L'Iran no destaca, precisament, per la seva força aèria. Els seus únics avions de combat són els obsolets Mig-29 i Gunman Tomcut F-14, que apareixien a Top Gun el 1986, fet al qual sumar-li que els dotze dies de bombardejos del juny passat per part d'Israel han delmat les seves defenses antiaèries. Ara més que mai, el país persa depèn del seu extens arsenal de míssils balístics, el més gros de tot l'Orient Mitjà i que Occident considera una amenaça, motiu pel qual l'Iran el protegeix en les anomenades ciutats de míssils subterrànies. Així doncs, ens preguntem com és la seva capacitat de rèplica.
🔴 Guerra a l’Iran, DIRECTE | Continuen els atacs a l'Orient Mitjà, última hora
El país té més de 3.000 míssils balístics, segons un càlcul del 2022 de l'exèrcit dels Estats Units, que tenen un abast d'uns 2.000 quilòmetres —una distància suficient per arribar a Israel i a altres països de l'Orient Mitjà. En aquest moment, el règim dels aiatol·làs han atacat amb míssils països com Israel, Bahrain, Qatar, els Emirats Àrabs Units, Kuwait, Jordània, l'Aràbia Saudita i Oman. La clau està en si els atacs dels EUA i Israel del cap de setmana han pogut destruir les bases d'on surten els míssils... moltes de les quals estan excavades a molta profunditat, fins a 500 metres, en les muntanyes.
Cinc bases excavades
L'Iran té repartides en diverses províncies, per no dir en totes, aquestes ciutats de míssils. N'hi ha almenys cinc, òbviament a Teheran, però també a Kermanshash i Semnan, així com a prop de la regió del Golf. El règim va fer pública la seva existència el 2015, en un vídeo publicat per la Guàrdia Revolucionària, en el qual es veia com aquestes bases contenen camions amb llançadores mòbils i altres màquines. Mentre l'Iran mantingui aquestes bases, mantindrà la capacitat de fer mal als seus enemics. Per la seva banda, als EUA i Israel els interessa localitzar aquestes ciutats de míssils subterrànies i deixar-les fora de combat.
Entre els míssils balístics que té l'Iran, podem esmentar el Sejil, amb un abast de 2.000 quilòmetres; l'Emad, de 1.700; el Ghadr, de 2.000 km; el Shahab-3, de 1.300; el Khorramshahr, de 2.000; i el Hoveyzeh, de 1.350. El Sejil, per exemple, és capaç de volar a més de 17.000 quilòmetres per hora (més de deu vegades la velocitat del so), i qui sap si podria arribar a tenir un abast de 2.500 quilòmetres. Com ens podem imaginar, aquesta mena de míssils hipersònics, basats principalment en dissenys nord-americans i russos, són molt difícils d'interceptar. I, en els últims anys, la veritat és que el país persa ha pogut millorar la seva precisió. Cal destacar que els míssils balístics tenen potencial com a mecanisme de llançament d'armes Nuclears, però Teheran ha negat sempre qualsevol intenció de desenvolupar bombes atòmiques.