El 15 d’agost del 2021, els talibans entraven a Kabul pràcticament sense resistència. El president afganès, Ashraf Ghani, fugia del país i s’ensorrava en qüestió de dies l’Estat que els Estats Units i els seus aliats havien construït durant vint anys. Les imatges de milers de persones intentant fugir des de l’aeroport de Kabul es van convertir en el símbol del final de la intervenció occidental a l’Afganistan. Al cap de dues setmanes, el 30 d’agost, l’últim soldat nord-americà abandonava el país. Cinc anys després, els talibans continuen governant. No hi ha hagut una nova guerra civil, no han aparegut rivals capaços de disputar-los el control del territori i el règim ha demostrat molta més capacitat de supervivència de la qual alguns governs occidentals preveien el 2021. Però l’Afganistan que han construït és també un dels països més repressius del món, sobretot per a les dones. Els talibans han guanyat la guerra i han consolidat el poder. Però encara no han resolt cap dels grans problemes estructurals del país. Prop de la meitat de la població necessita ajuda humanitària. Milions d’afganesos tenen problemes per alimentar-se. Les oportunitats laborals són escasses. I l’exclusió sistemàtica de les dones condemna la meitat de la població a una vida amb cada vegada menys autonomia. Una generació sencera de dones i nenes està creixent sense poder estudiar, treballar ni participar amb normalitat en la societat afganesa.
Qui governa realment l’Afganistan?
Els talibans defineixen el país com l’Emirat Islàmic de l’Afganistan. No és una democràcia. No hi ha eleccions, Parlament ni partits polítics competint pel poder. L’autoritat última correspon al líder suprem talibà, Hibatullah Akhundzada, que governa des de Kandahar i concentra una enorme influència religiosa i política. Els ministeris i les administracions continuen funcionant, però ho fan sota les directrius dels talibans i d’acord amb la seva interpretació extremament rigorosa de la llei islàmica. Les Nacions Unides continuen referint-se als talibans com les "autoritats de facto" de l’Afganistan. La seva legitimitat internacional continua sent molt limitada. Rússia és l’únic país que els ha reconegut formalment com a govern, encara que la Xina, l’Iran, el Pakistan, els països de l’Àsia central i diverses potències occidentals mantenen contactes amb Kabul.
Afganistan İslam Emirliği Özel Kuvvetleri, yeni bir video paylaştı.
— Beyaz Minare (@beyazminare26) August 5, 2026
“Kolay yollar aramıyorum. Varlığıma büyük bir anlam kazandıracak yollar arıyorum.
Ailemle rahatça yaşayabilirdim ama kendimi ve kim olduğumu biliyorum.
Ben Afganistan İslam Emirliği’ne adanmış bir askerim.” pic.twitter.com/mMtYVOLTRQ
La gran diferència respecte del 2021: hi ha molta menys guerra
Pot semblar paradoxal, però un dels canvis més importants dels últims cinc anys és que l’Afganistan és considerablement menys violent que durant les dècades anteriors. Fins al 2021, els talibans protagonitzaven una insurgència contra el govern afganès i les forces internacionals. Atacs, combats, bombardejos i atemptats formaven part de la vida quotidiana en moltes regions. Quan els talibans van conquerir el poder, aquella guerra pràcticament es va acabar. L’ONU reconeix que la reducció del conflicte ha proporcionat més seguretat quotidiana a molts afganesos i ha facilitat els desplaçaments i part de l’activitat econòmica. Això, però, no significa que l’Afganistan sigui un país completament segur. L’Estat Islàmic de la Província de Khorasan, conegut com a ISIS-K, continua cometent atemptats, i el país manté una relació especialment tensa amb el Pakistan. Durant el 2026 s’han produït nous enfrontaments fronterers entre tots dos països. Però els talibans no tenen avui un adversari militar capaç d’amenaçar seriosament el seu domini sobre el conjunt del territori.
Les dones: cinc anys perdent drets
La pèrdua de drets per les dones és l’aspecte que més ha transformat la societat afganesa. Quan van tornar al poder, els dirigents talibans van intentar transmetre inicialment la idea que el seu govern seria menys radical que el que havien imposat entre el 1996 i el 2001. Però la realitat ha estat molt diferent. Durant cinc anys, les autoritats han aprovat més d’un centenar de decrets i mesures que restringeixen els drets de les dones i les nenes, segons ONU Dones. Les nenes poden estudiar primària, però a partir d’aproximadament els 12 o 13 anys ja no poden continuar l’educació secundària. Les dones tampoc poden anar a la universitat. El resultat és que uns 2,4 milions de nenes afganeses estan excloses de l’educació secundària. L’Afganistan és l’únic país del món on l’Estat prohibeix formalment a les dones l’accés a l’educació secundària i superior.
Más de 2,6 millones de niñas llevan cinco años privadas de educación secundaria en #Afganistán. UNICEF alerta de consecuencias que alcanzan la salud, la economía y las próximas generaciones. https://t.co/0oToRdJTBc
— Noticias ONU (@NoticiasONU) August 14, 2026
Les restriccions, però, van molt més enllà de les aules. Les dones han estat apartades de gran part de l’Administració pública i de nombroses professions. En moltes circumstàncies necessiten anar acompanyades d’un familiar masculí —un mahram— per viatjar o moure’s. Les normes sobre la vestimenta s’han endurit i l’accés a parcs, gimnasos i altres espais públics ha estat restringit. Segons ONU Dones, només el 7% de les dones afganeses tenen feina, davant del 84% dels homes. La meitat de les dones consultades afirmen que només surten de casa una o dues vegades al mes. En la pràctica, els talibans han creat una societat amb dues realitats profundament diferents segons el sexe.
Una generació de nenes sense institut
El problema no és només què passa avui. Cada any que es manté la prohibició apareix una nova generació de nenes que acaba l’escola primària i no pot continuar estudiant. Després de cinc cursos consecutius, la interrupció ja equival pràcticament a tot un cicle d’educació secundària. I té conseqüències que poden durar dècades. Sense estudiants universitàries, en el futur hi haurà menys metgesses, professores, infermeres o professionals qualificades. I això pot agreujar encara més la situació de les mateixes dones, perquè les estrictes normes de separació entre sexes dificulten que siguin ateses per professionals masculins. ONU Dones calcula que l’exclusió femenina del mercat laboral haurà costat a l’economia afganesa uns 920 milions de dòlars entre el 2024 i el 2026, aproximadament un 5,8% del PIB.
Millora l'economia, però el país continua sent molt pobre
El retorn dels talibans va provocar inicialment un terratrèmol econòmic. Amb la caiguda de l’antic govern es van interrompre enormes fluxos de diners procedents de l’exterior, es van imposar sancions i es van bloquejar reserves del banc central afganès. El problema és que l’Estat anterior depenia extraordinàriament de l’ajuda internacional. Després del col·lapse inicial, però, l’economia ha aconseguit una certa estabilització. El comerç amb els països veïns continua, la moneda s’ha mantingut relativament estable i l’administració talibana recapta impostos i duanes. Però això no significa que la població hagi recuperat el nivell de vida anterior. L’Afganistan continua tenint una economia molt feble, poques oportunitats laborals i una enorme dependència de l’agricultura i de l’activitat informal. El retorn massiu d’afganesos expulsats o obligats a marxar de l’Iran i el Pakistan ha augmentat encara més la pressió sobre l’habitatge, els llocs de treball i els serveis públics. Segons l’ONU, uns cinc milions de persones han retornat al país només durant els dos últims anys.
Gairebé la meitat del país necessita ajuda
Aquesta és probablement la dada que explica millor la fragilitat de l’Afganistan actual. El país té uns 49 milions d’habitants i les Nacions Unides calculen que 21,9 milions —aproximadament el 45% de la població— necessitaran ajuda humanitària durant el 2026. El problema de l’alimentació és especialment greu. Uns 17,4 milions de persones han afrontat nivells de crisi o pitjors d’inseguretat alimentària durant la temporada de més escassetat del 2025-2026. D’aquestes, 4,7 milions es trobaven en situació d’emergència.
La sequera, les inundacions, els terratrèmols, la falta de feina i les retallades en l’ajuda internacional compliquen encara més la situació. El 2026 es calcula també que 3,7 milions de nens menors de cinc anys patiran desnutrició aguda. Per això hi ha una paradoxa important: l’Afganistan està avui menys immers en una guerra que fa cinc anys, però continua vivint una emergència humanitària gegantina.
El que han aconseguit els talibans: enfonsar el cultiu d’opi
Durant dècades, l’Afganistan havia estat el principal productor mundial d’opi, la matèria primera amb què es fabrica l’heroïna. El 2022, el líder suprem talibà va prohibir el cultiu de rosella. I, contra moltes previsions inicials, la prohibició ha tingut un efecte enorme. El 2022 hi havia unes 232.000 hectàrees destinades a rosella d’opi. El 2025 només en quedaven unes 10.200, segons l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte. La reducció és espectacular. Però també té un revers: desenes de milers de famílies rurals han perdut una important font d’ingressos sense disposar necessàriament d’alternatives rendibles. Alhora, l’ONU alerta del creixement del negoci de les drogues sintètiques, especialment les metamfetamines.
Què ha passat amb els opositors?
Els talibans van anunciar una amnistia general després de conquerir Kabul. Sobre el paper, antics soldats, policies i funcionaris del govern anterior no havien de ser perseguits. Les Nacions Unides, però, continuen documentant detencions arbitràries, maltractaments, tortures i execucions extrajudicials, inclosos casos relacionats amb antics membres de les forces de seguretat. També hi ha càstigs corporals públics i fortes restriccions a la llibertat d’expressió i dels mitjans de comunicació. No existeix una oposició política legal comparable a la d’un sistema democràtic i les protestes, especialment les protagonitzades per dones, han estat reprimides.
Per què ningú no ha fet caure els talibans?
Perquè la situació del 2026 és completament diferent de la del 2001. Després dels atemptats de l’11 de setembre, els Estats Units van envair l’Afganistan perquè el règim talibà protegia Al-Qaeda i Osama bin Laden. Avui cap gran potència té voluntat d’iniciar una nova guerra afganesa. Els Estats Units i els països europeus pressionen els talibans pels drets humans, però alhora necessiten parlar-hi sobre terrorisme, immigració o ajuda humanitària. Els veïns també han optat per una política pragmàtica. La Xina té interessos econòmics i de seguretat. L’Iran vol estabilitat a la frontera i controlar els fluxos migratoris. Els països de l’Àsia central volen comerciar. Rússia va anar encara més lluny i va reconèixer oficialment el govern talibà. D’aquesta manera, els talibans continuen internacionalment molt aïllats, però ja no estan tan sols com l’agost del 2021. Diversos governs han acceptat que, almenys a curt termini, són els interlocutors inevitables a Kabul.