El mapa del món urbà podria canviar de manera profunda aquest segle. L’augment del nivell del mar, la degradació dels ecosistemes costaners i la intensificació de fenòmens extrems han situat moltes ciutats davant d’un dilema incòmode: adaptar-se indefinidament o començar a plantejar, per primer cop, la possibilitat de marxar.
Un dels casos més estudiats és el de Nova Orleans. Un nou informe publicat a la revista Nature Sustainability adverteix que la ciutat nord-americana podria acabar envoltada pel mar abans que acabi el segle si no s’impulsa una estratègia de retirada planificada. El treball combina projeccions climàtiques amb dades geològiques i apunta a un escenari de transformació radical del litoral de Louisiana. La ciutat, amb uns 360.000 habitants, es troba en una de les zones més vulnerables del planeta. Està situada en una conca baixa, en gran part per sota del nivell del mar, envoltada per un delta que s’enfonsa i s’erosiona progressivament. Tal com recull l’estudi, aquest sistema natural s’ha debilitat per dècades d’intervenció humana: canals industrials, dics i la pèrdua de zones humides que actuaven com a barrera natural.
Un sistema costaner al límit
El resultat és un territori cada vegada més fràgil. Segons la investigació publicada a la mateixa revista, la costa de Louisiana podria experimentar pujades del nivell del mar de diversos metres en escenaris extrems, amb la possible desaparició de fins al 75% dels aiguamolls restants. Alguns investigadors parlen ja d’un sistema que hauria superat el seu punt de no retorn. Aquest fenomen no és exclusiu dels Estats Units. Tal com explica el climatòleg Benjamin Strauss en declaracions recollides per Climate Central, el risc afecta ciutats de tot el món, encara que amb intensitats diferents. Nova York, Londres, Bangkok o Shanghai apareixen de manera recurrent en els estudis com a punts crítics del segle XXI.
En el cas de Nova York, informes de la National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA) alerten que les inundacions costaneres podrien passar de ser episodis excepcionals a fenòmens habituals en algunes zones densament poblades. A Londres, segons l'Environment Agency, el sistema de defensa del Tàmesi haurà de ser reforçat constantment per protegir la ciutat de les marees extremes.
Katrina i una ciutat que es redueix
El record de l’huracà Katrina, el 2005, continua marcant Nova Orleans. Aquell desastre va causar prop de 1.400 morts i va provocar una pèrdua d’aproximadament un quart de la població, segons dades de la Universitat de Yale. Des d’aleshores, la ciutat ha experimentat una sortida progressiva d’habitants, sovint accelerada per nous episodis d’inundacions o tempestes.
Avui, estudis recents indiquen que fins al 99% de la població viu en zones d’alt risc d’inundació. Això converteix qualsevol fenomen meteorològic intens en una amenaça estructural. La geògrafa Wanyun Shao, de la Universitat d’Alabama, adverteix que un nou Katrina podria afectar pràcticament tota la ciutat. Davant d’aquest escenari, creix el debat sobre la “retirada planificada”, un concepte que ja apareix en informes del Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC) com una de les opcions possibles en contextos extrems.
Quan les ciutats es mouen
Encara que sigui excepcional, ja hi ha exemples al món de ciutats en procés de trasllat. Tal com recull el diari The Guardian, la ciutat de Kiruna, al nord de Suècia, està movent progressivament el seu nucli urbà per l’expansió d’una mina de ferro. El projecte, iniciat fa més de vint anys, inclou el desplaçament d’edificis sencers i es preveu que finalitzi cap al 2035.
Venècia, per la seva banda, s’ha convertit en un símbol de la lluita contra l’aigua. Segons informes del Consiglio Nazionale delle Ricerche, el sistema de barreres MOSE ajuda a contenir les marees, però no resol el problema estructural de la subsidència i l’augment del nivell del mar. A Jakarta, el cas és encara més accelerat. Tal com documenta el World Bank, parts de la ciutat s’enfonsen a un ritme que ha obligat el govern a planificar el trasllat de la capital a l’illa de Borneo.
Adaptar-se o començar a marxar
El cas de Nova Orleans sintetitza un debat global. La professora Brianna Castro, de la Universitat de Yale, defensa la possibilitat de construir una “Nova Orleans 2.0” en un entorn més segur sense perdre identitat cultural, recull la CNN. Però altres veus, com l’activista Beverly Wright, alerten del risc de trencar comunitats senceres i aprofundir desigualtats socials. El dilema, en el fons, ja no és només climàtic, sinó també polític i social: fins quan es pot resistir i quan comença el moment de marxar. Un debat que, segons els experts citats a Nature Sustainability, marcarà el futur de les grans ciutats costaneres d’aquest segle.