Rússia produeix ous de sobres. Tants, que oficialment supera en un 20% les necessitats del país. Sobre el paper, això hauria de ser una magnífica notícia: excés de producte, preus baixos, estabilitat per als consumidors. Però, com passa sovint a l’economia russa, darrere de la dada brillant hi ha una història fosca de descoordinació, regulació incompetent i un mercat que grinyola pels quatre costats.
Els avicultors fa mesos que venen per sota del cost, amb preus de fins a un 25% més baixos que fa deu anys, només per evitar sacrificar gallines en massa. Molts, però, ja han començat a fer-ho. Quan s’analitzen les xifres, apareix el primer misteri: el nombre de gallines ponedores només ha augmentat un 0,9% aquest any, mentre que la producció ha crescut un 6,3%. Com pot, doncs, existir un excedent del 20%? La resposta no és una conspiració: és pura biologia. A l’hivern, encara que els galliners siguin climatitzats i amb llum artificial, les gallines ponen menys ous. I històricament, això fa pujar els preus.
Salaris baixos i una inflació persistent
Normalment, la demanda d’ous es manté estable durant tot l’any, amb l’únic pic previsible abans de Pasqua, quan la tradició ortodoxa multiplica el consum. Però la situació va canviar l’any passat, quan la carn de vedella, els làctics i el pollastre van pujar de preu alhora. Tots aquests productes tenen una cosa en comú: són fonts de proteïna. Amb els salaris baixos i una inflació persistent, les famílies més vulnerables van començar a substituir la carn per ous. De sobte, un producte barat i estable es converteix en refugi alimentari, destaca el The Moscow Times.
Aquest increment inesperat de demanda, sumat a la caiguda estacional de la producció, podria explicar un cert repunt de preus. Però no el fort encariment registrat. La clau està en la conducta de les grans avícoles, un sector dominat per conglomerats gairebé per monopoli. A principis de l’any passat, la rendibilitat del negoci va pujar fins al 53,6%, una xifra escandalosa en un sector que habitualment es mou al voltant del 10 o 15%. Amb marges així, els preus van créixer perquè podien créixer. I l’Estat, que hauria de moderar el mercat, no va fer res fins massa tard.
Rússia és autosuficient?
L’episodi dels ous és només un símptoma d’un problema més gran. Tal com destaca el mateix rotatiu, l’agricultura russa està atrapada en un model que proclama l’autosuficiència, però que estrangula, alhora, els agricultors. El cas del gira-sol és un exemple de manual: un estiu extremadament sec ha reduït la collita fins a un terç a les zones productores, i fins a la meitat a Rostov. Però l’arrel del desastre no és el clima: són les restriccions cada cop més estrictes per importar llavors d’alta qualitat. Les llavors russes són menys productives i, malgrat això, el govern insisteix a limitar-ne les alternatives. El resultat serà inevitable: augment del preu de l’oli de gira-sol.
Un altre cultiu oblidat és el sègol, bàsic de la tradició alimentària russa. Se'n planta deu vegades menys que als noranta, els preus han pujat i els agricultors no hi veuen futur: rendeix menys que el blat o el blat de moro i té menys sortides comercials. El pa de sègol es converteix en un producte de nínxol, mentre l’Estat descuida una possible campanya cultural que en revitalitzés el consum.
Tot plegat posa en evidència una paradoxa russa: el govern intervé molt, però intervé malament. Parla de substituir importacions, però no dona eines perquè la indústria sigui competitiva. Impedeix que els petits productors equilibrin el mercat, però permet que els grans actors concentrin poder i marge.
La conclusió és irònica, insisteix el The Moscow Times: malgrat dècades de retòrica sobiranista, Rússia importa avui més aliments que mai. Entre el gener i el juliol del 2025, les importacions agroalimentàries van créixer un 15% i van superar les exportacions en 3.800 milions de dòlars. El sistema s’ha ofegat en les seves pròpies normes. I mentre el president rus, Vladímir Putin, parla d’autarquia, els preus continuen pujant i els agricultors continuen patint.