: el president iranià, Masoud Pezeshkian, ha advertit que, si no plou abans de desembre, serà necessari racionar l’aigua i, en última instància, fins i tot evacuar parts de la capital. Les setmanes passen, el cel continua sec i la por s’estén entre una població de 15 milions d’habitants que veu com l’aixeta comença a fallar.
Tot i que Teheran concentra l’atenció internacional, la crisi és molt més extensa. Segons experts, una vintena de províncies iranianes no han rebut ni una sola gota de pluja des que va començar la temporada humida al setembre. Al voltant del 10% de les preses del país estan pràcticament seques, reflectint una situació que combina dècades de mala gestió, sobreexplotació i els efectes creixents del canvi climàtic.
La pitjor sequera en 40 anys
La sequera actual és la pitjor en almenys 40 anys. El que la fa especialment alarmant, expliquen investigadors, és que els nivells d’aigua continuen baixant just en una època en què les reserves haurien d’estar recuperant-se. Per a un país semiàrid acostumat a períodes de manca d’aigua, el que és nou és la profunditat i l’abast d’una crisi que ara colpeja durament la capital, centre polític i econòmic de l’Iran.
Les xifres són contundents: les preses que abasteixen Teheran estan només a l’11% de capacitat. La presa de Latyan, a 25 quilòmetres de la ciutat, voreja el 9%. El seu embassament s’ha retirat tant des del maig que ha deixat al descobert un llit de riu pràcticament sec, amb només alguns fils d’aigua. L’Amir Kabir, una altra infraestructura clau situada al nord-oest, es troba al voltant del 8%. I la situació és fins i tot més greu a Mashhad, la segona ciutat més poblada del país, on els principals embassaments voregen un dramàtic 3%.
Per als experts, aquesta no és una catàstrofe puntual, sinó una fallida hídrica estructural. Durant dècades, l’Iran ha extret aigua dels rius, llacs i aqüífers a un ritme molt superior a la seva capacitat natural de recuperació. Segons Kaveh Madani, director de l’Institut de l’Aigua, el Medi Ambient i la Salut de la UNU, el país viu en una mena de “bancarrota hídrica”: s’han gastat tant els recursos de superfície com els subterranis.
Una part important de la responsabilitat recau en les polítiques destinades a assolir l’autosuficiència alimentària, especialment després de les sancions occidentals. L’agricultura de regadiu s’ha duplicat des de 1979, i el cultiu d’arròs –un producte bàsic per als iranians– consumeix enormes quantitats d’aigua. Avui, el sector agrícola representa el 90% de l’ús total d’aigua al país.
El llac Urmia, antigament un dels llacs salats més grans del planeta, és un exemple tràgic d’aquesta pressió. Dècades de desviacions d’aigua per a agricultura i preses han reduït el llac a una fracció del que era. La seva desaparició no només és un desastre ecològic, sinó un símbol de la magnitud de l’estrès hídric iranià.
Infraestructura envellida
A tot això s’hi suma la infraestructura envellida: fins a un 30% de l’aigua potable es perd per fuites abans d’arribar a les llars, segons especialistes. I la reutilització d’aigua és mínima. Amb un clima cada cop més càlid i sec –amplificat pel canvi climàtic–, la combinació és explosiva. L’Iran es troba en el sisè any consecutiu de sequera, amb temperatures extremes i pluges escasses que, segons anàlisis recents, serien impossibles sense l’escalfament global provocat per l’activitat humana.
A Teheran, molts residents reporten caigudes de pressió i talls puntuals, tot i que el govern insisteix que no existeix un racionament oficial. Aquesta manca de comunicació clara ha alimentat la desconfiança i fins i tot teories conspiratives que acusen potències estrangeres de “robar núvols”.
Malgrat les advertències d’evacuació, molts experts consideren que un trasllat massiu és inviable. Sí que es podrien produir evacuacions temporals, com les festes d’emergència anunciades l’estiu passat, per reduir el consum. La sembrada de núvols –que consisteix a introduir partícules en núvols per estimular la pluja– ha estat provada, però sense resultats concloents.
El que reclamen els experts és una reforma estructural: reduir la dependència de l’agricultura intensiva i dels sectors que devoren recursos hídrics, modernitzar infraestructures i gestionar de manera sostenible uns recursos cada vegada més limitats. Però aquestes mesures són impopulars i econòmicament complicades. I, tot i això, el temps s’esgota. Fins i tot si arriben les pluges, no revertiran dècades de mala gestió ni recuperaran aqüífers esgotats.