El 1960 la política i la televisió van canviar per sempre. Era any d’eleccions presidencials als Estats Units i s’enfrontaven per primera vegada en televisió els dos candidats a la Casa Blanca, el republicà Richard Nixon i el demòcrata John F. Kennedy. En aquells moments, tot semblava indicar que el republicà guanyaria fàcilment les eleccions, però la petita pantalla el va trair.

Nixon va subestimar el poder de la televisió, no es va preparar bé el debat i va descuidar la seva imatge. Amb un vestit gris que el diluïa en una imatge en blanc i negre i sense maquillar, va quedar absolutament eclipsat per un Kennedy vestit d’un negre elegant i amb un moreno treballat a consciència setmanes abans del debat. Kennedy va guanyar el debat i les eleccions.

A partir d’aquell moment altres països es van sumar a la proposta i, de fet, molt estats europeus ho tenen instaurat com un tràmit més de la campanya electoral.

Europa i els debats

Un bon exemple seria França. Al país veí els debats marquen els resultats electorals. A més, moltes de les frases que s’han dit en aquests debats han quedat per a la història. El 1988 el socialista François Miterrand va humiliar al seu contrincant Jaques Chirac etzibant-li un “té vostè raó, senyor primer ministre”. En aquell moment Miterrand era president de la república i Chirac n’era el primer ministre, en un dels períodes de ‘cohabitació’ que ha tingut França. Miterrand va guanyar les eleccions un cop més.

No és l’únic debat, però, que ha marcat la política francesa. També ho va fer l’agre debat que van mantenir Nicolàs Sarkozy i Ségolène Royal l’any 2007, a qui no es va deixar de referir com a “madame”. Una designació que va acabar per fer perdre els nervis a la socialista i que va evidenciar encara més Sarkozy quan li va dir “veig que perd els nervis fàcilment”. El 2012, l’actual president François Hollande li va tornar la mala passada que Sarkozy li va fer passar a la seva exdona. Sarkozy es va mostrar inquiet durant les dues hores de debat i fins i tot va permetre que Hollande es proclames vencedor amb un “Jo, president de la república”.

No tots els països són com França o els Estats Units. Al Regne Unit per exemple, els debats electorals tenen amb prou feines sis anys d’història. El primer va ser l’any 2010 quan es van enfrontar el conservador David Cameron, el laborista Gordon Brown i el liberal-demòcrata Nick Clegg. Cinc anys més tard, però, Cameron va refusar un cara a cara amb el laborista Ed Miliband i, després d’una disputa amb les grans cadenes, va acceptar un debat a set bandes, obert també als partits minoritaris, que no va deixar a ningú content.

Els escassos debats espanyols

Espanya tampoc té tanta tradició de debats electorals. De fet, en 11 legislatures només se n’han celebrat cinc, i molt, de dos en dos. A part dels dos de que es va celebra el passat mes de desembre. Això demostra l’escassa tradició i la reticència d’alguns partits al cos a cos en directe.

1993: Felipe González fa un Nixon

Fins l’any 1993 no hi va haver un debat televisat a Espanya. Va ser durant la campanya electoral en la que s’enfrontaven el socialista Felipe González i el popular José Maria Aznar. I, de fet, no només n’hi va haver un sinó dos: un a Tele 5 i l’altre a Antena 3. Després de moltes negociacions amb les cadenes, primer es va celebra el de Antena 3, on es va veure un Aznar clarament superior al president socialista. En aquella ocasió el socialista va semblar no haver après res dels americans. González no s’ho va preparar i va ser clarament vençut per un Aznar que portava el debat el debat molt ben estudiat.

Uns dies més tard els dos candidats s’asseien al plató de Tele 5. En aquesta ocasió González va passar a l’acció per intentar superar al popular. El president va guanyar el debat, encara que no per un marge massa gran. Dies més tard també va guanyar els eleccions.

L’audiència d’aquells debats va ser espectacular, entre un 60% i un 70% de share i uns 10 milions d’espectadors. Tot i les bones dades, l’any següent, el popular José Maria Aznar es va negar a fer un debat perquè ja es creia guanyador dels comicis, i no es volia arriscar. Les negatives populars van seguir durant tots els anys que es creien guanyadors, i van haver de passar 15 anys fins que se’n celebrés un altre.

2008: La nena de Rajoy

Van ser 15 anys sense debats, i quan van tornar, el 2008, també ho van fer per partida doble. En aquella campanya hi van tornar a haver dos debat de 90 minuts en un terreny neutral, on s’enfrontaven José Luís Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. Els populars no volien que fos a TVE en considerar-la governamentalitzada i els socialistes no veien amb massa bons ulls fer-ho en alguna de les privades. Finalment es van fer a l’Acadèmia de la Televisió i es va oferir senyal gratuïta a tothom qui la volgués emetre.

Pel record quedaran la nena per la que Rajoy esperava un futur millor i el “bona nit i bona sort” amb què Rodríguez Zapatero va tancar la seva intervenció. Els socialistes van tornar a guanyar les eleccions i van governar quatre anys més.

2011: Rubalcaba es mostra derrotat en directe

Aquest any sí, un únic debat. Al ring, Alfredo Pérez Rubalcaba, que representava un PSOE molt perjudicat per la crisi econòmica i la mala gestió del seu govern, i un Mariano Rajoy, que ja es veia dormint a la Moncloa. Les retallades van centrar un debat clarament centrat per les dades econòmiques i la crisi. El debat no va fer més que evidenciar la desfeta socialista, on Rubalcava va semblar donar per fet durant tot el cara a cara que el seu contrincant seria el futur president. Rajoy va guanyar el debat i les eleccions amb una clara majoria absoluta.

2015: Acaba el bipartidisme i arriba el surrealisme

Les eleccions del 20-D no només van sacsejar la política bipartidista espanyola, també els debats electorals. Tot i que el bipartidisme ja venia a les eleccions amb una mort anunciada, el Partit Popular ho volia negar i volia seguir donant la imatge de que la batalla estava només entre socialistes i populars, fet que va donar imatges de surrealisme en estat pur.

El primer debat el va organitzar Antena 3 i hi eren totes quatre partit: PP, PSOE, Podemos i C’s. Què tenia doncs d’estrany? No hi era el cap de llista del PP i president del govern espanyol, Mariano Rajoy. El seu lloc l’ocupava la seva número dos, Soraya Saenz de Santamaría, que va haver de justificar la incompareixença del seu líder.

La següent setmana Mariano Rajoy i Pedro Sánchez van mantenir un cara a cara emès per Tv1 i Antena 3. Moltes llars, però, van sintonitzar La Sexta a l’hora del debat. No els hi interessava el debat? Al contrari. La Sexta emetia un debat del debat. Un plató on hi havia el líder de ciutadans, Albert Ribera, i el de Podemos, Pablo Iglesias, que comentaven la jugada dels altres dos. Una imatge absolutament inèdita i surrealista que quedarà per la posteritat.

El cara a cara dels dos candidats va ser un atac constant en corrupció, en economia i en la qüestió catalana. Les acusacions anaven d’una banda a l’altra de la taula i el debat va quedar força igualat. Sense un guanyador, pot ser el trofeu se’l van emportar Iglesias i Ribera que van donar la imatge de què el popular no volia debatre amb ells perquè tenia por de perdre les cadires del bipartidisme.

2016: Finalment, el debat a quatre

La imatge de Rajoy negant l’evidència no va ser bona i ara, que tant Podemos com C’s ja tenen els seus diputats al Congrés, per Rajoy ha sigut impossible escapolir-se del debat. Finalment aquesta nit hi haurà debat a quatre bandes, aquest cop sí, amb les primeres espases de la candidatura a la Moncloa.