L’escalada militar entre Iran i Israel ha convertit la vida quotidiana de milions de persones en un infern, i la gran cobertura de la guerra, dels atacs i dels comentaris dels líders mundials tapen la realitat més crua: els milers d'homes, dones i nens que viuen en el profund patiment fruit de les decisions militars. Sota les estratègies diplomàtiques i els discursos polítics, la població civil d’ambdós països pateix la por, la incertesa i la destrucció derivades d’una guerra que, per primer cop en dècades, ha entrat de ple a les grans ciutats dels dos estats.
L'episodi informatiu del pòdcast “One Thing” de CNN, conduït per David Rind i amb les periodistes Clarissa Ward (des d’Israel) i Nick Paton Walsh (especialista en seguretat internacional), ens acosta aquesta realitat silenciada narrant els testimonis de les dues bandes del recent conflicte al Pròxim Orient. Els cels d’Israel i de l’Iran s’han tenyit de vermell en l'última setmana; a Tel-Aviv, el so de les sirenes talla l’aire i obliga a buscar refugi constantment, mentre a Teheran, les explosions il·luminen la nit i les carreteres s’omplen de famílies fugint. El patiment no hi entén de política, però la manera com els ciutadans viuen el conflicte és diferent a cada banda: a Israel, la majoria dona suport a l’ofensiva militar, convençuts que es tracta d’una qüestió de supervivència nacional i, tot i la por, volen que s’assoleixin els objectius de l’operació. En canvi, a l’Iran, molts civils se senten atrapats entre la pressió d’un règim que no aprecien especialment i el terror pels bombardejos, vivint en un estat de pànic i confusió, sense opcions clares ni veu pròpia enmig de la pluja de míssils.
🇮🇷🇮🇱‼️ | IMPRESIONANTE — Un bombard3o cae en estudio de La televisión estatal de Irán, en plena transmisión en vivo.
— tendenciapopular.ec (@tendenciap_ec) June 17, 2025
La imagen muestra a la presentadora huir tras el impacto sobre el edificio estatal. pic.twitter.com/MSDqGtXxQN
Un Israel convençut, però agitat i desigual, i un Iran caòtic
A Israel, la rutina s’ha vist completament alterada: les sirenes d’alerta sonen diverses vegades al dia, interrompent qualsevol activitat, des de converses telefòniques fins a la feina o el descans. Quan sona l’alarma, tothom té 90 segons per arribar a un refugi, i la tecnologia s’ha adaptat per garantir que ningú pugui ignorar l’avís: tots els telèfons reben automàticament el missatge d’emergència, i els hotels avisen per megafonia perquè els hostes es preparin per protegir-se. Les escenes de destrucció són inèdites per a la majoria d’israelians: cases enderrocades, cotxes aixafats, carrers coberts de runa i víctimes civils. “És una realitat que fins ara només havíem vist a Gaza o al Líban”, explica Clarissa Ward des de Tel-Aviv. L’angoixa és palpable, però també ho és el suport majoritari a l’ofensiva militar, que es percep com una qüestió de supervivència nacional. No obstant això, la protecció a Israel no arriba a tothom per igual. A localitats àrabs-israelianes com Tamra, la manca de refugis homologats ha provocat més víctimes mortals —com quatre dones d’una mateixa família, la més jove de només tretze anys, que Ward cita com a tràgic exemple. El sentiment d’abandonament per part de les autoritats és generalitzat entre la població àrab, que denuncia que la seva seguretat no rep la mateixa atenció que la de les comunitats jueves.
A l’Iran, la situació és igualment dramàtica. Els atacs israelians han causat explosions massives, especialment al nord-oest de Teheran. Les escoles s’han convertit en refugis improvisats, i les carreteres d’accés a la ciutat s’omplen de cotxes de famílies que intenten fugir per buscar seguretat. “Només havia vist aquesta destrucció a les pel·lícules”, diu un ciutadà iranià, commocionat després d’un atac proper. Segons els testimonis recollits per Claissa Ward, la por és transversal i independent de la postura política: molts iranians que no donen suport al règim es troben atrapats entre el rebuig a l’autoritat i el terror als bombardejos. La prioritat per a tothom és la seguretat: protegir els éssers estimats, aconseguir aliments, aigua i benzina, i trobar un lloc on sentir-se mínimament segurs. “La política i la geopolítica passen a segon pla: la gent només vol sobreviure”, resumeix Ward.
El trasbals de la guerra davant el record immediat de pau
Tant a Israel com a l’Iran, la vida sota les bombes implica ansietat constant, interrupció de la rutina i una sensació d’indefensió. Les famílies dormen vestides i a prop dels refugis, els infants pateixen estrès i por i la informació fiable escasseja. Molts ciutadans depenen de les xarxes socials o de contactes a l’estranger per entendre què està passant realment, i la solidaritat entre veïns i familiars esdevé fonamental per afrontar la crisi. A Israel, la societat s’organitza per ajudar les persones més vulnerables a arribar als refugis; a l’Iran, molts comparteixen recursos i allotjament amb qui fuig de les zones més castigades. Ambdues societats viuen pendents d’una escalada encara més gran i temen que la situació s’allargui. L’impacte psicològic i material de la guerra marcarà ben segur les generacions joves de dos països que feia més de trenta anys que vivien en pau —si més no internament, ens recorda Ward—, i que ara viuen la sensació d’inseguretat més gran que recorden.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!